Tot el que no et mati, et farà més fort

Ni són les set del matí, ni avui és dilluns. Però estic fent ús d'una cosa que es diuen entrades programades, que va descobrir la Laia i que ha redescobert la Tirai.

En aquests moments, si tot va bé, estaré entrant per la porta del gimnàs. Sí, són les 7 del matí, i aquesta és la meva hora d'entrada al gimnàs.

Hi ha una frase que diu que tot allò que no mata, engreixa. Jo avui vull canviar la frase. La frase, a partir d'avui, es diu: "tot allò que no et mati, et farà més fort".

Vaig començar la setmana passada amb molta energia. Amb positivisme. I amb moltes ganes. La vaig començar pensant que m'havia de menjar el món. I les coses van anar molt millor del que em pensava.

D'una manera o una altra, no sé com ho he fet, m'he fet més forta. No sé d'on ha sortit la força, però ha sortit. I sí, he baixat, i he pujat, però una cosa dins meu em diu que les coses són diferents. I són diferents perquè han canviat a dins meu, no perquè alguna tonteria m'hagi fet canviar.

Me'n vaig mig adonar durant la setmana. Tot i que no me'n volia adonar. Perquè pensava que alguna cosa em sabria greu i... Però no. Les coses han deixat de saber-me greu. Sí, hi ha coses que m'han sabut greu (ho sé, és una contradicció), però he tret la força de dins meu.

I, de cop, m'he tornat a sentir joveneta. He tornat a ser aquella nena que aconseguia el que es proposava, amb molt d'esforç, però que ho acabava aconseguint. I cada cop que he tingut una decepció per alguna cosa, en comptes d'enfonsar-me, he tret força de dins i he lluitat amb més força.

I dissabte me'n vaig adonar. Quan a les 8 del matí em vaig aixecar perquè ja havia dormit prou. Perquè no tenia ganes de seguir dormint. I el diumenge, quan a les 7 em vaig despertar i no vaig poder dormir més i em vaig entretenir la mitja horeta que m'havia aixecat abans de l'hora a la que ho hauria d'haver fet, a llegir.

I ara tinc tota aquesta força a dintre. Sí, he tingut una petita recaiguda. M'he sentit malament amb mi mateixa per la recaiguda del matí del diumenge. Però sé que això segurament sigui una cosa amb la que hauré de conviure tota la vida.

Tot i així, em sento forta. Molt forta. Però em sento forta per mi mateixa, no perquè ningú em faci forta. No necessito que ningú m'accepti. No necessito que ningú em vulgui. No necessito que algú es cregui que sóc forta per ser-ho jo.

Sóc jo, sempre jo. Però fa una setmana, o dues, que m'accepto com sóc. Jo i les meves circumstàncies. I això em fa ser més forta. Perquè tot el que em podria saber greu, encara reforça més les coses que em fan sentir bé.

A més, aquesta setmana torno a tenir moltes ganes. Moltes ganes de moltes coses. Però totes són per mi. Totes són per fer-me millor persona. I comencen ara i aquí: a les 7 del matí, al gimnàs. Per això he volgut programar aquest post perquè es publiqui ara mateix!