Com me'ls gasto...

Sí, no acostumo a gastar gaire diners. Ni en roba, ni en coses banals. Però... però hi ha dues coses en les que sí que em gasto diners, i molts! O potser tres...

La primera de les coses és en llibres. I tant! Hi ha tants llibres a casa, que... Va, però el meu pare m'ho ha ensenyat així. Ell ha comprat molts llibres a la seva vida, i si en una cosa no ha estalviat mai ni un cèntim, ha sigut en llibres. Perquè sí. Perquè li agraden. I perquè és una bona inversió.

La segona cosa és la tecnologia. Bé, potser no em gasto molts diners, però a casa ara mateix hi ha quatre ordenadors. Tinc un mp3 i un mp4 que porto sempre amb mi. La càmera de fotos que tinc ara té quatre o cinc anys, però quan la vaig comprar s'acostava més als 400 euros que als 300. El mòbil... no, el mòbil és una merdeta. Per què vull un mòbil que faci fotos si tinc una càmera bona? I per què hi he de poder escoltar música si porto un mp3 i un mp4 sempre al damunt?

I la tercera cosa amb la que em gasto molts de diners (molts?) és en jocs. Bé, coses que es compren en botigues de joguines. M'encanten. I no estic parlant del puzzle. Ah! Per cert, ara que parlo del puzzle... Li he fet una altra foto. Demà no avançarà, però hi ha l'avançada de diumenge passat. He canviat l'angle des d'on faig la foto. Així potser es veurà una mica més el que hi ha... Potser no es veu tan bé, perquè no està centrat, però... a veure, ara ja es veu molta cosa! És clar que vaig dir que el dibuix final no el faria fins al final de tot...



Vull dir que em gasto els diners en coses que es compren en botigues de joguines, que poden costar (o no) una pasta i que... bé, que hi ha molta gent que no ho entèn, o que potser ho considera una frikada massa grossa...

Però avui... Avui he fet una cosa. M'he gastat una pasta en... en una cosa que combina dues de les tres categories. En què?



Que sí, que la història dels còmics d'en Tintín i el meu cosí ja la vaig mig explicar. I que consti que jo no anava a comprar-me això, però és que... és que... és que feia molt de temps que tenia pendent comprar-me'ls tots, i quan he vist això a l'aparador...



No ho he pogut resistir. I sí, és car, però i què? M'ho puc permetre, no? Així que ja els tinc. Són tots meus! Per primer cop a la vida tinc un còmic d'en Tintín que és meu. I no només un, sinó que els tinc tots!!! Han hagut de passar gairebé 30 anys, però, finalment, els tinc. I no només això: edició limitada i numerada i... bé, aquests són:



I, ja per acabar, una cosa que em va quedar pendent quan vaig anar a comprar les figuretes. Com que no tenia la càmera, no vaig poder fer cap foto dels Tintín, capità Haddock i Milú a la Lluna. I aquí estan, juntament amb el llibre.



Oh! Estic tan contenta!!! I tinc per llegir uns quants dies!

Oh! Que contenta que estic! Ja ni em recordo de la decepció del matí!

Ara he d'anar a escollir per quin començo aquesta nit... Alguna recomanació, si és abans de, posem-hi, les 10?

Expectativa

Quan esperes que una cosa sigui genial, t'acaba decebent.

Quan no esperes res d'una cosa, al final fins i tot t'acaba agradant, i molt.

Ahir vaig començar un llibre. Feia gairebé tres setmanes que era a casa. No l'havia començat perquè pensava que no m'agradaria, i em vaig trobar ahir sense haver-lo començat i l'havia de tornar avui a la biblioteca. El vaig començar a llegir ahir a la nit sense esperar-ne massa cosa. Avui l'he acabat.

M'ha encantat.

Feia dies que esperava aquest cap de setmana. L'últim cop que vaig esperar un cap de setmana, la cosa va anar molt bé. O bé. Però el cap de setmana següent va ser un complet desastre.

Sí, feia dies que esperava aquest cap de setmana. Però avui un parell de coses s'han capgirat. I això per no parlar del meu costipat, que ja m'ha tornat la veu, però no em trobo gens bé.

Ara mateix no n'espero res, del cap de setmana. Tot s'ha girat i no serà com esperava.

I ara m'ha vingut una pregunta al cap:

Si no n'espero res és que sortirà millor del que em pensava i acabarà essent un gran cap de setmana?

O això de dir que no n'espero res no serveix perquè llavors sigui un bon cap de setmana?

La resposta, en el proper capítol.

Sense voler

Quantes vegades hem fet mal a algú sense voler? Quantes vegades hem fet alguna cosa que ni ens hem adonat que féiem, i aquesta cosa ha fet mal a algú? I quantes vegades hem fet una cosa, pensant que era una tonteria, i ens hem adonat que havíem fet mal a algú, sense voler?

Fa un parell o tres de setmanes estava amb unes criatures que voltaven els inicis de l'adolescència. Una d'elles, la Clara, no deixa mai de xerrar. Si no fos perquè em té el cor robat, l'hauria engegat unes quantes vegades.

Fa unes quantes setmanes vaig descobrir la forma de fer-la callar. Em posava a dir-li que li agradava determinat noi, i ella deia que no, es creuava de braços, i callava una bona estona, fent veure que s'enfadava. Però per dintre reia.

Però l'altre dia estava més xerraire que de costum, i el truc no va funcionar. Llavors em vaig recordar que a prop hi havia en Pere, un noi amb qui sempre es fiquen ella i les seves amigues.

Jo, innocent de mi, vaig fer una brometa sobre ella i en Pere.

Segons més tard, me'n vaig penedir. Primer em va dir que no, un no molt més fort que de costum. Després em va començar a dir noms de nois que deia que m'agradaven. De forma bèstia. Em sembla que no es va deixar ningú entre 20 i 40 anys que coneguéssim les dues.

I després es va posar a plorar. I va marxar, lluny, plorant.

I què va passar? Doncs que el seu germà i en Pere es van acostar a veure què passava. Els altres no es van atrevir.

Jo intentava que marxessin, intentava allunyar-los. El seu germà ho va entendre, i va fugir per cames. En Pere, no. Va poder més la curiositat que el fer-me cas.

Se li va acostar, i li va preguntar què li passava, sense saber de què anava la cosa. I la Clara se li va girar:

- I a tu què, que t'agrada la Sílvia!

I, per la cara que va fer el pobre Pere, vaig descobrir que la Clara havia donat en el blanc, de la mateixa manera que ho havia fet jo una estoneta abans.

Aquell dia la Clara va marxar plorant, sense voler saber res de mi. El seu pare em va dir que la deixés estar. Però em va saber greu.

Jo no volia, jo ho vaig fer sense voler. I només em vaig adonar que li havia fet mal, o que l'havia clavat, perquè va muntar el numeret. Però, quantes vegades hauré fet una cosa d'aquestes (i d'altres que no siguin de temàtica adolescent) i no me n'hauré adonat? O me n'hauré adonat massa tard? O hauré provocat un malentès? O...?

Per últim, m'agradaria dir alguna cosa bona de la Clara. El següent dia que la vaig veure, un nen em va preguntar per què no estava casada. I ella em va dir que em buscaria un nòvio. Va començar a pensar, aquest cop sense mala llet. I s'anava quedant amb el que ella creia millor. Fins que en un moment algú va dir:

- I en Carles?

I ella, tota convençuda, va deixar anar:

- En Carles? No, en Carles no! La Llum es mereix algú millor!

En aquell moment vaig saber que m'havia perdonat. Malgrat que, quan va passar això, ja havia sentit unes quantes conyetes de tots els altres nens. Perquè, és clar, jo vaig ficar la pota, però els nens ho entenen tot... i encara que jo no hi torni, els altres nens ja saben què han de fer per fer-la enfadar.

I tot això va ser sense voler!

A vegades penso que les coses que fan més mal sempre són sense voler.

La meva veu

Avui aquest espai meu s'ha convertit en la meva veu. La única manera que tinc de comunicar-me amb l'exterior.

Ahir, per primer cop a la vida, vaig parar el despertador i no recordo haver-ho fet. Tot el dia estava molt cansada, i no sabia per què.

Avui, quan m'he aixecat, estava molt marejada. Em feia una mica de mal el coll, però l'únic problema que tenia era que tenia moltes ganes de vomitar.

A mig matí he rebut una visita. I he hagut de parlar durant cinc o deu minuts seguits. La veu m'ha començat a fallar i he sigut incapaç d'acabar d'explicar el que havia d'explicar.

A l'hora de dinar, la cosa s'ha agreujat, i quan he tornat de dinar, he deixat de parlar i ja no he pogut dir res més.

A la tarda havia quedat amb una persona. I... i m'he hagut de limitar a somriure i escoltar.

No m'havia passat mai, però no puc dir ni mu. Res. Silenci. I prou.

L'únic que puc fer és escriure el que vull dir o comunicar-me mitjançant signes.

Però no, no em penso queixar. No em penso queixar perquè aquest matí he llegit la contra de la Vanguardia i... i res, que se m'han passat les ganes de queixar-me per molts anys. Després de llegir això, qui es pot queixar perquè es queda sense veu?

I, sobretot, m'ha impressionat a mi, que de petita era famosa perquè amb 3 o 4 anys llegia perfectament, que algú que no va aprendre a llegir fins als 13 pugui arribar a premi Nobel de medecina. Sobretot havent viscut una bona temporada, quan era molt petit, al carrer. Doncs això, que recomano la lectura.

Ah, sí! No puc xerrar. No puc xerrar ni tan sols amb mi mateixa. No puc quedar-me ben descansada dient un "imbècil", encara que ningú em senti, perquè simplement no puc parlar. Així que, tinc un parell de coses a dir:

1. Quina mala llet que tens! Realment això només ho fa algú que té molt mala llet! I, sobretot, s'ha de tenir molt mala llet per fer-me això a mi sabent que em sabrà greu! No, fer-ho no és mala llet, el que és mala llet és refregar-m'ho per la cara.

2. Hi ha una cosa que es diu educació. Potser jo no sóc massa educada, però... però tu t'estàs passant que dóna gust.

I ja està. Dijous passat deia que necessitava canvis. Però no em vaig fer cas a mi mateixa.

A partir d'ara, sí. Això no és res més que l'última lluita que té per sortir, però ja està gairebé controlat.

He dit que no em queixaria, no? Però és que, sentint-ho molt, no ho podia deixar de fer...

Però ara ja està. Ara em recordo del post de les portes. Ho he fet un cop. I ho puc tornar a fer. Malgrat que em senti com una bruixa (i aquí està posat amb el mal sentit de la paraula). Puc tancar un parell de portes més. Perquè, sentint-ho molt, no em puc permetre depèn de quines coses.

I perquè, no ens enganyem, estava posant un examen i els alumnes se'm queixaran, perquè després de l'1 i el 2 (i la falta veu), no tenia massa bon humor, i segur que m'he passat una miqueta... A veure si el meu altre jo m'ho fa canviar perquè m'he passat massa...

Cosetes que fan il.lusió

Coses petites? Algú ha dit coses petites? :-D

Arribo de dinar i miro el mail. És per no posar-me a treballar de dret. Avui tinc cinc coses a fer (coses que m'he promés que faria), i en porto dues. Bon ritme? Comptant amb què quan em proposo alguna cosa, el que em proposo sempre és massa ambiciós, portar-ne 2/5 a la meitat del dia trobo que està prou bé.

Quatre mails. Quatre!

Un l'obro amb una mica de recel. Per què m'envia un mail si ja sé què m'ha de dir?

El llegeixo, i em poso a riure. Resum del mail: em recordo que el dia dels dos esmorzars és el teu sant. Ein? I això, de què et ve? Si el meu sant no el coneix ningú! Si les noies que es diuen com jo el cel.lebren totes un altre dia. A més, tu hauries de tenir el cap ple de pardals i no recordar-te d'aquestes coses!

Però, no sé, m'ha fet il.lusió de que algú es recordés de mi. Una petita sorpresa que fa il.lusió.

I vinga, em poso amb la següent cosa. La tercera de la llista. Recordo una recent conversa amb el meu jefe...

- Això ho hauries de fer així.
- Ah! És que no sé com fer-ho.
- No?
- No, ho vaig intentar i no em funcionava.
- Doncs es pot fer. Jo he vist algú altre que ho ha fet. Així que es pot fer.

Conclusió: m'he d'espavilar a fer-ho, a veure si ho aconsegueixo. El problema és informàtic, i és una mica... estrany? Diríem que és un problema que només pot tenir la gent que treballa amb linux i del meu ram...

Senyor google, sap la resposta?

Sí, és clar... Vaig a parar a una pàgina incomprensible. Hi ha tants passos que em marejo i tot. Una altra pàgina. Encara és pitjor. Buf...

Mitja horeta després, he entès què m'explicava a la primera pàgina, així que ho provo amb una coseta petita, a veure si m'ho agafa. Es tracta de fer un gràfic "a la cega" (sí, rotllo Matrix...). El que faig té molt mala pinta. I arriba el moment...

Tres instruccions. Obro la consola. Primera instrucció. No es queixa. Segona. Tampoc. Tercera... tampoc! Com per saber-ho fer sense preguntar al google!

I obro la imatge. Les dècimes de segon que triga a obrir-se estic expectant.

I... sí!!! Funciona :-) Què pot ser millor que veure que una cosa que acabes de fer funciona?

Un quart d'hora més tard, i després de compilar les imatges com 10 o 12 vegades, ja tinc el que volia! Bé, el que m'han demanat... I ho he fet jo soleta! Bé, amb l'ajuda del google...

I, mentre em miro la imatge, somric. Segur que la felicitat està en aquestes petites coses :-D

En pau amb el món

Recordo que un dia vaig explicar a algú com es feia una cosa. Aquesta persona era important per mi, però jo estava convençuda que jo no tenia cap importància per aquesta persona. El temps m'ha donat la raó. Però ara, amb el temps, m'adono que no em penedeixo d'haver-li ensenyat unes quantes coses. Potser es va aprofitar del que li vaig ensenyar, però no m'importa. Jo li vaig voler ensenyar, i vaig ser feliç així. Com em va dir algú un dia, així no arribaré mai enlloc, però no m'importa. Prefereixo estar bé amb mi mateixa i no arribar mai enlloc que guardar-me les coses que sé per mi, arribar a algun lloc, però no estar contenta amb mi mateixa.

Un dia, quan ja estava claríssim que no existia per aquesta persona, la vaig veure de lluny. La persona no em va veure. Era impossible que em veiés, per on era jo. Però jo podia veure el que feia. I, casualment, es va trobar en una situació en què havia d'utilitzar el que jo li havia ensenyat. Volia marxar, no volia veure-ho, però la curiositat va poder més que jo.

Aquell dia em vaig sentir molt bé. Perquè la persona va anar fent les coses tal com jo li havia explicat. Em sentia a mi mateixa repetir-li com es feien, què havia de fer primer, i què havia de fer després, i com. D'una forma, o d'una altra, cadascú té la seva manera de fer les coses, i aquella era la meva manera de fer-les. Veia com ho feia, i fins i tot, si no hagués sabut qui era, hagués vist que era de la meva escola. Hi veia els meus propis raonaments, la meva forma de fer les coses.

Feia uns dies que estava una mica enfadada amb el món, tot i que no ho sabia. Hi havia alguna cosa que em remenava per dins, però no sabia exactament ni què era, ni d'on sortia. Fins i tot crec que no sabia que estava enfadada amb el món.

Però avui una casualitat m'ha fet somriure. M'he trobat amb una cosa que ha fet algú. Algú que fa temps que ha passat a la història, malgrat que jo no volia que ho fes, però hi ha coses que queden molt clares quan les veus. I m'ha fet gràcia, perquè el que he vist és una cosa que jo li vaig ensenyar. Una altra persona, la mateixa situació. Algú que era molt important, però que em va allunyar (com sempre). Però les coses queden, i m'ha agradat veure que, com a mínim, té una petita influència meva.

M'he recordat de l'estació de Passeig de Gràcia. Suposo que a tots ens queden coses de la resta de la gent. Més de les que ens agradaria.

I m'ha vingut una pregunta al cap. Aquestes persones es recorden de mi, quan fan això que els vaig ensenyar?

Ho sé, ho sé, és un pensament molt egocèntric. Però avui, al meu ego li ha anat molt bé veure que, com a mínim, tot i no poder formar part de la vida d'una persona, ni tan sols tangencialment, aquesta persona encara conserva influències meves.


Per cert, si algú està intrigat pel puzzle, que li pregunti a la Laia... dic... aquí hi ha un parell de fotos... La primera, tal com està aquest puzzle a mig matí (suposo que a mitja tarda haurà millorat una mica).



I, és clar, perquè es pugui veure bé, si algú vol endevinar què és, primer la part de la dreta. Aviso: a part dels peus (que tothom veu), també es veu una mica un tros de contorn d'una altra cosa que, potser, es pot començar a endevinar què és.



I la part de l'esquerra, on es veu una mica del fons i es pot intuir de què està format...

Resum (molt resumit) dels dos últims dies

Vegades que m'he trobat a mitja casa sense roba i, sense haver avisat que vindrien, han vingut els paletes: Una.

Vegades que he jugat a atrapar amb el gos: Dues. Una volent, i l'altra per obligació (sense comentaris).

Vegades que m'han convidat al dia dels dos esmorzars: Dues. Una com a persona, i una altra com a organització, però és que qui ho ha fet no sap que tinc el mail redirigit i m'han arribat els dos a la vegada... M'ha fet gràcia, perquè vaja, suposo que ja s'imagina que jo miro els dos mails. O no?

Vegades que ha sonat el mòbil, l'he sentit i no l'he agafat: Una. Buf, i als dos segons me n'he penedit, perquè ha arribat un sms: "Quan puguis trucam. Gracias." Encara he de trucar... És que em fa una maaaaaaaaaaaaaandra...

Vegades que ha sonat el mòbil i jo no el tenia a prop: Cinquanta? Una, la persona del paràgraf anterior, que ha repetit l'sms. La segona, les meves tietes (bé, la segona, i la tercera, i la quarta...) Per què sempre em truquen 50 vegades al dia quan estic sola a casa? La tercera (per dir-ho d'alguna manera...) el jefe. O tot el dia sóc al lavabo o sempre em truca just en el moment precís. I, és clar, just després truco jo i em sembla que al final ja es catxondeja de mi, per tot plegat...

Vegades que he estat a punt d'anar a dormir amb la porta del garatge (per la que es pot entrar a casa) oberta de bat a bat: Una.

-------------------------------

Si publico això és perquè he acabat el que volia acabar. Bien! I demà (o avui) serà un altre dia. Amb més feina. Però això ja estarà fet. Acabat. Bé, li faltarà una altra passada, però aquesta part ja estarà. I ja seria hora!!!

I, com sempre, descobreixo que necessito canvis. Hi ha coses que no m'agraden. Però ara ja és massa tard. Demà. (O avui).

El dia que tens més coses a fer...

... és el dia que apareix algú amb una llista de coses, que podria haver vingut durant uns quants mesos, però que ve ara, i està una hora preguntant-te coses.

... és el dia que reps un mail dient que demà vindrà, amb una llista encara més llarga que la del que ha vingut avui.

... és el dia que se t'acudeixen més idees per fer coses noves. Que vaja, jo crec que, si vols ser creatiu, el millor que pots fer és tenir un termini d'entrega, una cosa que has d'acabar (o vols acabar) en dos dies, i llavors... llavors se t'acudiran totes les coses imaginables.

... és el dia que acabes a les 10 del vespre amb una llista gairebé ni començada... i et preguntes què fas queixant-te. Ah, sí! Que ara hi tornes!

què carai! A veure si faig alguna coseta més de la llista abans d'anar a dormir...

Finestres

Avui he escoltat molta música. Moltíssima. I estava dubtant quina cançó posar. Totes em semblaven adecuades, i millor no dic què he estat escoltant... Però al final, em quedo amb una, que és repetida, però no m'importa. Sí, ja sé que em faig pesada. Però, i què? Crec que aquesta cançó és molt apropiada per avui. I avui vull ser optimista. A més, el vídeo m'ha fet molta gràcia :-)



Però abans de ser optimista, el puzzle. Vaig dir que el primer que encertés què era tenia premi? Un premi virtual, és clar, però un premi...

Avui el puzzle ha evolucionat molt. És clar que era la part "fàcil". Ara tocarà omplir el fons de coses verdes, marrons i negres, gairebé totes les peces iguals... ara anirà poquet a poquet. Però, de moment... (clicant es veu millor).



I, com que hi ha reflexe, dos trossets. El primer, la part de baix, el tros que es veu fet:



I el segon, la part de l'esquerra:



Què serà?

I sí, sóc optimista. Perquè... encara no sé ben bé per què.

Perquè el dia dels dos esmorzars aquest any coincideix amb el meu sant. Però... però no m'hi han convidat... Tot i que... puc dir encara? Queda molt poc, però... bé, sí, m'hi convidaran, no?

Aquesta setmana em quedo d'ama i senyora. Això vol dir que... puc fer el que vulgui! Mmmm... malauradament, també vol dir que augmenta la feina, en una setmana que ha de ser ja dura de per sí... Això vol dir que, segurament, no hi hagi notícies meves en uns dies. I em sap greu deixar aquest pseudo-post, però... així hi ha temps per anar pensant què és el que hi ha al puzzle :-)

Ha plogut, i molt! Almenys a casa. M'agrada mirar per la finestra, quan plou. I l'olor de la terra mullada. I... i si ha plogut així, és que tot ha d'anar bé :-)

I suposo que em podria dir burra a mi mateixa. Segurament, sí. Però... però jo no sóc així. Vull dir que fer el que he fet es pot considerar d'una persona burra, però si hagués fet alguna altra cosa, no seria jo. Així que sóc optimista perquè... perquè... no ho sé, per què.

Però sé que hi ha moltes finestres. Moltíssimes finestres. Des d'on veure com plou. O com fa sol. Des d'on riure, i des d'on plorar.

Avui no tenia post. I, ostres! He escrit molt, per no tenir post!

Però no volia deixar el post antic durant uns dies. Perquè potser demà necessiti escriure, però dubto que ho faci. I sé que tampoc ho voldré fer. I em pregunto per què sempre que em quedo sola a casa, hi ha alguna cosa que em fa sentir així? Sola, perquè em caiguin les parets a sobre? Si normalment m'encanta estar sola a casa!

I... i... M'agradaria que fos com... però no, suposo que canso. Com sempre. L'altre dia, a la feina, es reien d'algú, perquè era el que havia aguantat menys temps els companys. Que, per una cosa o una altra, sempre acabava canviant de company. Però llavors vaig pensar-ho fredament... A mi els companys de feina encara m'han durat menys! D'acord, tots els canvis són justificats, però... bé, doncs que això. No hi ha ningú que m'aguanti massa temps. Per què serà?

Però tot té solució, no? O no, però és igual. Tot tindrà solució algun dia, segur. Tot arribarà.

Jo, de mentres, vaig a mirar a veure si faig una mica més de (CENSURAT) abans no se'n vagi la llum natural. Dic, de puzzle :-)

Què faig, aquí?

Què faig, aquí? Ara no hauria de ser aquí. Ara hauria de ser...

Per què em vaig pensar que avui, a aquestes hores, no seria davant de l'ordenador?

Però sóc aquí, mal que em pesi. Per això em vaig estar menjant el coco tota la setmana? Bé, tota la setmana no, però quasi...

Suposo que avui podria dir que sóc lletera, tot i que no em vaig pas muntar cap història.

Només que avui, a aquesta hora, no seria a casa.

----------------------------

Actualització 21:46: Vinga, anem a posar una mica d'alegria al post (tot i que em fa molta més gràcia aquest, em recorda el pont de Tacoma). He dit mai que tinc uns quants còmics al lector i que no acostumo a mirar regularment, perquè em guardo per si tinc un moment baix?

Que no us fa gràcia? A mi, sí. Però sempre podeu mirar el post d'en Jansy. El vídeo és boníssim. Com he rigut!!!

Construir, no destruir

Quan vaig començar a treballar amb linux, vaig descobrir un joc. Es deia Lincity. Tu començaves el joc amb un tros de terreny, i havies d'anar construint una ciutat. Començaves amb els camps, després casetes; quan tenies prou casetes, podies construir escoles. I quan feia temps que tenies escoles, instituts i universitats. Havies de crear tot el que hi ha d'haver en una ciutat, i, si ho feies bé, la població sobrevivia. I fins i tot podies crear coets, per si hi havia massa contaminació, fugir del planeta i anar a altres planetes. El joc s'acabava quan marxaves amb els coets, crec. No ho sé, fa molt de temps, d'això...

El joc em va cansar de seguida. No m'han agradat mai els jocs per jugar-hi sola. Sempre he volgut jugar amb algú més, compartir els jocs. Si no jugo amb algú altre, és molt difícil que jugui... Bé, sí que puc jugar, però als jocs que puc jugar, sempre me'n canso aviat.

També em canso molt aviat dels jocs en els que sempre guanyo. Guanyar sempre és avorrit. Perdre, no. Perdre és un repte, però guanyar sempre és avorrit. I ara, per exemple, em ve cert joc de la DS al cap, un que calcula l'edat mental. 20 anys, que és el mínim, des del segon intent, i sempre més 20 anys. M'avorreix. Encara no entenc com la gent treu edats mentals de 80 i tants... o com no poden baixar de 40 i tants... si és que jo ho faig sense voler-ho fer bé del tot, fallant alguna cosa, o anant a poc a poc a posta... i em segueix dient que tinc 20 anys! Si no fos perquè a l'altra gent els diu diferent, diria que la màquina no funciona!

Me'n vaig de tema...

M'agraden aquests jocs en què tu parteixes de zero i vas construint una comunitat. Però jocs com el Lincity m'avorreixen, perquè no m'agrada jugar sola. Però, d'altra banda, i tot i no haver-los provat (hauria de provar-los abans de dir, no?) els jocs bèlics no m'agraden. No vull jugar a un joc en el que he de construir en un planeta, per crear guerrers i naus de combat, i anar a conquerir altres móns. No vull destruir els móns dels altres. Però tampoc vull jugar sola.

A vegades em pregunto si existeix un joc així. Un joc com el Lincity, sense haver de destruir la resta de la gent. Però un joc on no s'hagi de jugar sol. Suposo que una cosa així no té cap sentit. I estic pensant en un lloc on es pugui comerciar amb el veí, que si ell té moltes patates, te les pugui intercanviar per pèsols. O pel que sigui. Però sense guerres. Sense batalles. Una vida tranquil.la, on es pugui anar construint, i si es vol, amb alguna classificació de qui és el més ecològic, o el que més produeix, o...

Però suposo que sóc una idealista. Suposo que ningú més voldria jugar a un joc així. Al cap i a la fi, què serien els jocs d'estratègia sense batalles? Que jo sigui pacifista i no hagi volgut jugar mai a aquests jocs, no vol dir que la resta de la gent que juga a aquests jocs no vulgui competir amb els altres fent guerres. Guerres virtuals, però guerres, al cap i a la fi.

Perquè, de totes maneres, a la vida real sempre ha estat així, no? Quan deixaré de somiar en un món millor?

I a qui li importa?

El pitjor moment del dia:

D'acord, m'ha quedat clar. No sóc tonta del tot. Però, de cop, somric. I a qui li importa? A mi, no! De fet, fins i tot potser faré allò. Però no ho faré per tu, sinó per mi. I somric. Ai! Ja veuràs quan vingui la patacada... Perquè si això ha sigut el pitjor moment del dia...

També he decidit que sí. Al final, he decidit que sí. Sé que el meu pare s'enfadarà. Però també sé que ja no sóc una criatura, encara que em segueixi tractant com si tingués 12 anys. Segurament sigui culpa meva. Si a l'adolescència no li hagués fet ni cas... Però no, era bona nena, i sempre em portava bé, i sempre feia el que em deien. I aquí estem. Amb gairebé 30 anys, però com si en tingués 12.

S'enfadarà. Segurament es passi un parell o tres de setmanes sense dirigir-me la paraula. No seria el primer cop. I sap que funciona. Sap que fa això i llavors jo em passo mesos, potser anys, sense fer res per por a que torni a passar. De fet, aquest cop he estat a punt de dir que no perquè sé que s'emprenyarà, i molt. I també sé que no faig res de dolent. Però és clar...

Però m'és igual. Al cap i a la fi, d'aquestes dues o tres setmanes, se'n passarà una fora, i si no em parla, serà una setmana que igualment no me n'enteraré. A més, si ell pot anar de vacances, per què jo, que sóc adulta, no puc anar a sopar?

Ah, sí! He d'anar a arreglar-me el desastre que em vaig fer als cabells... Ja han crescut una miqueta, així que suposo que es poden tallar i quedar una cosa acceptable. És que és ben bé... I ara m'estava fent una pregunta. Tinc ganes de... Rossa o pèl-roja? :-P No del tot, però bastant... Aquest cap de setmana no hi aniré pas. El següent, potser. Jeje. Rossa o pèl-roja? M'ho jugo als daus? En tinc ganes, coi! I no m'importa aquella dona que fa d'ajudant, que ja fa un parell d'anys em va dir: "Així????????? Si això ja no es porta!" Sí, i què? El meu cotxe tampoc es porta, però a mi m'agrada. Que no puc tenir estil propi? Vale, no sé si triar rossa o pèl-roja, però això no vol dir que no tingui estil propi. Que coi, ahir anava tota fosca i em vaig veure al passar per davant d'un aparador i em vaig fer por i tot!!! I els cabells han de fer conjunt amb tota la resta... I si em pinto els cabells del color de les ulleres? :-D

Ah, sí... El meu pare es posa així perquè no li agraden els meus amics. Bé, siguem sincers... no li n'agrada un en particular. Quan el té al davant, li fa bona cara, però després... I, és clar, si vaig amb aquesta colla, ja s'emprenya. Ejem... Però jo ja sóc grandeta. Bé, de fet, l'altre dia una nena em deia "vieja"... I s'hi haurà de posar fulles, perquè d'amics no me'n sobren, que diguem, i aquests són bona gent, i tenen un lloc per mi, que jo accepto amb un somriure.

Prontos

Sí, tinc prontos. Ho sé, tenir prontos no és bo. Però, com diu algú, val més tenir un pronto, que no pas deixar-les anar amb mala llet quan ha passat molt temps.

Aquest matí hi ha hagut una cosa que m'ha sabut greu. I he vist venir el pronto. L'he vist venir...

I ara estic contenta. Estic contenta, perquè la cosa s'ha acabat en un missatge al twitter, i una coseta petita més. I prou.

Bé, per dintre ha sigut pitjor. Però després d'agafar el cotxe i de "barallar-me" amb unes quantes persones (no m'he barallat ni discutit amb ningú, és una forma de parlar), ara... què carai, ara encara em sap greu.

Sé que he d'escriure això o no em podré posar a treballar. Però bé, ho deixo com a esborrany, perquè es publiqui al vespre, quan encara no seré a casa. Ho escric, ho deixo anar, i em quedo millor. I si durant el dia me'n penedeixo, doncs l'esborro, i tothom tan content. Sinó, quan encara no hagi arribat a casa, el post es publicarà.

Té a veure amb les relacions personals, per dir-ho d'alguna forma. Si penso en el passat, m'adono que la història de la meva vida és sovint la mateixa: algú em cau bé, però jo no li caic bé. I sé que això no es pot arreglar. Sempre havia pensat que era una cosa que jo podia arreglar, fins que un dia em vaig trobar en el cas contrari. Sí, només un dia, però ho vaig passar fatal. Per què? Perquè jo no suporto arrastrar-me, però hi ha gent que sí que ho fa, i em vaig arribar a trobar amb què la única persona amb qui m'ha passat el contrari, es va arrastrar moltíssim. Potser el problema era aquest.

El problema, suposo, és el de sempre. Algú que em cau bé, i que m'agrada saber què fa, però tot i les seves paraules, els fets fan veure que no li importa gens el que faci o deixi de fer. I no és el primer cop.

M'he enfadat, i he pensat que era una molt mala manera de començar el dia. Que si el dia començava així... com acabaria?

Així que he pres una decisió. Un pronto. Un pronto que no era fer res, però que farà. Tot i que el puc tirar enrere quan vulgui, així que...

Però estic contenta. He aconseguit que, si aquesta persona se n'adona, ho vegi. Si no se n'adona, està clar que realment li importa una merda el que faci. I si se n'adona, doncs veurà que he vist que li importa una merda el que jo faci. I per què estic contenta? Doncs perquè he aconseguit fer-ho sense tirar-li tota la cavalleria per sobre.

I això no vol dir que no m'hagi sabut greu.

Ni que tiri enrere el pronto que m'ha vingut. Que no és res dolent, que no li faré cap mal. Només que... realment, fer el que volia fer per aquesta persona, no crec que tingui sentit, vist el que li importa el que faci.

Tinc temps per pensar-m'ho... però no crec que tiri enrere el pronto.

Migdia i ja m'he carregat un tros de post... És que no està en concordància amb el dia. El dia ha començat fatal, però... Bé, abans de començar, crec que he de dir que aquesta setmana no em feu massa cas, que tinc les hormones revolucionades. Fins que les hormones es calmin, és possible que... és possible que estigui una mica inestable. Sobretot si no se'm passa ràpid el (CENSURAT, és el que té tenir un post sense publicar...).

Ara mateix crec que tiro enrere el pronto... Bé, segueixo pensant que no té cap sentit, però no sóc una amargada. Sóc...

Algú m'ha dit una cosa. No sap què m'ha dit. Bé, sí que ho sap. El que no sap és que... el que no sap és que el que m'ha dit... Bé, que el que m'ha dit m'ha fet adonar d'una cosa. Un flash. Però amb una diferència...

El flash té a veure amb mi!!!

Sí, té a veure amb mi. De cop, m'he adonat d'una cosa. M'he adonat que no (CENSURAT), perquè (CENSURAT). I ara somric. Perquè he fet un gran descobriment sobre mi, i és una cosa bona, i... Que estic contenta.

Perquè, just en aquest moment, no tinc dubtes. I se me n'acudeixen uns quants. Moltíssims. Però tots tenen a veure amb el que diu la resta de la gent. Però no m'importa el que diu la gent. I, de fet, crec que no m'ha d'importar, però llavors ho lligo amb la primera part del post, i m'adono que no he de fer cas del que diu la gent, perquè moltes vegades donen consells però no els importa el que et passi realment.

I m'adono que l'únic problema de tot plegat, l'única cosa que em preocupava, era el que pogués dir la gent. Jo ho veig bé, però... no ho sé, sé que hi ha molta gent que segurament no ho vegi bé. Però... al cap i a la fi, a qui li importa? I, facis el que facis, sempre hi haurà algú que et criticarà.

Però, si l'únic dubte és el que dirà la gent, i... i no m'importa el que digui la gent... Doncs endavant, no?

Bé, no és tan senzill com endavant, però endavant de totes formes :-)

Mira què sé fer!

Hi ha un parell d'imatges que em venen al cap. Les imatges d'un adolescent, envoltat de noies, agafant la moto i passant pel carrer aixecant roda. O qualsevol altra tonteria. Un "mira què sé fer", que en el seu moment no en vaig fer cas, però que aquest matí m'han vingut al cap i no me'ls puc treure de sobre.

Però, és clar, també m'he recordat d'una història que va començar divendres i va acabar diumenge. La situació: un lloc ple d'homes, i tres o quatre dones pel mig. Una de les dones, jo (és clar, si en parlo, és que jo hi era). Havia quedat que li explicaria una cosa a un d'ells. Així que quan vaig arribar, vaig anar on era. No li podia dir res, i no podia anar fins on era, així que esperava que mirés per fer-li un senyal perquè s'acostés. Però el bon noi no mirava ni a la de tres.

Però, és clar, he dit un lloc ple d'homes. Així que dona que entra, dona que es veu. Encara que només sigui perquè és algú diferent. Total, que al cantó del noi en qüestió hi havia un altre noi que jo no havia vist en ma vida. I què va passar? Doncs que el noi es va començar a pensar que l'estava mirant a ell, i va començar a somriure'm. Un tercer, que voltava per allà, es mirava el noi que es pensava que jo em mirava, i jo pensava que a aquest tercer li agafava un atac de riure.

Així que jo intentava posar-me de forma que el que havia de parlar amb mi em veiés, i l'altre no. Però tot i així, el que jo no coneixia de res es girava, quan jo voltava per allà, i m'anava somrient.

Al final vaig desistir i em vaig esperar a que el que havia de parlar amb mi sortís d'allà pel seu propi peu, sense cap senyal meu.

El diumenge encara va aparèixer un quart. Un que el divendres estava a prop dels dos (el que no em veia, i el que no m'hauria d'haver vist). Una de les primeres coses que va fer va ser venir a riure una estona, a costa del pobre que es pensava que el mirava. I és que, mare meva, com arribem a fer el ridícul quan ens creiem una cosa que no és! Que no veure les coses ens deixa una mica com si estiguéssim a la Lluna, però creure'ns una cosa que no és... mare meva, com vam riure!

Però ens centrem en diumenge, una estona més tard, i amb el mira què sé fer.

No hi ha ningú més per allà. Hi ha un munt de gent a prop, però estan fent altres coses. Jo he sortit a prendre l'aire i veig que algú altre també. I, de cop, sento que em diu "mira què faré". La pilota no és l'adequada. El que vol fer, no ho fa amb l'extremitat adequada (ni per la pilota, ni pel que vol fer). "Si home, i què més?" "Ja veuràs com sí".

Pues va a ser que no... I no només això, sinó que... millor no explico el que va fer, perquè va haver d'acabar demanant perdó... i no a mi.

Una estona més tard, estic allà mateix amb una nena. La nena em diu: "Mira què faig!" I jo penso que es foterà una nata de campionat. Efectivament, no triga massa a anar per terra. Però la nena continua. I penso que tornarà a caure. Fins que torna a aparèixer. "Mira, això ho has de fer així, i aixà". D'acord, amb l'així i l'aixà la nena millora moltíssim. Però tot i així segueixo pensant que continuarà acabant per terra. Així que li diu: "Deixa'm, que t'ensenyo com ho faig." I jo penso que acabarà per terra, vist el que ha fet amb la pilota. Però no, no cau per terra. I li va explicant a la nena com ho ha de fer, fins que intenta fer floritures.

La nena se'n va, avorrida. I continua allà, amb el "mira què sé fer". I altre cop estic jo allà, mirant el "mira què sé fer", sense saber massa què fer.

(Ho sé, el post acaba una mica penjat. Però és que no sé com acabar-lo.)

El més calent...

El divendres vaig portar feina per fer el cap de setmana. Feina que hauria d'estar feta. Alguna cosa que necessito per demà a primera hora del matí...

La feina encara és al cotxe (...) D'acord, ara m'hi poso. Puc fer el que he de fer abans de demà al matí. M'hi posaré d'aquí a una estona, des del llit, i en un moment ho tindré fet. Substituiré la lectura per la feina, com porto fent... buf! Molts dies!

Avui m'he recordat d'un acudit que em van enviar fa mooooooooooolt de temps. Un en què es veia l'evolució d'una persona "jove" i una persona "gran". La jove començava el dilluns feta pols i durant la setmana s'anava recuperant, fins arribar a estar bé el divendres. La gran, just el contrari. Jo aquesta setmana la començaré com una persona jove i... espero acabar-la també com una persona jove...

Ara mateix estic una mica marejada. Res de dolent, però estic marejada. Tot i així, somric. Si aquesta tarda algú m'hagués preguntat què era la felicitat, hagués dit que estar al voltant d'una taula, jugant a jocs de taula. I rient. D'acord, i guanyant. És que sóc com una criatura...

Però ara veig que el més calent és a l'aigüera, i tot i així no he pogut resistir la temptació de passar-me per aquí. Ho prometo, de seguida vaig a dormir! Dic a fer la feina que he de fer abans de demà al matí!

Estic feta caldo. Si parlo amb accent xava... em deixaran fer festa, demà? És que, com ja deia ahir, ja tenim una edat, i necessito un dia de festa per recuperar-me del cap de setmana :-)

Ah, sí! Fa un quartet d'hora m'han convidat per la setmana que ve, pel cap de setmana. Mmm... Crec que m'hauré d'anar recuperant durant la setmana, i això que aquesta setmana serà dureta...

Ja tenim una edat...

Avui no hi havia d'haver post. D'una banda, no tinc ganes de parlar de festes familiars. Per què he hagut d'acabar en un dinar de 3 hores i mitja entre les 3 dones que em cauen pitjor de tota la família? He sentit més tonteries avui en 3 hores que en els últims 3 anys. I he vist córrer més ganivets d'esquena a esquena que, potser, tot el que porto de vida. Jo, per sort, m'he mantingut callada, observant, i guardant determinada informació pel dia que els ganivets m'apuntin a mi...

Tampoc vull parlar de demà. Parlar de demà abans de demà ha de portar mala sort. Per força.

I tampoc vull parlar d'ahir. Però no perquè sigui dolent.

Així que estava jo sense post fins que els comentaris de la Laia, sobre que podia somiar el que volia, m'han recordat una cançó molt antiga. Bé, potser no tant, però a mi em porta al cole. I d'això ja fa... més de vint anys?



M'ha fet molta gràcia veure aquest vídeo. Quines pintes!!! Però també m'ha fet molta gràcia veure que jo podia cantar tota la cançó, d'una punta a l'altra, sense dubtar en una sola paraula. Bufa! I això que feia anys que no sentia aquesta cançó! Segurament va ser un gran èxit al cole i la deuria cantar tothom i per això em va quedar gravada. Però ha sigut veure escrit això de que es poden dominar els somnis i aparèixer la cançó al meu cap. I ara, com me la trec de sobre?

També m'han fet gràcia altres coses. Una m'ha recordat a demà (jaja! Com no!) I ara estic molt encuriosida, perquè és massa casualitat. I si...? Però, és clar, si pregunto això, em tractaran de friki total, i al cap i a la fi, no ve a cuento. Però m'ha fet molta gràcia.

Apa, torno a escoltar la cançó. Ja que se m'ha enganxat, almenys que escolti quan canten ells!

Soledat

Mmm... Avui no hi sóc... Però, segurament, a l'hora a la que es publiqui aquest post, estaré fent una cosa relacionada amb el post, així que...

Em queixo quan he d'estar massa temps sola. No m'agrada. Però...

Però he descobert que necessito estar sola. Necessito una estoneta amb la radio o amb l'mp3 i que ningú em digui res.

Necessito algun moment:

- Sola al cotxe, conduint, amb la radio.
- Sola pel carrer, amb l'mp3, caminant amb o sense rumb, sense tenir res al cap.
- Mitja horeta amb un llibre, llegint alguna història que em porti a algun món que no existeix i no pot existir, on el meu cap crea imatges.

Una estoneta de pau, de soledat. Una estoneta on ningú digui res en una bona estona.

Ara hauré d'anar a dinar. No m'esperen. Hauré de baixar, a veure si trobo algú per anar a dinar. És que... és que m'agrada la soledat, però no vull dinar sola. Contradictòria com jo mateixa.

Després de dinar intentaré escapar-me a caminar una estona per la platja. És curiós, la platja només m'agrada a l'hivern...

Tarannà

Aquest matí, quan he arribat a la feina, el primer que he fet ha sigut mirar el mail, com sempre. I allà m'hi esperava una sorpresa...

Des del dia, ja fa uns quants anys, que em vaig descuidar de l'aniversari d'una noia, no perquè no sabés quin dia era, sinó perquè no sabia a quin dia vivia, quan és l'aniversari d'algú important a la meva vida, rebo un mail.

El problema és que, quan la gent deixa de ser important, o quan es perd el contacte, les persones continuen estant a la llista, i els mails segueixen arribant. Que, precisament, és el que ha passat avui.

Se m'ha passat pel cap fer veure que no he vist el mail. Se m'ha passat pel cap esborrar l'entrada a l'agenda, de forma que no em torni a avisar més. Però...

Però no he pogut. Ja fa temps que no parlem. I no es tracta ara d'explicar el que va passar. Ja fa mesos que va fer malbé unes coses que m'havien costat feina de fer. I sense avisar. Ja fa mesos d'aquell dia, on sé que li vaig dir alguna cosa que no li hauria d'haver dit, però s'havia anat allunyant, fins que va trencar l'últim vincle que tenia amb mi, de la pitjor forma possible. Li vaig dir com fer-ho sense carregar-s'ho, però costava una mica més d'esforç que no fer-ho malbé tot. Tampoc no massa.

Sé que no hauria d'haver dit res. Però no ho he pogut evitar. No m'hi he explaiat massa, però alguna cosa a dintre meu m'ha fet posar-m'hi en contacte per desitjar-li un bon aniversari. I sé que no contestarà. No espero cap resposta. Més que res, perquè sé que si hi ha alguna resposta, serà una resposta que no voldré, perquè no serà amable, sinó tot el contrari.

Però el meu tarannà és així. No ho he pogut evitar. Si no ho hagués fet, em sentiria fatal amb mi mateixa per no haver-ho fet, ho havia de fer per sentir-me bé amb mi mateixa. I, ara que ho escric, veig que és una raó molt egoista per felicitar algú... Una altra cosa seria si no ho hagués vist, si el mail no m'ho hagués recordat. Però un cop recordat, no he pogut fer res més.

I m'he posat a pensar en el tarannà. Ahir vaig llegir un post. Volia deixar un comentari, però no tenia ganes d'anar per altres llocs portant la contrària. I ara ho escric aquí, que no sé pas què és pitjor. Però, no ho sé, ho vaig llegir i em vaig sentir malament, com si fes les coses malament. No ho era, però podria haver sigut una crítica a mi. Però no, no em penso sentir malament per ser així, el meu tarannà és així, i si jo sóc feliç així...

No puc evitar ser lletera. Està en el meu tarannà. No puc evitar pensar en el futur. No puc evitar fer-me il.lusions. No puc evitar veure una cosa i començar a fer volar la imaginació. M'agrada fer volar la imaginació. M'agrada pensar en un futur, que d'alguna manera és millor, o pitjor, però m'agrada pensar en el futur. Potser hauria de pensar més en el present i no en el futur, però no ho puc evitar.

La fàbula aquesta de la lletera és això, una fàbula. O un conte. Amb un ensenyament final: no facis volar la imaginació, perquè llavors cauràs. Cauré?

Doncs si caic, em tornaré a aixecar. Com si fos la primera vegada...

Tota la vida he pensat en el futur. Tota la vida he somiat. I sé que, si somio, és que tot va bé. Si tinc una raó per somiar, si tinc alguna raó per pensar en un futur, tot va bé.

El dia que deixi de somiar, el dia que deixi de somiar en el futur, aquell dia ja em podré morir. Em podré morir perquè no tindré cap raó, ni real ni imaginària, per tirar endavant. I, encara que visqui, seré com una morta vivent, sense rumb.

Els somnis poden ser coses molt petites. O molt grans. Però, d'una manera o una altra, tinc tarannà de lletera. Encara que estigui mal vist. Això m'és igual. Jo no vull renunciar als somnis.

Deu ser el meu tarannà.

Allegro? No, Allegro no, Prestissimo!

Pensava començar a viure la vida en Allegro, però poquet a poquet. Sí, ja sé que això és una contradicció, però ja vaig dir que l'Allegro no tenia res a veure amb fer les coses ràpid, només era una forma d'expressar-me.

Aquest cap de setmana pensava tenir una oportunitat, i pensava aprofitar-la. Introduir l'Allegro a la meva vida mica en mica.

No ha sigut fins avui que m'he adonat que a partir de demà la meva vida estarà plena d'Allegros...

Resumeixo:

Dijous. Ai, dijous! Sé que m'ho podria prendre Lento. Lentíssimo. Però no, n'estic farta, he d'agafar el toro per les banyes. Per més que ara sàpiga que em costarà. Però sí, ho he de fer. Demà. Sé que em costarà. Sé que em voldré tirar enrere i amagar el cap a sota l'ala. Però ho faré. Segur. De fet, ja he dit que sí. Així que no em queda més remei. Començarà l'Allegro.

Divendres. Ai, divendres! Divendres sortiré de casa abans de les 7 del matí, i dubto que hi torni abans de les 2 de la matinada. Pel camí, tinc un parell d'Allegros. I tant que sí! De fet, un dels dos era el primer Allegro que em va venir al cap. Ara no em puc tirar enrere, no?

Dissabte. Dissabte no tinc gaires opcions per Allegros. Què dic, que no tinc gaires opcions? Dissabte he de ser molt valenta. Tinc una mega-festa familiar, amb una part de família que... millor ho deixo en punts suspensius. Fa anys que critiquen amb mala llet tot el que faig. I jo abaixo el cap, i faig veure que sóc tonta. Però... i si aixeco el cap i deixo anar comentaris? Total, com que sóc tonta, puc deixar anar comentaris sense voler, d'aquells amb doble sentit... Seré capaç de fer-ho? I, el que sembla més complicat: seré capaç de fer-ho fent cara de bona nena?

Diumenge. Ai, diumenge! Diumenge ha de ser un dia per molts Allegros. Un dia per aixecar-me amb un somriure a la boca i no perdre'l fins a l'hora d'anar a dormir...

I, tant d'Allegro... crec que no és Allegro, no. És Prestissimo!!!

Dormir

Ve d'aquí... de fa uns mesos... En falten cinc... És que avui no tinc post... Almenys no un que vulgui escriure...

Ho prometo. Ahir no vaig tornar tard. Vale, eren gairebé les 11. Ella ja dormia. Volia llegir, però em feia cosa.

Aquest matí, a les 8, ella seguia dormint. Com es pot dormir tant?

Tinc mal de cap. La foscor? No!

He anat a esmorzar. Ahir gairebé no vaig sopar. I comptant amb què havia fet un desgast gran...

No, el problema és la falta de silenci.

Un ventilador que es sent tota la nit, jo que estic acostumada a dormir sense fresses.

La tele tot el dia. Teletienda (si és que encara es diu així). I molt alta. Per sobre del llindar acceptable.

I ella. Ella parlant tot el dia. Tapant la fressa de la tele i el ventilador. Si és que encara li hauré de donar les gràcies i tot! Per què em fa tant de mal el cap? Per què no tinc una mica de silenci? No tindré temps, però si en tinc... aniré a donar un volt a la platja. Jo, l'mp3 i ningú més.

Posant ordre a la foscor

Demà me'n penediré. M'havia portat feina per fer, però he estat classificant peces del puzzle. La meva idea, malgrat sé que així és més difícil, és començar fent tota la part "difícil". Tota la part fosca. Perquè a tothom li passa el mateix: si primer faig la part "fàcil", el dibuix, fer la part fosca serà molt més difícil. Perquè me'n cansaré. Així que he decidit començar per la part fosca.

Al principi volia posar totes les peces fosques al mig del puzzle, i després anar-les posant a lloc. Però molt aviat ja he vist que no podria. Al final he acabat fent dos pisos, però tot i així...



Veient el puzzle m'he posat a pensar en l'ordre. Sembla mentida que totes aquestes peces, més les que han quedat a la capsa, puguin quebre sense ficar-se les unes sobre les altres a dintre el marc. El que arriba a fer l'ordre!

És clar que, per què vull enganyar a ningú? A dintre la capsa, on hi havia les peces clares, n'hi han quedat molt poques...



Així que m'he posat a la feina. He fet muntanyetes. He apilat muntanyetes de "problemes" de diferents tons de verd. Una muntanyeta aquí, una altra allà...

I he començat amb els trossos de muntanyeta que tenien alguna "taca" per on atacar-los. Aquells que era més senzill atacar, tot i agafar-los de la muntanyeta grossa.

A partir d'aquí, em dedidaré a resoldre muntanyetes. He començat per les fàcils de les fosques, després continuaré pels verds, després els verds marronosos, després els negres... i aniré posant ordre a la foscor.

Ni me n'adonaré, que ja hauré posat ordre a tota la foscor. I llavors ja només em quedarà la part fàcil. La lluminosa. La que a tothom li agrada fer. La que acabarà el puzzle.

Hi ha algú que encara es pensi que parlo de puzzles?

Per si de cas, aquí hi ha les muntanyetes, i un petit tros de dibuix... Ara ja es comença a veure una mica el que serà. Les parts enganxades estan més o menys on els toca. I, a partir d'aquí, a resoldre muntanyetes!



I, un cop arribat aquí, m'agradaria demanar perdó. Torno a obrir els comentaris, almenys a partir d'aquí. Ara mateix em sento forta. Molt forta. Gràcies a tres persones que, a la seva manera, m'han ajudat. Bé, han ajudat a la Llum, però hi ha la ***** a darrere, i aquesta us ho agraeix profundament. Crec que ara sóc capaç d'escoltar qualsevol crítica. Sóc capaç d'escoltar qualsevol comentari irònic. I sóc capaç de tirar-me moltes coses a l'esquena.

Crec que aquests dies he descobert moltes coses de gent que m'envolta. I totes bones. Moltes gràcies!

Tot i que... ara mateix necessito demanar perdó a algú més. Allà vaig! Aquestes són les muntanyetes fàcils. Després vindran les difícils. I, algun dia, les de la capsa.

I tot a ritme d'Allegro, naturalment! Ja només queden cinc dies perquè torni a ser cap de setmana! I, com que el cap de setmana que ve no hi haurà dissabte... faré que hi hagi divendres! Perquè suposo que he de ser conseqüent amb les meves paraules, no? :-D

De veritat creus que sóc idiota?

No és una bona idea anar-se'n a dormir enfadat. Bé, enfadat no, però potser dolgut. O alguna cosa per l'estil. Però m'alegro d'haver-ho fet.

Ahir al vespre, a les tantes, si no m'hagués obligat a apagar l'ordenador i anar-me'n a llegir, hagués acabat aquí, fent un post que després em pendediria d'haver fet.

Aquest matí, si no m'hagués dit que tranquil.la, que tenia una feina relaxant a fer, suposo que hagués acabat igual. Potser no tant com ahir al vespre, però bastant. Així que me n'he anat a la taula i he aconseguit fer això (com amb les fotos d'ahir, clicant a sobre la foto es veu més gran, i millor):



Exacte. Com sempre, m'he deixat alguna peça del marc entre totes les altres. Concretament, una de cada cantó de marc, de forma que no tinc cap tros de marc ben fet... Sí, és un puzzle petit. Només 1000 peces. Però és que aquest el volia emmarcar i... i bé, un mega-puzzle no es pot emmarcar! El puzzle fa 25x40 peces. I jo, ara mateix, en tinc 24 d'alçada a les dues bandes, i 39 d'amplada. Comptant que ahir vaig separar les peces molt ràpid perquè se'm feia fosc, trobo que només deixar-me'n 4 tampoc està tan malament, i això que sempre me'n deixo...

Veus? Parlo del puzzle i ja no tinc la meva part irònica-mala llet. Bé, això i que he rebut un mail que m'ha fet molta il.lusió!

Però ho he de fer. Perquè sinó el post em perseguirà, i val més que ho faci ara, que no pas algun dia que estigui de mala llet...

Una de les coses que més ràbia em fan és que la gent es cregui que sóc idiota. I no dic que no ho sigui. Que faci veure que ho sóc en determinades situacions per evitar discusions, no vol dir que no ho vegi. Simplement vol dir que ho veig, m'ho apunto, però no tinc ganes de discutir. No, normalment no tinc ganes de discutir-me amb ningú. Però, és clar, si veig una cosa, la torno a veure, la torno a veure...

Em vaig adonar d'una cosa fa molt temps. Molt abans de que creguessis que jo me n'havia adonat. Molt abans. Vaig tenir un flash? Segurament. I vaig odiar el flash, perquè sempre em posa en compromisos...

Durant un temps vaig anar veient coses que em confirmaven el flash. Però no deia res. Si algú vol mantenir una cosa en secret, no seré jo qui li vagi a preguntar.

Però un dia et vas adonar que jo ho sabia. Aquell dia em vas dir una cosa, que al moment vaig saber que era una mentida. Era una mentida, perquè jo recordava una cosa que no recordaves haver-me dit. Una mentida que m'havies dit fa temps perquè jo no pogués deduir el que amagaves. No em va saber greu. Tu volies amagar una cosa i... i bé, no seré jo la que digui que no ha dit mai cap mentida, sobretot a l'hora d'amagar alguna cosa que no vull que es sàpiga.

El que em va saber greu va ser que, a més de negar-me el que era clar, et vas enfadar amb mi. No, no em va saber greu que t'enfadessis amb mi. Em va saber greu que tiressis a matar.

Durant un temps curt, vaig començar a veure coses rares. Com aquella mentida que em vas dir un dia per evitar que arribés a certes conclusions. Van durar poquet. Fins que et devies pensar que jo ja no em creia el flash. Però me'l seguia creient.

El temps va posar les coses al seu lloc. I cada poc vaig tenint indicis a favor del meu flash. A part d'aquells tres o quatre indicis en contra, tota la resta ha anat donant-me la raó.

El que no saps és que, cada cop que he vist un indici d'aquests, a dintre meu he anat generant una aversió més gran en contra teva. Potser estic malament del cap, ho sé. I no és la qüestió de que no m'ho volguessis dir. És la qüestió de que carreguessis contra mi quan vas veure que ho havia descobert.

No ho sap ningú. Només jo. I tampoc ho penso dir a ningú. A vegades penso que, després de tot plegat, ho hauria de dir. Però sé que només faria mal, i no vull obrir la caixa dels trons. En silenci estic molt bé. Observant, fent-me la idiota, com sempre.

Però allò d'ahir ja va ser la gota que va fer vessar el vas. Ara no podries dir en cap circumstància que m'equivoco. És impossible. No em puc creure que segueixis pensant que sóc idiota i que sóc incapaç de sumar 2 i 2.

Però, saps què? No vull saber la veritat. No vull que em diguis que tinc raó. No després de tant de temps. Prefereixo pensar que són paranoies meves a pensar que et penses que sóc idiota del tot. Prefereixo pensar que estic malament del cap a pensar que algú que es diu amic pot enganyar d'aquesta manera. Prefereixo pensar que els amics, tot i dir alguna que altra mentida, no són així.

Tampoc vull que em juris i em perjuris que és mentida. Si ho fas, només aconseguiràs que jo m'enfadi més.

Perquè sí. Potser sóc idiota. Segurament ho sigui. Però quan algú es creu que sóc bastant més idiota del que realment sóc, m'enfado. És una de les coses que em fan enfadar més en aquest món.

Jo jugo

A vegades penso que tinc massa aficions. Faig massa coses. M'agrada fer massa coses. M'emociono per les coses. Tot em crida l'atenció. I, és clar, no hi ha temps físic per fer totes les coses que m'agraden...

Ahir al vespre vaig veure el meu pare que començava un llibre nou. M'havia dit que començaria EL llibre de sant Jordi (i aquest EL està posat amb majúscules expressament). Però no començava el llibre de sant Jordi. En començava un de més petit. Em vaig estranyar i li vaig preguntar el perquè. Em va contestar que era un llibre molt llarg, de més de sis-centes pàgines, i que no l'acabaria abans de marxar. No l'acabaràs abans de marxar? I on vas, tan aviat? Es veu que d'aquí a un parell de setmanes marxen una setmaneta de vacances amb la meva mare i jo no en tenia ni idea. Això s'avisa, home! Que he de planejar les festes boges que faré aquests dies! (Qui s'ho cregui, ja està marxant d'aquí, perquè no em coneix gens ni mica, ni trobarà explicacions de festes boges per aquí). No, però estaria bé saber-ho...

Però no ho deia perquè em quedi sola a casa. Ho deia perquè em va fer pensar. Jo sempre li dic que ell llegeix més que jo. El veig llegir molt, i cada poc el veig començar un llibre nou. Però ell sempre diu que jo llegeixo més que ell. Hi he estat pensant i crec que cap dels dos té raó. Ma mare sempre s'empipa amb nosaltres, perquè podem posar-nos a llegir pel mig de casa, i no sentim res. Podem anar caminant d'una habitació a l'altra amb el llibre a la mà, sense fer cas a res del que ens diguin.

Però no només llegeixo. Tenia pendent unes fotos que havia promés que ensenyaria, i que no havia posat perquè, amb la desaparició de la càmera, me n'havia oblidat. Avui les he trobat. I, malgrat el temps que ha passat, tinc ganes de posar-les. Perquè sé que a algú li faran il.lusió. O, com a mínim, m'imagino que a algú li faran il.lusió.






Síiiiiiiiiiiiiii!!!!!!!!! Això que hi ha aquí dalt era el meu helicòpter, abans que em carregués primer les hèlixs i després el motor... L'he d'arreglar, l'he d'arreglar! Ara que ve el bon temps!!!



I sí, aquest és el comandament de l'helicòpter. I la meva mà, que va ser la culpable de l'averia del pobre helicòpter...

Però aquí no acaba tot. Nonono! Jo m'emociono, i vull fer moltes coses. I avui... avui he comprat una nova adquisició...



Síiiiiiiiiiiiiiiiii!!! Un puzzle. M'encanta fer puzzles (hi ha alguna cosa que no m'agradi?) Em relaxa. Hi ha a qui li posa nerviós fer puzzles, però a mi... a mi no. Jo poso música, i em poso a davant del puzzle, i em relaxo. Se'n van totes les tensions, i tots els mals pensaments, i només fan que venir-ne de bons. Em passa amb els puzzles i amb totes les coses que siguin de muntar. Així que m'he posat mans a l'obra...



Sembla molt fosc, veritat? La veritat és que no ho és tant, de fosc. És fosca la part de fora, molt fosca. Però així resalta la part de dintre, més clara i lluminosa.

He estat dubtant què comprava. Tenia tres opcions. Una eren uns gossets, molt macos, i molt tendres. L'altra era un drac, majestuós. Al final m'he quedat amb l'opció intermitja. Fantàstica, com el drac. I tendra, com els gossets. He pensat que era perfecte.



He anat fent fins que se m'ha acabat la llum natural. Els puzzles s'han de fer amb llum natural...

De moment no dic què és. Sé que m'hi posaré de tant en tant. Quan m'hi vagi ficant, aniré fent fotos. I, algun dia, d'aquí a moooooooolt de temps, potser algú veurà el dibuixet :-)

Necessito equivocar-me

Crec que ja he explicat alguna vegada la història del piano. Però hi torno, a risc de repetir-me. Quan era petita, i començava a aprendre a tocar el piano, tornava boja a la meva profe. Jo no em volia equivocar, jo volia fer totes les notes perfectes, no volia tocar una nota en comptes d'una altra. Així que el que feia era tocar moooooooooolt a poc a poc. I jo estava contenta. Estava contenta perquè no havia tocat malament cap nota, però del que no m'adonava (sí, no me n'adonava) és de que aquesta forma de tocar feia que, tot i no equivocar-me en cap nota, l'equivocació fos molt més gran.

La cosa va arribar a tal extrem, que la profe de piano em va fer comprar un metrònom, i m'obligava a tocar les peces a casa a una velocitat superior a la normal (fent servir el metrònom, és clar!) perquè així, quan les tocava sense metrònom, les tocava a la velocitat que tocava...

Vist amb perspectiva, m'adono que tota la vida he fet el mateix. Tota la vida he intentat fer el que em semblava que feia que no m'equivoqués. Però, intentant no equivocar-me, he comès una equivocació molt més gran que equivocant-me en una nota.

Miro enrere i hi veig això: una persona tocant a càmera lenta, pensant que ha fet les coses que havia de fer, intentant no equivocar-se. Però una persona que s'ha equivocat molt més que si hagués fallat a l'hora de tocar la meitat de les notes.

Em vull equivocar. Una vegada, i una altra. I després una altra. Essent conscient que si tota la vida he tocat una peça amb Largo i ara començo a tocar amb Allegro, al principi no n'encertaré ni una. Mica en mica, amb el temps, començaré a encertar notes, i al final acabaré encertant-les gairebé totes, però sense anar a un ritme que no toca.

PD1: Aquest post no té res a veure amb anar més ràpida o anar més lenta, sinó en intentar fer les coses bé, sense patir excessivament per si m'equivoco. Tots ens equivoquem. Tots, quan no estem acostumats a fer una cosa, o quan no l'hem fet mai, ens equivoquem. L'error està en no intentar fer-les per por a equivocar-nos. El primer cop ens equivocarem. El segon, també. Però arribarà un moment en què farem les coses bé. Si mai ho intentem des del principi, sempre tindrem aquest mateix problema, amb l'agravant que ja serem més grans, i encara ens costarà més equivocar-nos, i ens farà més vergonya que algú ens vegi equivocant-nos en una cosa que ja tothom dóna per sentat que ja tenim superada.

PD2: No puc llegir la ment de les persones, però sé que algú pensarà que estic cometent la primera equivocació. Potser sí, però vull cometre-la. He tancat els comentaris d'aquest post. No, les coses no van malament. Tampoc van millor que ahir. Van com sempre. O sigui, Largo. Però ahir ja els volia tancar. No ho vaig fer, perquè em semblava que un post de la categoria "vida blocaire" no podia tenir els comentaris tancats. Avui em penedeixo de no haver-ho fet.

Els comentaris són l'ànima d'aquest blog. Em fa feliç rebre algun comentari, de qui sigui. Però necessito tancar els comentaris. Necessito tancar-los de veritat. Perquè quan comenci a tocar la nota que no toca, quan comenci a intentar tirar enrere i repetir els mateixos compassos una vegada i una altra, fins que em surtin bé, al tempo que toca, no vull tenir comentaris d'ànim dels que no he tingut mai a la vida real, perquè sempre els he defugit. Si m'he equivocat, m'he equivocat. I punt. El proper cop ja ho faré millor.

I sé que no podem viure sense la gent que ens envolta. Ho sé. Però, si en algun moment algú m'ha d'animar, vull que sigui algú que realment vulgui fer-ho. I, òbviament, segueixo conservant totes les adreces de correu que hi ha per aquí i per allà, on rebré els comentaris sense cap problema.

Hi havia dues solucions: la primera era deixar d'explicar les coses aquí, i sé que no en sóc capaç. La segona, tancar els comentaris, i que si algú em vol dir alguna cosa, ja sap on és el mail. Que m'equivoco? Doncs mira, la primera nota i ja l'he tocat malament. Què hi farem! A veure si la següent la toco bé.

No sé durant quan de temps deixaré els comentaris tancats. Necessito pensar, reflexionar, i fer un munt de coses. Però necessito fer-ho sola, o, en qualsevol cas, necessito comentaris-post, que no es solen donar en els comentaris, excepte determinades excepcions.

I ja m'he justificat prou. Coi, que és casa meva i faig el que vull! I sí, sempre he dit que odio els blogs sense comentaris, però bé, ara m'he convertit en un blog (temporalment) sense comentaris.

PD3: Després de tot això, si a algú li interessa, ahir vaig recuperar la càmera!!! Feia 2 o 3 mesos que estava perduda. El meu pare l'havia guardat en un calaix... i no es recordava que ho havia fet :-( 2 o 3 mesos sense un munt de fotos que hagués pogut fer. Però bé, ja torno a tenir la càmera, que és l'important!

A la mateixa hora, al mateix lloc...

Arribo als dominis de la blocaire. Ahir al vespre li vaig enviar un mail. L'haurà llegit?

És aviat al matí. Just baixar del cotxe, un parell de criatures pre-adolescents venen corrent i cridant el meu nom. Crec que són la raó per la que estic tan cansada. No sabia que pogués tenir tanta energia. No sabia que pogués córrer tant. I... i m'he passat tot el dia amb la part "jove" de la comitiva, saltant, corrent, jugant...

Entro i em pregunto si és el lloc on va la blocaire. Tindria molt sentit que fos aquí, però... mai se sap.

Jo segueixo a la meva. Amb les criatures. Però, de tant en tant, aixeco al cap i miro entre la gent a veure si trobo una persona amb les característiques que (crec que) té la blocaire.

Sense que jo ho sàpiga, la blocaire, que no ha llegit el mail, entra al lloc on estic jo i observa. Passa pel lloc on estic jo, i sap que jo em dedico a fer aquestes coses.

I jo segur que estic fent el que he anat a fer, o jugant amb les criatures.

Una estona més tard, vaig al lavabo. Pico a la porta per saber si hi ha algú. Una veu a l'altra banda em contesta "què vols?" Un "què vols?" que ja veig que no va per mi. Jo contesto alguna cosa, com que era per saber si hi havia algú. Quan surt, una dona que té edat de ser la mare de la blocaire, em diu "és que hi havia la meva filla donant volts per aquí i pensava que era ella que volia alguna cosa." Entro al lavabo i no puc evitar pensar... i si la filla fos la blocaire? Estic a punt de no entrar al lavabo i xafardejar, però penso que ja faig prou coses rares de per sí com per dedicar-me a xafardejar a una pobre dona que surt del lavabo!

A la mateixa estona, el pare de la blocaire sembla que està allà on estic jo, mirant. I la blocaire li pregunta...

Mentre jo volto perduda pel poble, buscant un lloc on dinar, amb tota la resta, la blocaire m'escriu un mail.

Oh! No ha vist el mail que li vaig escriure fins aquell moment, quan jo ja no sóc al lloc.

Un altre dia serà!

Però no deixa de ser curiós. Dues blocaires coincidim en un mateix lloc. Jo penso que potser ella hi és, pel lloc on em trobo. I ella pensa que jo hi puc ser, pel que estic fent. Però, tot i així, cap de les dues és capaç de "veure" a l'altra. És clar que, entre tanta gent, és difícil! :-P