dissabte, 23 d’agost de 2008

No em toquis el gos!

Potser és perquè de petita els gossos em feien pànic. Potser és perquè, en el fons, segurament no hagi superat mai la por als gossos. O possiblement sigui perquè sóc conscient que els gossos, al cap i a la fi, són animals.

El meu gos és... bé, suposo que podríem dir que els gossos s'assemblen als seus amos, no? El meu gos va a la seva. El meu gos sol perseguir-me pel jardí, com l'altre dia que es pensava que m'havia tornat boja, jugant amb un nou aparetet. Però al meu gos no li agrada que el toquin massa. Amb el temps, he après a entendre'l. Li agrada que l'acariciin, però només quan està de bones. Quan està de males ja no se t'acosta, i no es deixa tocar massa.

Avui han vingut familiars a casa. Familiars amb una criatura petita. Una criatura que no s'està quieta ni a la de tres. Una criatura a qui els gossos no fan cap mena de por. I una criatura que ho destrossa tot.

He acabat perseguint la criatura, dient-li cada dos per tres que no toqués gaire el gos.

Però l'espant me l'ha donat una altra persona.

Fa anys, quan el gos era petit, li vaig ensenyar a donar la pota. Però ell la dóna, la deixa un segon, i de seguida la treu de sobre la mà.

Però, ai! Els adults es volen fer els savis, i l'adult li ha començat a dir que donés la pota, sense que el gos estigués assegut, amb el que el gos perdia l'equilibri.

- Home, digues-li que s'assegui, abans de donar la pota!

I aquí ha vingut el problema. El gos s'ha assegut, i el familiar li ha dit que donés la pota. I què ha fet? Doncs que el familiar li ha agafat la pota, de forma que el gos no podia retirar-la. I no li deixava anar!

Al cap d'uns 10 o 15 segons he vist que el gos es giraria.

- Deixa-li anar la pota! Deixa-li anar la pota!

I el familiar allà agafat, a la pota, movent el braç exageradament amunt i avall. I el gos a punt de girar-se.

El familiar ha deixat anar la pota just en el moment en què el gos se li girava. Si no li hagués deixat anar la pota, l'hagués mossegat.

- Va, no et posis nerviosa, que no passa res. Va, dóna'm la pota.

Per sort, en aquell moment han sortit els meus pares, gràcies a sentir-me cridar. El gos, al veure que hi tornava, estava a punt de mossegar-li el braç.

I jo em pregunto: per què la gent va a les altres cases, amb gossos que no els coneixen gaire, i els fan coses que els amos diuen que no els hi han de fer?

Perquè el familiar tornarà. I voldrà tornar a fer-li donar la pota al gos. I el gos se'n recordarà, i no es deixarà. I el proper cop que vinguin, a part de vigilar a la criatura, hauré de vigilar a una persona adulta (què dic, adulta? Si ja està jubilat!!!) Perquè és clar, si el gos mossega algú... serà culpa del gos?

4 comentaris:

Laia ha dit...

Si el gos l'acaba mossegant serà culpa seva, perquè en primer lloc tu ja l'avises, i en segon lloc, està envaint el seu espai vital i li està tocant allò que no sona. Queda molt cruel, però si després d'això hi torna, i li agafa altre cop la pota sense deixar-li anar i es torna a posar pesat, potser la mossegada seria l'única cosa que el faria entrar en raó. Qui juga amb foc es crema, que diuen.

Llum ha dit...

Exacte, Laia, a aquí volia anar jo. Però totes dues sabem que si un gos mossega a algú de la família... la culpa sempre acaba essent del gos, no?

XeXu ha dit...

Són els mateixos adults que quan hi ha una criatura d'altri l'agafen , la fan de tot, i el fan caminar quan encara no pot, en definitiva, que li fan agafar una crisi histèrica. Si els mossega, s'ho hauran buscat, però la culpa serà del gos, això està clar. No ho dic jo, ho diran ells.

Llum ha dit...

Exacte, XeXu.