diumenge, 27 de juliol de 2008

La tarda en dos actes

Primer acte:

Estic nerviosa. Molt nerviosa. Vull somriure.

Em recordo de la samarreta del recorda't de somriure. I em ve una cançó al cap.

Sí, pot funcionar.

Funcionarà.

I, mentre em vesteixo, poso l'mp3 a repetir la cançoneta tantes vegades com calgui:



Sona cinc cops. Cinc!

Quan surto de casa, tinc un somriure a la boca.

Arribo a la ciutat i somric.

No sé amb qui em trobaré. No sé quanta gent em trobaré. No sé res.

Però sé que, vingui qui vingui, em trobarà amb un somriure a la cara.

Vaig cap al lloc de trobada cantant i ballant. A sobre, quan estic a punt d'arribar, a l'mp3 li dóna per posar-me aquesta cançó.



Tot ha d'anar bé. Per força.

Segon acte:

Estic al cotxe.

No sabia què fer. I he decidit anar a l'hospital. Tenia ganes de conduir. O conduir, o caminar. I m'he decidit per conduir. Podria haver anat a caminar per la catedral, però no en tenia ganes.

No sabia què em trobaria a l'hospital. Allà m'hi he trobat una mama que no es pot aixecar, i que ja fa 4 dies que s'hauria de poder aixecar sense problemes. I un pare amb cara de molt cansat, que fa dies que dorm allà. I que avui no ha pogut anar a casa en tot el dia, perquè jo no hi he anat a passar una estona. Perquè avui...

És el tercer cop que algú que va venir amb mi a l'institut em demana si vull quedar per veure'ns, per explicar-nos què tal ens va i què hem fet tots aquests anys.

És el tercer cop que dic que sí.

És el tercer cop que intento quedar amb algú.

I és el tercer cop que espero i espero, i no apareix ningú.

Els dos primers cops em vaig prometre que no hi tornaria mai més. Aquest tercer cop no m'ho he promès. Sé que si algú m'ho torna a demanar, tornaré a dir que sí.

Però també sé que un cop pot ser mala sort. Dos ja comença a ratllar el que no és mala sort. Tres, definitivament és que hi ha algun problema amb mi.

Cabeza alta, jovencita!

Almenys aquest cop només he esperat una mica més de mitja hora i m'han contestat quan m'hi he posat en contacte.

Qui sap? Potser el proper cop fins i tot em trucaran a l'últim moment per dir-me que no poden venir!

6 comentaris:

Laia ha dit...

Doncs estaria força bé per part seva que es dignessin a avisar-te!! ostres, tu tens més paciència que jo, crec que al quart d'hora o 20 minuts hagués marxat. Quina barra!

He estat un dia i mig amb l'ordinador colonitzat per uns individus estranys i malèfics que no me l'han deixat, així que vaig faltar a la meva paraula amb el "estaré atenta". Així que si m'ho permets, faig un comentari llarguet de l'altre post :P Tu pensa en com es comportava aquella persona: que si presumint de com li va la vida, de que és molt interessant, dels amics... i tot això. Si una persona ho té tot això, de veritat, quina necessitat té de fer-ne ostentació i proclamar-ho als quatre vents? Perquè en realitat no n'està satisfeta, si no té algú a qui explicar-ho i que li vagi dient que sí i que l'admiri no val. I això tampoc és ser feliç. I tu, fins on has arribat, amb la teva vida i les teves coses, amb la teva maduresa i la seguretat que vas arribar a tenir, vas acceptar que eres com eres i que en realitat ho havies escollit. Endavant! No tens res a envejar-li, no és just que et faci dubtar. El cap sota el coixí ens fa febles, i hem d'aprendre a treure'l i a no deixar-nos enlluernar, a saber seleccionar la informació que ens arriba i com ens arriba. Vals més del que et penses

:D Un somriure, per si de cas s'encomana com els badalls.

Tirai ha dit...

No s'ha presentat??? Bé, tu has sigut prou valenta per anar-hi!
M'ha agradat molt el comentari de la Laia. Sí, tot li va bé no cal que en faci ostentació.
Molts ànims, noia! espero i desitjo que ta mare millori ben aviat! I és clar, un somriure :-)

Llum ha dit...

Gràcies, noies.

Laia, crec que no va quedar massa clar. Els tres cops no m'ha deixat plantada la mateixa persona, sinó que ho han fet 3 persones diferents. En cap cas he tornat a quedar amb cap d'elles, no perquè hagi dit que no, sinó perquè si em deixen plantada, trobo que són elles les que m'han de dir si vull tornar a quedar, i mai cap m'ho ha dit.

Per tant, si jo he quedat amb algú amb qui no m'ha deixat mai plantada... jo espero. Li pot haver passat alguna cosa... A més, jo quedo en un lloc que està a una mitja hora de casa. Diria que val la pena esperar per si apareix algú...

I per la resta, doncs no és que ho anés pregonant. No sabria com explicar-ho. Ella diu i no saps si ho fa amb mala bava o no, però va dient. I diu coses que et fan sentir fatal, però no saps si ho diu per una cosa o per l'altra. Ai, no ho sé.

No, Tirai, no es va presentar ningú.

I gràcies!

gripaublau ha dit...

Si la gent diu de quedar i després no apareix, el problema és d'ells, no?

Les recuperacions complicades són feixugues, sens dubte. A veure si va millorant. Ànims!

aina ha dit...

lemon tree sempre arregla una tarda :) jo fa molts anys vaig decidir passar de les quedades de l'escola l'institut i el vés-a-saber-tu-què-de-fa-mil-anys: no m'hi sento a gust. no, no és el mateix. però quasi ;)

Llum ha dit...

Sí, potser sí, gripaublau, que el problema és seu. Però... si tres persones diferents em deixen plantada, jo crec que el problema comença a ser una mica meu (si no ho és ja del tot). La meva mare ja està una mica millor, però ho dic fluixet, que l'últim cop que ho vaig dir, llavors va tenir una recaiguda de dos dies!!!

Sí, aina, lemon tree és genial :-) Això, de fet, no era una quedada d'escola ni res d'això. Era una trobada entre dues persones que feia anys que no es veien. En fi, és igual.