divendres, 26 de setembre de 2008

I aviat farà quatre anys...

L'altre dia algú em va dir que si jo deixava d'escriure és com si una d'aquestes webs que fa anys que funcionen, deixessin de funcionar. Sí? No.

Encara recordo com vaig entrar al primer blog. Algú que coneixia en tenia un. En podríem dir el meu pare blocaire. El meu pare blocaire tenia un blog on hi posava coses que no m'interessaven. Diguem-ne, un blog polític. Però, a través d'aquest blog polític, vaig descobrir altres blogs, i un dia vaig decidir crear-ne un jo.

Entre els que llegia, hi havia un dels grans de llavors. Un blog anònim, d'algú que em semblava proper, però no sabia per què. Fins que un dia, hi vaig llegir una història que em va sonar. Aquell blocaire era el meu pare blocaire! Sí, tenia un altre blog, amb un altre usuari. Un blog anònim. No vaig poder evitar riure de bona gana!

El meu pare blocaire ja fa molt de temps que està retirat. Retirat de tots dos blogs: el polític i el personal. En aquella època, com ara, hi havia els grans. I, de seguida, em vaig fer seguidora d'en Sergi (era difícil, no fer-se'n!), de la Mek i d'un parell més de blogs que han desaparegut del tot. Aquells eren els grans d'aquella època. Però estan retirats, o semi-retirats. I no ha passat res. Sí, es troben a faltar. Però, amb el temps, cada cop te'n recordes menys. El que passa sempre.

Després en van venir més. Grans. De la gent del primer any, alguns continuen en actiu, d'altres continuen en semi-actiu. La majoria, però, desapareguts o publicant un post cada mes o cada dos mesos.

Jo mai he sigut gran. I, pensant-ho fredament, m'adono que mai ho he volgut ser. Mai.

M'agrada ser petita. M'agrada escriure per mi. M'agrada escriure les meves coses. I explicar les cosetes que em passen. Però, com em passa a la vida real, mai he sigut de tenir 50 amics, de ser una persona molt social, ni de ser la reina de la festa. M'agrada tractar amb poca gent. Molt poca.

M'agrada saber què fan les persones que m'envolten. M'agrada saber qui és cadascú i no confondre'ls. M'agrada recordar el que fan, les seves il.lusions, el que volen aconseguir.

Però sóc una mica egoista, i m'agrada que a mi em tractin com jo intento tractar a l'altra gent.

Per això m'agrada ser petita. Perquè només essent petita puc aconseguir això. Perquè mai he volgut tenir molta gent al meu cantó, però els que he volgut, he volgut que fossin bons. Perquè no hi ha res que em faci més ràbia (i repeteixo, aviat farà quatre anys, i per tant he vist moltes coses) que una persona apareixi per aquí, faci una lectura en diagonal, i deixi un comentari en el que t'adones que ho ha llegit tot en diagonal (o potser només el primer paràgraf). I que no recorda ni el que vas dir ahir.

Sí, jo també tinc llacunes. Ho sé. Tots en tenim. Però intento escoltar la gent i recordar-me del que és important.

Sempre he volgut ser petita. I, vist en perspectiva, per això he anat fent canvis. Sempre, tot ha sigut per ser petita.

I vull seguir essent petita. I sí, aquest post tampoc té comentaris. Perquè no sé si els hagués tingut o no, però no vull un determinat tipus de comentaris, que podrien seguir al post d'ahir, o al d'avui.

Estic segura que, si hi hagués un estatut blocaire, aquest blog hi estaria en contra i em farien fora de la comunitat blocaire. Si hi ha una cosa que jo sempre he volgut és passar desaparcebuda. Sí, això ha d'estar en contra de l'estatut blocaire per força. Crec que la cosa es podria resumir amb això. O no. Crec que me'n vaig de tema. Em refereixo a que aquest blog no està fet perquè vingui la gent a fer-me la pilota. No, no és això. Prefereixo no tenir cap comentari que tenir 20 comentaris pilotes. I, ei! Que, a aquest pas, sé que qui arribi aquí serà qui escrigui els comentaris que SI que m'agraden. Però, si això és una explicació de per què hi ha els comentaris tancats, sou vosaltres qui l'heu de llegir.

Per què? Doncs perquè fa gairebé quatre anys que sóc aquí, i ara mateix tinc un petit problema. Mai he sigut hipòcrita, però amb la resposta de certs comentaris, sí. I no sé si la solució és seguir essent hipòcrita (com he sigut algun cop) o borde (com també he sigut algun cop). I, mentre ho decideixo, deixo els comentaris tancats.

Perquè no suporto els anònims. L'anònim que creu que no em puc fer una idea de qui és i que deixa anar algunes coses que fan mal. Em pensava no haver d'esborrar mai cap comentari, però ho he fet. I em sap greu. Però els anònims, sortosament, venen poc. El que passa és que... Bé, tampoc suporto la persona que apareix per aquí, fa una lectura en diagonal, i llavors fa un comentari que es pensa que és graciós, però que no té cap gràcia. Un comentari de col.lega, què tal, quan sortim de festa? Vale, no és això, però jo ja m'entenc. Ho sento. Ho sento molt. Però no puc.

A la vida real puc evitar aquestes persones. De veritat que ho puc fer. Però... això és un blog, i hi pot entrar qui vulgui. En fi, que m'enrotllo massa.

I tampoc, però tampoc, suporto a les persones que fan la pilota. Que venen, que et diuen que ets genial, que ets la millor persona. I llavors entres en un altre blog i et trobes el mateix comentari. No. És que no puc.

I tampoc, però tampoc, la gent que t'envia un mail. Un mail en el que et demana que tornis. Però, per què? Doncs perquè, potser, d'aquí a mig any es tornarà a passar per aquí (d'acord, mig any potser no, però sí més d'un mes). Es llegirà el primer post en diagonal, farà un comentari que no sabràs ni d'on baixa, i que delatarà que fa anys que no llegeix el que escrius. I llavors et dirà que ets genial, i que li encanta el teu blog. No, no puc. No. Si algú m'ha de dir alguna cosa, que sigui de veritat. Per venir a dir mentides, doncs passo.

I... i no. Perquè no he sigut mai hipòcrita, i mentre anava escrivint això pensava que segurament hauria d'obrir els comentaris i parlar clar. Però tinc un problema.

A la vida real, jo sempre callo. Sovint em faig la tonta, i sovint em trobo en situacions en les que em tracten de tonta, gent que no sap què faig. Un exemple: imagineu-vos que sóc venedora en una botiga de moda (jaja! Això és tenir molta imaginació!!!) I, un dia, al gimnàs, una noia parla d'aquella botiga, i en diu una cosa que no és certa. Però es vol fer la interessant, la que ho sap tot, i diu tonteria rere tonteria. Però les altres dones, que no han anat mai a comprar a la botiga, però que saben que en sóc la venedora, l'escolten amb la boca oberta, creient-se tot el que diu. Fins que la diu tan grossa, que faig un comentari. I llavors em tracta de tonta cap amunt, com si jo no hagués anat mai a comprar a la botiga, i no sabés res de res de moda. Jo callo, agafo les coses, i me'n vaig a dutxar. Això és el que faig. El que faig sempre. Si et vols creure que sóc tonta, o que no sé alguna cosa, doncs és problema teu. Jo no et trauré de l'error.

L'episodi del gimnàs va acabar amb què, quan vaig tornar de dutxar-me, la noia es va posar a fer-me la pilota descaradament. D'això en fa 3 mesos i encara me la fa (...)

Però ja m'enrotllo. Volia dir que no vull que la gent em faci la pilota, però tampoc vull que em tractin de tonta.

No, volia dir que a la vida real, si algú em fa un comentari que no m'agrada, callo. No els dic que molt bé ni res que se li acosti. Però aquí... aquí contesto tots els comentaris. I... doncs que no, que no puc.

I sóc conscient que aquest post no és gaire polític i que diu moltes coses dolentes de mi. Però m'és igual. D'alguna manera, necessitava escriure tot aquest rotllo. I, com he dit, això no és un aparador per dir com en sóc de bona, ni perquè la gent em digui que sóc molt bona.

Algun dia tornaré a obrir els comentaris. Quan estigui segura que tot està bé. Quan sigui capaç de ser hipòcrita i no contestar malament a determinats comentaris o quan sigui valenta i vulgui contestar malament a determinats comentaris.

Però, com que no puc deixar d'escriure, ni puc contestar els comentaris, la cosa està clara.

Tot i que, potser, 4 anys són molts anys.