Una vareta màgica

Hi ha una cançó que és de les indiscutibles al meu mp3. Quan, a l'estiu, fa molta calor, i la sento, somric. Quan al gener, o al febrer, la sento, penso que queda molt perquè torni a ser la seva època. Però la deixo i somric. I quan arriba la tardor, penso que ja aviat serà el seu dia. I també somric.



Quan vaig recuperar els posts antics, també vaig recuperar les etiquetes antigues. I una d'elles era "si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar)".

Si avui tingués una vareta màgica i la sabés utilitzar... crec que faria moltes coses. O no, no en faria cap. Perquè la màgia sol venir sola, sense que ningú la cridi. Sense que ningú l'invoqui.

La màgia sol venir per portar-nos el que volíem, o fins i tot el que no sabíem que volíem. O de la manera que no sabíem que ho volíem.

Avui no vull estar enfadada amb ningú. Ni avui, ni demà, ni tot el que queda d'any. Fa uns dies em vaig proposar fer somriure cada dia a una persona, com a mínim. De moment, ho estic aconseguint.

Si tingués una vareta màgica, faria que tothom fos feliç, però tothom sap trobar la seva felicitat sense una vareta màgica. Sense que ningú li digui com. Trigarà més, o menys. Però la trobarà.

I, ara sí, fins al 2009!

Sense demanar res a canvi

Ejem... ahir vaig dir que seria l'últim post de l'any? Bé, jo... Jo...

Avui escric aquest post, perquè després de veure la contra de la Vanguardia sabia que l'escriuria. I me n'havia oblidat, fins que he vist el post de la Laia. I crec que no me n'he pogut amagar més.

Qui fa coses sense demanar res a canvi? M'adono que jo en faig moltes de les que posava a la contra de la Vanguardia. Quantes vegades m'han pitat per deixar passar un cotxe en un stop d'aquells que sé que no en sortiran ni a la de tres? Quantes vegades...?

Però fer les coses sense demanar res a canvi també és cansat. Potser és que sóc massa egoista, però fer una cosa per les bones, i tornar-hi, i tornar-hi, i tornar-hi... si mai n'obtens res, al final t'acaba agafant complexe d'idiota.

On està la diferència entre fer les coses sense demanar res a canvi i ser idiota?

On està la diferència entre buscar la pau i deixar-se trepitjar?

M'agrada la filosofia de donar sense demanar res a canvi. El problema és que m'agrada massa. I el segon problema és que, sovint, massa sovint, em sento massa idiota.

Avui em sento molt idiota. Però molt.

Però sé que ho tornaria a fer.

Per què?

Suposo que perquè sóc idiota.

2008

Aquest any acabarà de forma estranya, d'una manera que crec que no havia acabat mai. Des d'avui fins a finals d'any, els dies seran estranys, i és per això que vull fer aquest resum de l'any precisament avui. Avui que, potser, serà l'últim dia normal de l'any. O potser no.

L'únic que tinc clar és que aquest serà l'últim post de l'any. Els dies seran estranys, però jo també necessito prendre aire. Necessito... no sé el que necessito, però sí que sé el que no necessito. I també sé que no és un bon moment per fer aquest resum. Volia fer un resum només amb les coses bones de l'any, però... crec que avui no és un bon dia per això.

Crec que és bastant trist que em posi a fer el resum i, sense mirar els mesos, el que vaig escriure, el que se'm vingui al cap sigui el meu peu. Vaig començar l'any amb un peu que encara no estava bé, tot i que, pel que m'havien dit, ja ho hauria d'haver estat feia temps. I l'1 de gener, davant de la tele, veient el resum de les curses de Sant Silvestre del dia anterior, em vaig prometre a mi mateixa que aquest any sí, la correria.

Al meu peu li va costar molt de posar-se bé. Moltíssim. I no vaig tornar a córrer fins al setembre. Encara era a temps d'entrenar-me, però... una grip, o un costipat fort, o el que fos, em va allunyar de córrer durant més d'un mes. I ara he tornat, però... podria dir que em fa vergonya anar a córrer una cursa on hi va molt professional, i jo estic tan malament que no la puc córrer amb un mínim de garanties. I ara no sé què fer, perquè per fer-la amb molt de temps i arribar quan tothom ja s'hagi dutxat...

He arribat a pensar que hi ha alguna cosa, algun ens superior, que em diu que no corri. Primer, un cotxe per poc m'atropella. Després, vaig perdre les ganes de tot. Després, el peu. Cada cop que començo a córrer mitjanament... em passa alguna cosa! I, és clar, després d'uns mesos torna a començar, des del principi, des de tornar a agafar la forma, amb tot l'esforç que suposa.

També he deixat moltes coses inacabades. Per exemple, el puzzle. Des de la última foto que vaig penjar, gairebé no m'hi he posat. Continua un tros per fer-se, i em sap greu no poder-li regalar a ma mare per Reis. No és res més que una altra decepció a unir a les moltes que tinc sobre mi mateixa.

I si em concentro en les coses bones? Prometo, a partir d'aquí, escriure totes les coses bones que m'han passat aquest any!



D'acord, he aconseguit un dels meus propòsits. Bé, no l'he aconseguit encara, però l'aconseguiré. Em vaig proposar llegir 25 llibres, aquest any. Més o menys, un llibre cada 15 dies. Sense forçar. I tots els meus dalts i baixos... ho aconseguiré! És una mica una alegria, veure que com a mínim he aconseguit alguna cosa, encara que només sigui una cosa tan tonta com aquesta!

I a finals de gener vaig vèncer la por. Ostres! Per mi va ser molt important. Em va costar molt, pensava que no podria, però... ho vaig aconseguir. No sé d'on vaig treure les forces, però les vaig treure, i vaig vèncer la por!



Però, d'altra banda, també he après a estimar una cançó. De fet, ara m'encanta. O, almenys, una de les versions. M'encanta sentir-la per la radio!

Tot i que vaig conèixer la màgia. La màgia existeix. I, si existeix, es pot produir en qualsevol moment!

I he somiat. He somiat molt. I he buscat. Vaig començar l'any buscant a sota les tapes dels iogurts, intentant trobar-ne algun que no digués "segueixi buscant". No he trobat cap iogurt amb premi, però vaig trobar el que buscava. Encara que sembli una contradicció. O potser és que no parlava del mateix?

I, és clar, una de les millors coses de l'any va ser el 21 de març i el que va venir al darrere. Sí, no em vaig comprar el got de les seleccions catalanes, i ho hauria d'haver fet. Però... la veritat és que és un raig d'esperança. Un saber que sí, que hi ha algú a l'altra banda. I que no, que potser no sóc jo la culpable de tot, perquè hi ha algun cop en el que funciona. Buf... no volia dir-ho així! Però que m'alegro de que existís el 21 de març.

També vaig fer una cosa que tenia pendent: vaig anar a la fira medieval d'Hostalric i em vaig comprar un drac.









Al final et vaig trobar. Sí, et vaig trobar. I em vas demostrar que tot el que pensava de tu era mentida. Tot. I? Doncs que n'estic contenta, sí. No ets qui em pensava que eres, però estic contenta d'haver-ho descobert. M'ha costat uns quants anys, sí. Però hi he acabat arribant.

I sé que no és una bona cosa, però es va morir l'arbre.



I, un dia, no sé per què, una marieta groga em va fer riure.



I la Mama es va recuperar. Mig any després, encara continua de baixa, i encara continua recuperant-se. Però, tot i no dir-ho, tot i guardar-m'ho per mi (o no) va estar molt malament. Unes complicacions que van ser més que complicacions. I uns controls que, mig any després, encara li fan. Però es va recuperar, que és el que importa.

I... 30!

I un noi esquerrà em va vendre un juguet que encara no he fet servir gaire... però que sí que ha servit una mica, i va perfecte!

Cacau!

I vaig començar dos cursos. Dos! A la vegada! I després d'uns mesos, puc dir que estic contenta d'haver-ho fet. Un curs m'encanta, però tinc problemes amb una dona, que es passa el dia fent-me comentaris bordes. M'encanta el que faig, i tinc la sort de que em surt bé. Ella té la mala sort de fer-ho pitjor que jo, tot i fer 3 anys que ho fa. I crec que aquí és el problema, però... ostres! Jo no en tinc cap culpa de que ella sigui una negada! I jo m'ho passo molt bé!

A l'altre curs, però, encara m'ho passo millor. Sóc feliç i somric. I em faig amb la resta de la gent. I em socialitzo. I he descobert que em puc fer amb la gent, que potser no és que sigui jo, la que té problemes. O potser és que m'he trobat a gent semblant a mi. No en tinc ni idea.





S'acaba aquest 2008 i tinc un sol objectiu per aquest 2009 que ara arriba: ser millor persona. Tots hi sortirem guanyant.

Ahir, avui i demà

Ahir un parell de senglars es van creuar en el meu camí, anant cap a casa.

Avui estic convençuda que el món seria millor sense mi.

Demà hauria de quedar-me al llit i no sortir-ne. Així no faria més mal.

Definitivament, pizza

Són gairebé les 7. I aquest és el 21è post que escric aquí. Crec que amb 21 n'hi ha prou...

La millor pizza que he menjat aquí va ser la que vaig menjar per sopar en una pizzeria d'un lloc poc turístic (el poble sense taxis).

He menjat pasta 3 dies, i crec que jo sóc de pizza. Em fa vergonya reconéixer-ho, però la pasta que he menjat aquí és com la pasta bona de casa. No puc dir el mateix de les pizzes, que la pizza aquí és molt més bona (i ja de per si m'agrada més).

Crec que si algun dia he d'emigrar de Catalunya, vull venir a viure aquí. En algun lloc com el poble dels primers dies, on em sentia com a casa. O potser una mica més al nord. Potser a la ciutat que tinc pendent?

I, definitivament, menjant pizza.

Crec que en els 3 dies que porto aquí, he caminat més de 100 Km. No és tant, si es compta. Així que em mereixia l'esmorzar (el pitjor menjar del dia), un gelat a mig matí (jo, que sóc molt original, sempre de llimona, i petits). La pizza del dinar. El gelat de mitja tarda. I la pizza o la pasta del sopar. Crec que podria passar-me la vida menjant així.

Però ara, a fer la maleta. A veure si no em passo de pes. I esmorzar. I el gelat de mig matí. I per dinar, una pizza al lloc on he menjat la millor pizza en aquesta ciutat. I després, maleta i... aeroport. Podré menjar una última pizza, a l'aeroport?

Llibres

Crec que aquests dies les coses que he fet més (a part de posar-me tot de cremes d'abans i després del sol) han sigut menjar i visitar llibreries.

Hi ha tantes llibreries! Però m'ho he passat bé.

Suposo que el problema és que la majoria són molt turístiques i m'he trobat un munt de guies de viatge, i coses per l'estil.

Molts llibres en italià. Gairebé tots. Després m'he adonat que aquesta deu ser la imatge que donen les llibreries catalanes per la gent de fora. Però no em lliga amb el fet de ser llibreries turístiques.

Finalment vaig trobar el que buscava en una llibreria que sembla una cadena: Mel Bookstore. Tot i així, el nom és enganyós...

Era una llibreria enorme i el primer lloc on em vaig perdre va ser la secció de ciència ficció i fantasia. Per començar, vaig veure la segona part d'un llibre originàriament francès, traduit a l'italià. La bibliotecària estarà molt contenta quan li expliqui.

I després... tota una reguinzella de llibres. Els llibres que em recomana el meu amic italià. Que, per descomptat, no són els llibres que et trobes a la secció de ciència ficció i fantasia d'una llibreria catalana. I el més curiós és que tot són traduccions, que no és que sigui llibres originàriament italians.

Li he de preguntar al meu amic italià d'on treu els llibres en anglès. Ell i la seva germana llegeixen coses en anglès, i és difícil trobar-ne. A part de l'última llibreria, res de bo (almenys per mi). Tot de clàssics anglesos, però "oblidant-se" d'algun gran clàssic, com el senyor dels anells.

A la última vaig trobar un llibre d'un escriptor americà. Ja em va costar, ja, trobar alguna cosa que no fossin clàssics o best-sellers! Ah! I res de l'Asimov... És un escriptor que algú em va recomanar, però no recordo qui. Estava a la llista dels escriptors pendents de conèixer. I apa, ja el tinc. El que serà recordat com "el llibre que va venir d'Itàlia".

Puc demandar a Ausonia?

Aclariment 1: No, no penso denunciar a Ausonia, però us agrairia que, des del meu humil blog (no des de cap lector rss), cliquessiu a l'enllaç, per si algú d'Ausonia es digna a passar per aquí... Tot i que, de ganes de denunciar-los, no me'n falten...

Aclariment 2: Sé que és un post que la meitat de població no entendrà, o el que sigui. No importa. Jo l'escric. Perquè si no l'escric, rebento. Perquè estic molt cabrejada. Perquè... coi, perquè sí, carai!!!

La història comença un dia a la tarda. M'acaba de venir la regla i he d'anar a classe. Fins aquí, una cosa que he fet moltíssimes vegades abans que avui. Però, no ens enganyem, amb alguna amiga professora hem comentat algun cop que una de les coses que fa més por que pugui passar a classe és precisament que et taquis quan ets a classe, tu no te n'adonis, i tota la classe ho vegi. I ho diu algú que va caure de culs de la manera més tonta davant d'una classe. I crec que preferiria tornar a caure de culs 10 vegades que no que em passés això.

Els alumnes estaven molt riallers. Cada cop que em girava, per escriure alguna cosa a la pissarra, quan em tornava a girar, estaven allà, rient. Mala senyal.

Així que, just sortint de classe, vaig al lavabo.

La sort és que portava texans. I que els texans són gruixuts i no va traspassar.

Però... al lloc on va traspassar és un lloc on hi havia compresa!!! Així que la vaig inspeccionar. I sí, al lloc on va traspassar, la compresa tenia un forat!!! Sí, un forat! El tros de matèria enganxosa (i impermeable) tenia un foradet... Un foradet que jo no havia vist en posar-me la compresa, però un foradet que podia haver fet molt més mal. Al cap i a la fi, jo només vaig ser 2 hores a classe, i m'acabava de venir la regla, així que era fluixeta encara i...

Doncs res, que vaig pensar que era problema meu.

I vaig arribar a casa. L'endemà (o sigui, avui) era un dels dies més durs de tot l'any, si no el que més. Començava a donar classe a les 9 del matí i acabava a les 7 del vespre. Pel mig, tenia un descans de dues hores: una l'ocupava en una reunió, i l'altra era per dinar. Tenia un segon descans de dues hores, totes dues ocupades per una reunió. Total, que no tenia temps de res, ni per hòsties, ni per preocupar-me de la regla i de les compreses, i de la mare que les va parir.

Així que suposo que és d'imaginar el cabreig he agafat quan, després de córrer una estona, em dutxo, i obro una compresa d'aquesta marca que portava i... I observo que té 3 forats. I aquí, qui no llegeixi en diagonal, haurà observat que no he dit foradet. He dit forat.

El problema? Que al matí havia agafat 3 compreses: una estava a la bossa del gimnàs i les altres dues al cotxe.

Així que pujo al cotxe, patint, esperant que el quart d'hora o vint minuts que trigaré a arribar a la feina i entrar al lavabo no sigui massa temps pels forats de la compresa.

És clar que llavors tinc un altre dubte. Bé, a part de preguntar-me per què no passen aquestes coses quan sóc a casa (les que he obert a casa no tenien cap problema), em pregunto una altra cosa. De les dues que tinc, quantes estaran bé?

Malauradament, és el dia en què la regla és més forta. A part de totes les hores de classe, a les 7 acabo, estic una estona més a la feina, i després vaig a un curs. He de fer dos canvis pel mig, o petarien, però... després de canviar-me al matí, ja només em podré canviar un cop durant tot el dia... i comptant que les dues estiguin bé. I si les dues estan malament? Tinc 3 hores seguides de classe!!!

No, no pot ser. Vull dir, que jo compro les compreses perquè facin un servei, però si no puc confiar-hi... No, no demandaré a Ausonia, però des de que em va venir la regla als 10 anys (i en tinc 30!) que he fet servir Ausonia. Des d'avui, em canvio de marca.

Total: de les dues compreses, una estava bé i l'altra malament... A les 9 del matí em poso la que està bé. En condicions normals, tindria dues compreses meves a punt per canviar-me durant el dia.

I què tinc?

Tinc dues compreses que no he fet servir perquè estan defectuoses a la basura, i tot un dia per davant, amb la regla fortíssima, moltíssimes classes (i ja he dit quina és la cosa que em fa més por de les classes!), i una mala llet i unes ganes de demandar a Ausonia, que em sembla que no cal ni que expliqui!

Aclariment 3: Sí, estic dinant davant de l'ordenador i acabo d'escriure això mentre dino. Però és que NO podia callar. Apa, me'n vaig a classe... i no sé. Encara em queden 8 hores per voltar per aquest món de Déu i... aghhhhhhhhhh!!!!!!! Demandaria a Ausonia!!!