dissabte, 13 de setembre de 2008

Per què em costa tant?

Sempre em queixo. Sempre, sempre, sempre.

Però hi ha dies en què penso que tinc dret a queixar-me. Tinc dret a cridar. Tinc dret a dir que no hi ha dret!

La Teresa era la meva millor amiga quan érem petites. Anàvem juntes a nedar. A mi em solien dir Teresa, i a ella, Llum. No només perquè sempre anéssim juntes, sinó perquè, en un equip de natació on tot eren criatures petites i primes, nosaltres érem les gegantes. Sí, ara m'he quedat petita, però una nena de 10 anys i metre seixanta, amb les espatlles amples, uns braços que aixecaven tant de pes com els nens de 14 o 15 i unes cames acostumades a córrer, era una geganta. La Teresa feia un pam més que jo, i deuria pesar uns 15 o 20 quilos més que jo. I això que jo no era prima, precisament.

Quan millor ens ho passàvem a l'hora d'entrenar era quan tocava fer peses, quan tocava córrer, o quan tocava fer papallona.

Quan pitjor ens ho passàvem era quan l'entrenador ens deia que ens havíem d'aprimar. Ara, pensat en perspectiva, em pregunto per què coi ens havíem d'aprimar. Érem el que érem. Érem grans, érem bèsties, érem papallonistes. Nosaltres vivíem de la força física i de les proves de resistència. Mai vam ser velocistes, i per més que ens haguéssim aprimat, ni ella ni jo ho haguéssim sigut.

Però quan ens manava que ens apriméssim, nosaltres ens posàvem a règim. Jo em matava de gana, perquè ja de normal menjava poquet i el pediatra em tenia a règim des dels 6 anys. Amb el temps m'he preguntat si no em vaig quedar petita precisament per això. En una època en la que tots els fills són més alts que els pares, amb diferència, jo sóc bastant més baixa que els meus pares, amb diferència.

Ella no. Ella era diferent. Ella menjava molt malament, i sempre la veies amb els phoskitos, pizza per sopar cada dia i bollicaos tot el dia. I jo ara m'adono que... que... és que fins i tot em fa vergonya dir-ho, però no sé quin gust tenen els phoskitos. No n'he menjat mai cap!

El dia que l'entrenador ens posava a règim, ella menjava més porqueries que jo de normal, però és clar, regulava una mica la seva alimentació. Al cap d'un parell de setmanes, jo no havia perdut ni mig quilo. Ella, 5 quilos pel cap baix. Felicitacions per ella, bronca per mi. No és just, pensava jo. I no és just, continuo pensant. Ella feia esforç, però jo també en feia, i molt! Jo entrenava 4 hores diàries, cada dia, sense fallar, i ella hi anava 3 hores, i no tots els dies de la setmana. No, no era just. Jo no tenia resultats. Però jo ho intentava amb totes les meves forces.

Han passat els anys. La Teresa s'ha operat un parell de cops, per reduir-se l'estómac. Tot i així, després del primer cop es va tornar a engreixar.

I jo...

Jo vaig aconseguir-ho fa uns anys. No sé com. No sé per què aleshores va funcionar. Podria preguntar-me per què no funciona les altres vegades, però si només va funcionar un cop, suposo que el que m'he de preguntar és per què aquell cop sí que va funcionar.

I jo ho segueixo intentant. Miro la gent del meu voltant, i tots em fan el mateix comentari. "Ai, hauria de fer com tu i fer esport, que no faig res". "Ai, hauria de fer règim, que menjo molt, hauria de menjar com tu". Però ells estan prims. O, com a mínim, més prims que jo.

I fa un parell d'anys, un dia, vaig trobar-me al gimnàs una dona que feia temps que no veia. Una d'aquelles que només pensen en calories, en cremar grassa, i en fer règims. "T'has aprimat", em va dir. I jo volia morir-me. No només m'havia engreixat, sinó que pesava més del que havia pesat mai, i pensava que era una bola amb potes.

I jo ho intento, però com més ho intento, més m'engreixo. I cada cop ho entenc menys.

I recordo aquell dia. Ara mateix m'agradaria ser com aquella boleta de fa un parell d'anys.

Perquè ara ja peso 8 quilos més.

8 comentaris:

Carquinyol ha dit...

és que aquestes coses del pes varien molt d'una persona a una altra, els misteris del metabolisme, segons diuen. Jo no ho entenc, però si que hi ha persones que mengen molt i no s'engreixen pas i unes altres que amb un rossegonet de pa ja guanyen quilos.

Llum ha dit...

Ho sé, Carquinyol, ho sé. Però a vegades trobo que tinc dret a queixar-me.

I jo ja m'entenc, el perquè em queixo avui. Tinc por escènica. I vull lluitar contra els esteorotips, però és difícil.

La gent veu algú com jo, i només fa que oferir-me menjar, i dir-me que mengi més, que segur que tinc gana. Quan en realitat, he menjat més que mai. I es creuen que no puc anar caminant un bon tros, quan en realitat cada dia corro molt més del que creuen que no puc caminar.

I em rebenta.

Tirai ha dit...

Ostres! No sé què dir-te. Ja saps que el meu problema és just al contrari, per tant, no faré veure que t'entenc perquè no t'entenc. Vull dir que sí, però no perquè ho hagi viscut. Entenc la sensació de fer el que pots i més i veure com d'altres fan menys i se'n surten millor. Entenc aquesta sensació, això sí. I bé, emprenyar-se de tant en tant va bé! ;-) Fa circular la sang i aquestes coses!

Llum ha dit...

Gràcies, Tirai.

Crec que en la resposta a en Carquinyol he vist una mica el problema. Suposo que el problema és precisament com em molesta que la gent es pensi que sóc una golafre que no fa mai esport i em tractin com a tal.

Sempre ho he dit, que el pes no és totalment correlatiu amb el que menja i l'esport que fa una persona. Però en fi. A veure si aconsegueixo recordar com ho vaig fer l'altre cop, per què va funcionar :-(

Anònim ha dit...

UN BON METGE,LLUM,UN BON METGE. TRANQUILITAT,FORA L´ANGOIXA, I TOT SERA DIFERENT, SEGUR. JUGANT AMB BCN.......

Llum ha dit...

Un bon metge? Algun que no conegui, voldràs dir...

L'últim cop que vaig anar al metge de capçalera, em va deixar anar que hi havia unes pastilles "crema-grasses" que funcionaven de meravella. I no hi anava pel pes! El metge de capçalera!

L'últim cop que ho vaig intentar per la seguretat social, em van dir que no em podien enviar a l'endocrí, que havia de tenir un índex de massa corporal de 40 per enviar-m'hi. No sé si saps què és això. Però jo, de moment, n'estic lluny.

Al primer metge privat al que vaig anar, em va donar un paper de sobre la taula. Li vaig dir que allò era més del que menjava normalment. No em va escoltar. Quan vaig tornar, pesava més que quan hi havia anat. Em va tocar bronca, i oferta de pastilles. Encara no anava ni a l'institut.

Continuo?

Suposo que això de jugant amb Barcelona ho dius perquè vagi al metge a Barcelona. Perquè els d'aquí ja els he provat tots, i no m'han quedat ganes de tornar amb cap d'ells.

I, per cert, quan ho vaig aconseguir, ho vaig aconseguir sense cap bon metge.

hypatia ha dit...

potser ara diré una bajanada, o soni a excusa ("lluna", em diuen els meus fills.... per blanca i rodona ;o))

porto tota la vida lluitant també contra el pes, i sempre he estat de fer esport; però quilos amunt, quilos avall, sempre sóc/semblo/em veuen rodoneta... però les millors èpoques han estat aquelles en que m'accepto (que no vol dir deixar-se, eh?) i, del que hi ha, treure'n el màxim de partit... (i se'n treu, t'ho asseguro ;o))

i endavant,
mentre tu et sentis bé amb tu **!!

Llum ha dit...

Ai, hypatia, crec que a mi també em podrien dir Lluna (per les dues mateixes coses!!!)

El meu problema actual és que... bé, he deixat de ser una mica de sobrepès. Tenia sobrepès, i pensava no arribar mai al límit del dia aquell del gimnàs. Allò per mi ja era massa. I no sé com he arribat fins aquí :-(

Bé, sí que ho sé. Mig any de mal al peu, sense possibilitat de fer esport.

I el problema és aquest: que ara no em sento bé amb mi. Em sento enorme. I veig que m'hi esforço i no baixo, i que hauria de baixar 8 quilos per seguir estant enorme. Se'm fa molt, i molt, costa amunt.