divendres, 16 de maig de 2008

Construir, no destruir

Quan vaig començar a treballar amb linux, vaig descobrir un joc. Es deia Lincity. Tu començaves el joc amb un tros de terreny, i havies d'anar construint una ciutat. Començaves amb els camps, després casetes; quan tenies prou casetes, podies construir escoles. I quan feia temps que tenies escoles, instituts i universitats. Havies de crear tot el que hi ha d'haver en una ciutat, i, si ho feies bé, la població sobrevivia. I fins i tot podies crear coets, per si hi havia massa contaminació, fugir del planeta i anar a altres planetes. El joc s'acabava quan marxaves amb els coets, crec. No ho sé, fa molt de temps, d'això...

El joc em va cansar de seguida. No m'han agradat mai els jocs per jugar-hi sola. Sempre he volgut jugar amb algú més, compartir els jocs. Si no jugo amb algú altre, és molt difícil que jugui... Bé, sí que puc jugar, però als jocs que puc jugar, sempre me'n canso aviat.

També em canso molt aviat dels jocs en els que sempre guanyo. Guanyar sempre és avorrit. Perdre, no. Perdre és un repte, però guanyar sempre és avorrit. I ara, per exemple, em ve cert joc de la DS al cap, un que calcula l'edat mental. 20 anys, que és el mínim, des del segon intent, i sempre més 20 anys. M'avorreix. Encara no entenc com la gent treu edats mentals de 80 i tants... o com no poden baixar de 40 i tants... si és que jo ho faig sense voler-ho fer bé del tot, fallant alguna cosa, o anant a poc a poc a posta... i em segueix dient que tinc 20 anys! Si no fos perquè a l'altra gent els diu diferent, diria que la màquina no funciona!

Me'n vaig de tema...

M'agraden aquests jocs en què tu parteixes de zero i vas construint una comunitat. Però jocs com el Lincity m'avorreixen, perquè no m'agrada jugar sola. Però, d'altra banda, i tot i no haver-los provat (hauria de provar-los abans de dir, no?) els jocs bèlics no m'agraden. No vull jugar a un joc en el que he de construir en un planeta, per crear guerrers i naus de combat, i anar a conquerir altres móns. No vull destruir els móns dels altres. Però tampoc vull jugar sola.

A vegades em pregunto si existeix un joc així. Un joc com el Lincity, sense haver de destruir la resta de la gent. Però un joc on no s'hagi de jugar sol. Suposo que una cosa així no té cap sentit. I estic pensant en un lloc on es pugui comerciar amb el veí, que si ell té moltes patates, te les pugui intercanviar per pèsols. O pel que sigui. Però sense guerres. Sense batalles. Una vida tranquil.la, on es pugui anar construint, i si es vol, amb alguna classificació de qui és el més ecològic, o el que més produeix, o...

Però suposo que sóc una idealista. Suposo que ningú més voldria jugar a un joc així. Al cap i a la fi, què serien els jocs d'estratègia sense batalles? Que jo sigui pacifista i no hagi volgut jugar mai a aquests jocs, no vol dir que la resta de la gent que juga a aquests jocs no vulgui competir amb els altres fent guerres. Guerres virtuals, però guerres, al cap i a la fi.

Perquè, de totes maneres, a la vida real sempre ha estat així, no? Quan deixaré de somiar en un món millor?

9 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Complicada està la cosa, jocs d'aquests sense lluites i tal no conec pràcticament cap. Abans de tot això dels jocs d'online jo jugava a dos o tres dels bèlics on podies jugar cooperativament, o sigui, un parell d'amics contra la màquina.

I encara que es jugui sol a mi el que em va cautivar va ser el Settlers II... ací a vegades et deixaven triar, o conqueries o només desenvolupaves la població, una mica a l'estil del que comentes. El que tenia de diferent és que podies fer la xarxa de camins i veies els habitants com treballaven, trasportaven coses, els arbres balancejats pel vent, els conillets saltant pel camp...

Llum ha dit...

Gràcies, Carquinyol, és que sóc una mica rareta... :-D

Hauré de crear a la realitat, perquè al món virtual no em deixen :-S

Laia ha dit...

Hi havia un joc d'aquests de construir una civilització i anar fent ciutats, i passaven els segles i tot això. però també era bèl·lic, o atacaves o t'atacaven. però jo era molt dolenta de manera que mai volia lluitar perquè no sabia què havia de fer, quins guerrers tenir, quina estratègia seguir... A mi m'agradava fer ports i vaixells, i que uns quants homes pesquessin i els altres collissin blat... I ho feia! Posava que la màquina fos moooolt dolenta i que no m'ataqués si jo no ho feia primer, de manera que jo anava fent per la meva banda i ella també :P

Recordo però que de vegades algun dels gossos que tenia i que enviava a explorar se n'anava massa lluny, entrava al territori de l'altre i llavors venien a per la revenja!

XeXu ha dit...

Pel que expliques, el joc que em ve al cap el deus tenir més que superat. Et sona el O-Game? Crec que es deia així. Segur que si. És un joc en xarxa en el que tu t'has de guanyar les garrofes en un món de naus i planetes, és a dir, de ciència ficció, i naturalment hi ha batalles, però també hi ha saquejos per l'esquena, apoderar-se de territori d'un altre jugador, i sobretot, sobretot, construir molt. Gent del meu voltant es van tornar uns autèntics malalts del joc fa un temps, només parlaven d'això com si fos la realitat. Una de les gràcies del joc és que quan no estàs connectat, no vigiles les pertenences i et poden saquejar. No sé, si no ho coneixes, mira't-ho, potser faràs un agradable descobriment.

Carquinyol ha dit...

Si vols crear al món virtual prova el VistaPro... és un programa antic, ja té uns quants anys, però et permetia generar paisatges 3D, bàsicament muntanyes, arbres i rius.

No donava molt de joc però era espectacular.

Tirai ha dit...

Oh! Jo de jocs ni papa! I tampoc no ho penso provar perquè encara m'enganxaria a algun!
Crear això que dius el món real no crec que sigui fàcil. Bé, o potser sí, només cal anar sumant granets de sorra i anar fent. Estava pensant en un curs del novembre ;-) També, podria pensar amb Beppo Escombriaire, per sinó ho recordes és allò d'anar fent sense mirar el final del carrer a escombrar i s'arriba més ràpid al final.
Segueix somiant!

Llum ha dit...

Exacte, Laia, d'això parlava. D'un joc on, com a mínim, el poguéssis enganyar per no haver de fer guerres. I això és el que volia això: poder fer ports, vaixells, naus... el que fos! Però sense haver de lluitar!

XeXu, precisament aquest joc és el que no m'agrada. Si ja no m'agraden les lluites normals, els saquejos per l'esquena ja ni t'explico! No em surt de dintre, ni tan sols jugant.

Ja ho miraré, Carquinyol. Però em sembla que és de l'estil dels que avorreixen... és que és ben bé que no estic contenta amb res!

Un curs del novembre? :-D Bé, jo crec que mica en mica, podem fer entre tots un món millor. Però... crec que sóc massa idealista... Ah! i això d'en Beppo Escombriaire... i tant! Jo també tinc algun post, de fa molt temps, que parla del mateix.

zel ha dit...

Si la vida fos un joc, molts voldrien aquests que no ens agraden, lluitar per posseir i no pas per construir, et ve de nou? Benvinguda al món dels idealistes desilusionats!

Llum ha dit...

Ho sé, Zel, ho sé. I la qüestió és que jo, en principi, acceptaria jugar a un joc així (tot i que no m'agrada), però a la realitat... a la realitat, no!