dissabte, 28 de maig de 2005

Sóc filla única. Crec que això ja ho he dit alguna vegada. El que sí que crec que no he dit és que, fins que vaig tenir uns 20 anys, vaig ser sempre la petita de la família (tant de la família del meu pare com la de la meva mare). D'una banda, un dels dos era el petit de la família, i per això tinc cosins més grans. L'altre era el gran de la família, i tenia molts tiets de l'edat dels meus cosins de l'altra família.

Reconec que, malgrat que jo no volia, uns i altres em van mimar massa. Els meus pares perquè era la "nena" i no havien pogut tenir més fills. Uns altres, perquè era la "cosineta", i tots els cosins em volien sobrepotegir. I la resta, perquè era la única neboda/néta, i, és clar, és el que passa.

No és que em donguessin tot el que demanés. Els meus pares sempre van ser molt estrictes en aquest sentit, i abans de comprar-me qualsevol cosa, sempre em deien que hi havia molts nens que no tenien ni tan sols un llapis. Quan arribaven els Reis, o quan era el meu aniversari, sempre era la persona de la classe que tenia menys regals. Mai em va importar. Segons els meus pares, els Reis havien de repartir totes les joguines entre tots els nens del món, i si me'n portaven massa a mi, algun altre nen es quedaria sense. Recordo que les meves cartes als Reis sempre eren curtes. Curtíssimes. Només demanava una o dues coses com a màxim. Mai em vaig fixar en els altres nens, que rebien regals i regals. Jo, simplement, havia rebut una o dues joguines i amb allò ja estava contenta.

Així doncs, per què dic que em van mimar? Doncs perquè és inevitable. Jo ho faig amb els nens que hi ha ara a la família, sobretot amb els que ara són els més petits. Però era una forma diferent de mimar: no em donaven diners ni joguines, i tampoc em deien que fos la nena més maca del món (tampoc era qüestió d'enganyar-me, que jo ja tenia ulls per veure que no era així). Simplement, lloaven tot el que feia. No els va resultar difícil: com que sempre treia excel.lents, era molt fàcil dir que era intel.ligent (cosa que tampoc és certa, però què hi farem!) Com que solia guanyar els premis literaris que feien, també em deien que era bona (tampoc era massa difícil, quan jo em passava hores i hores escrivint una història o una poesia i els altres nens se n'anaven a jugar o a fer qualsevol altra cosa i presentaven als premis coses que havien fet en una hora com a màxim). I com que depèn de quin esport se'm donava bé, doncs també em lloaven fins que se'n cansaven (tot i que ells no tenien en compte que jo entrenava moltíssimes hores més que la resta, i era per això que se'm donava millor que als altres).

Han passat els anys i la nena mimada s'ha fet gran. I, realment, està com una xota. Que per què? Doncs perquè m'incomoda que em diguin que faig les coses bé. No m'agrada. Simplement, cada cop que algú em diu que faig les coses bé, em sento malament. Si em diuen que sóc intel.ligent, penso que em prenen el pèl (perquè, al cap i a la fi, sóc una persona normal i corrent). Si em diuen guapa, somric, però no dic res (i tampoc sé si em prenen el pèl o què). I quan aquí algú em diu que escric bé, doncs ja no sé ni què pensar. No és l'únic lloc on escric. Ho faig, però no amb tanta freqüència, a dos llocs més. A cap dels dos llocs hi escric sobre la meva vida, sinó que escric sobre coses que m'interessen (bé, no vull dir que no m'interessi la meva vida, sinó que escric sobre coses que són menys personals). En un dels llocs no he rebut cap comentari respecte al que faig (de fet, no sé ni si algú ho llegeix). A l'altre, més d'un cop m'han dit que no sé escriure i que deixi escriure a la gent que en sap. Això quan algú diu alguna cosa. A vegades, simplement, tothom diu que molt bé a la resta de la gent que escriu, i ni tan sols fan cap comentari a les coses que dic jo. Com si ningú ho hagués llegit. Com si l'esforç que faig per crear coses coherents no servís per res. I llavors m'enfado. No m'agrada que em diguin que ho faig bé, però tampoc m'agrada que em diguin que ho faig malament. El més fotut és que si passen de mi i no em diuen res (mentre diuen als altres que molt bé), doncs tampoc m'agrada.

Serà que l'única forma que tinc d'escriure alguna cosa mínimament potable és quan escric sobre mi? Serà que el que realment m'importa és que el que escric en els altres llocs sigui acceptat, i per això em sap greu quan em diuen que no ho faig bé, o simplement no em diguin res? M'he de dedicar a escriure només aquí, que almenys, fins al moment, ningú s'ha ficat amb mi?

Bé, ja ho vaig dir l'altre dia, sóc del morro fort. Seguiré escrivint als altres llocs. Algun dia potser algú valorarà el que faig. I si no és així, doncs almenys tindré la certesa que no he abandonat, que seria la solució fàcil.