Avui, mentre dinava, dues orenetes han xocat contra el vidre de la porta de la cuina de casa. S'han quedat uns bons minuts estirades a terra. Em pensava que no se'n sortirien. Estaven ben atontades. Feien un moviment amb el cap que feia pena, tirades per terra. Finalment, per sort, han reprès el vol i se n'han anat volant fins a vés a saber on.

Aquesta tarda he estat pensant que a vegades ens hem de donar un bon cop en un vidre per adonar-nos que el que estàvem veient no era sinó un miratge, una porta que créiem oberta, però que en realitat estava tancada; o el reflexe d'un paisatge al mirall, que no és només un miratge del que tenim al darrere.

Fa poc que m'he adonat que jo també m'he donat un cop contra un vidre i m'he quedat ben atontada. Estic farta de dir a la gent que no es fiï de les aparences. Al cap i a la fi, l'experiència em diu que les persones no són mai com creia que eren la primera vegada que les vaig veure (ni la segona, ni la tercera). Malgrat tot, sempre acabo fent un judici de la gent quan els conec. I sé que no ho hauria de fer. Perquè mai l'encerto: les persones que em cauen bé de principi acaben essent persones amb qui prefereixo no tenir massa contacte; i les persones que ni fu ni fa el primer cop que les veig, normalment acaben essent persones que m'acabo estimant molt.

Però no m'havia passat mai que haguessin de passar anys perquè descobrís que una persona no era el que pensava. Una persona que tampoc veig massa, només molt de tant en tant (tampoc sóc tan lenta adonant-me de com és la gent). En aquest cas vaig confondre una vergonya encara més gran que la meva per prepotència i xuleria. Encara no sé com acabo caient sempre en el mateix error, si jo faig el mateix. Últimament he descobert que té unes grans dots didàctiques. No és senzill. La gent en té o no en té. Hi ha gent per la que és molt fàcil explicar-se i reduir les coses a una forma senzilla, de forma que tothom ho enten. Hi ha gent que saben molt, però es saben posar al teu nivell, per explicar-te les coses de forma que ho entenguis. I no és fàcil.

Avui, com les orenetes que han xocat contra la porta de la cuina, espero haver vist la veritat i tornar a aixecar el vol. De moment, encara estic atontada al terra, decidint si seguir mirant al vidre, creient-me el miratge, o sortir volant, cap al món de la realitat.