Algú encara no s'ha passat per ca la Tirai?
No sóc una persona que m'obri així per les bones (malpensats i graciosos, això és un post seriós, així que millor no feu brometes). Sóc una persona vergonyosa, si hagués de comptar quantes vegades ho he dit des de darrere d'aquesta pantalla (i al davant d'algú) em sembla que no tindria prou dits entre les mans i els peus (i ni tan sols ajuntant els de les mans i els peus de tota la gent que hi ha en alguna foto en aquesta habitació, i això que hi ha una orla molt maca penjada a la paret). Sí, sóc vergonyosa. I sí, em costa obrir-me.
Però quan ho faig, ho faig de veritat. No dic elogis a algú si no és que els sento de veritat. No em dedico a explicar coses a algú, si no em surten de molt a dins. Quan ho faig, ho faig de veritat, i confio plenament amb qui tinc al davant. És clar que, després, si hi ha algun tipus de desconfiança pel mig, aleshores... aleshores ja sóc incapaç d'explicar ni el que he menjat per dinar. Però aquest ja és un altre tema.
A vegades, però, hi ha coses que donem per segures. A vegades ens pensem que algú ja sap alguna cosa, i per no fer-nos pesats, no l'expliquem. A vegades és una xorrada, i a vegades és alguna cosa important. No importa el que sigui. Simplement, és una cosa que estem segurs que l'altre ja sap i que no volem repetir per la raó que sigui (perquè l'altre no es senti obligat a fer alguna cosa, per exemple. I aquí qui m'ha d'entendre ja m'entendrà).
I no la diem per això, però de tant en tant ens trobem amb alguna evidència petita de que potser l'altre no ho sap. Però no en fem cas, perquè és el que molta altra gent que ja ho sap fa, i aquestes coses.
No amaguem res, però tampoc ho diem.
Fins que un dia ho diem.
I llavors ens adonem que aquella persona no ho sabia, i un munt de gent ho sabia.
I sap greu, el fet d'haver donat una cosa per segura, quan en realitat no ho era.
Però, d'altra banda, tens una cosa a dintre que et diu que no és falta de confiança. És una cosa que mai no has amagat, tot i que mai no has dit. Simplement, per què ho hauries d'haver dit, si et pensaves que l'altre ja ho sabia i no venia a cuento? On està la línia que separa la falta de confiança i el fet de donar una cosa per segura? I, per sort no és el segon cas, on està la línia que separa un malentès on s'acaba tot aclarint d'una cosa que fa que dues persones s'enfadin per una coseta que es donava per segura?
divendres, 4 de juliol del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
9 comentaris:
Bé, et repeteixo el que t'he dit. No va per tu. Quan m'has dit que estaves convençuda que ho sabia, t'he cregut. Coi! M'has explicat coses molt més personals que aquesta!
"Perquè l'altre no es senti obligat a fer alguna cosa, per exemple." Ostres! No se m'havia passat pel cap això, però, és cert, també, sóc de les que deixaria de dir coses perquè l'altre no se sentís obligat a res. Ara, que hi penso, ho he fet. Hi ha molta gent a la que no li vaig dir que obria el I si salto? perquè no se sentissin obligats a entrar! Hahaha Com és que no hi havia pensat? A part, m'he adonat que jo sí que et dec una disculpa en tota regla.
Ei, Tirai, cap problema! Si hi hagués algun problema no hagués fet el post. Només era una reflexió sobre les coses que a vegades pensem, i que en realitat... bé, que a vegades pensem que diem coses i ens en deixem pel que sigui!
Molt bon exemple, això de l'I si salto :-P
Ah! I no em deus cap disculpa, eh!!! Almenys que jo en sigui conscient! I menys per aquesta cosa! Que, com has dit tu, he explicat moltes més coses i aquesta, potser per ser una cosa de domini públic, doncs no l'he explicat perquè pensava que no calia.
Apa, que aquí no ha passat res, eh!!! Només que volia pensar sobre això. A vegades hi ha coses que donem per segures i... i resulta que no ho són!
Per experiència, si em permeteu ficar-hi cullerada, ja que no sé ben bé de què va la història, crec que les coses s'han de dir i no s'han de donar mai per sabudes. No és que la gent sigui tonta, però no tenen per què saber res, sobretot si és personal. Les coses clares sempre eviten malentesos. En un altre ordre de coses, és com quan donem per sabut que tothom sap i entén coses sobre el nostre camp d'estudi, que per nosaltres són obvies, però no és així. La gent que no ha estudiat el mateix que nosaltres no tenen per què saber-ne res.
Senyoreta Llum...
No, res. Jo hi diré la meva: massa anys mossegant-me la llengua a l'hora de dir segons què, però saltant a la primera per les coses dolentes. Mirades que somriuen, melics, el que sigui. Pesa moltíssim més tot el bo que rebo que no pas el dolent -que hi és.
En fi, que als seus peus, encantadora senyoreta. :)
D'acord, XeXu, jo vaig donar per sentat que la senyoreta Tirai sabia una cosa. Però no era una cosa imprescindible, simplement una cosa meva que jo estava convençuda que ella sabia, però que tampoc passava res si no la sabia. Només que... bé, em va sorprendre que no la sabés.
Jaja, perdi! Tens alguna cosa sobre els peus i els melics a l'altra banda de la conversa :-P Saps? Tinc el pressentiment que algun dia la senyoreta Tirai o jo t'explicarem de què va tot això i et faràs un fart de riure per lo ridícul de la situació. Sobretot la situació d'aquest comentari que acabo de fer. I ja callo, ja callo!!!
:D Sí que és rídicula! La situació vull dir!
Sabia que ho sabries apreciar, Tirai! :-P
Ja tarden, senyoretes!
Home, senyor perdedor, no esperarà que li expliquem per aquí, no? :-P
Publica un comentari a l'entrada