diumenge, 29 de maig de 2005

No mossego...

Un dels comentaris a l'últim post que vaig escriure i una situació que he viscut avui m'ha fet escriure aquest post.

Tinc caràcter. I quan algú diu que té caràcter, no vol dir precisament que aquest caràcter sigui bo. Ho reconec: em costa poc d'enfadar-me. Ho reconec: quan m'enfado, puc fer mala cara durant dies i dies. L'altre dia en parlava amb un dels convidats que tenia a casa. És de la part de la família de la que m'assemblo més. Deia que allà tots tenen caràcter i que es diferencien en dos grans grups: els que s'enfaden de seguida, però també se n'obliden de seguida i els que els costa molt d'enfadar-se, però quan s'enfaden, poden estar un mes sense dirigir-te la paraula. I jo he agafat el millor dels dos grups.

Això no vol dir que estigui sempre de mal humor. O que mossegui. No em costa massa enfadar-me, però tampoc em poso a cridar o alguna cosa per l'estil. Simplement, m'enfado i callo. M'ho guardo per mi. Sort que faig esport i així em trec les coses de dins, perquè sinó acabaria en un psiquiàtric.

És fàcil saber quan estic enfadada amb algú. Normalment, sempre saludo amb un somriure. Amb les persones conegudes, acostumo a anar-hi i parlar. Si estic enfadada amb algú, simplement l'ignoro. Sóc pacifista, no em vull barallar amb ningú. Així que, evitant les persones amb qui estic enfadada, em trec els problemes de sobre.

Puc passar-me així, sense parlar amb algú, temps i temps. Arriba un moment en el que ja no sé ni per què estava enfadada.

Però hi ha un bri d'esperança per la gent que em fa empipar: la simpatia. Si estic enfadada amb algú i aquest algú també passa de mi, doncs simplement continuo enfadada. Si apareix a prop meu, sigui pel que sigui, i diu alguna cosa que em fa gràcia, doncs de seguida se m'oblida la raó d'estar enfadada i fins i tot que estava enfadada. És clar que com apareixi i em pregunti que si em passa alguna cosa, que per què estic enfadada, aleshores no respondré (sé que ho hauria de fer, però no ho faig) i encara m'enfadaré més. Perquè l'altre m'ha fet enfadar i és incapaç de veure el perquè.

Ja ho sé, tinc (mal) caràcter. Però no mossego.

Avui, una mica més tard de les 3, tornava a casa amb un cotxe on hi anaven 3 homes, 1 nen i jo. Arribàvem tard. Ja havia passat l'hora de dinar. Quan ens acostàvem a la casa del primer home, un dels altres li ha dit que la dona l'esbroncaria per arribar tard. Jo he callat i escoltat. A veure què deia. L'home que estava a punt d'arribar a casa s'ha posat a parlar amb el nen. I li ha fet un comentari masclista. Jo me l'he mirat. Però no he dit res. Alguna altra dona suposo que li n'hagués dit quatre de ben bones. Però jo no. Perquè, malgrat el meu mal caràcter, no acostumo a discutir.
Tampoc m'he enfadat amb ell. Després de veure com me'l mirava, ha fet quatre brometes fàcils abans d'arribar a casa i ja se m'ha passat tot.

"Moraleja": Si feu enfadar algú que es pugui assemblar mínimament a mi... estareu perdonats si expliqueu un acudit. Així que... a aprendre acudits!