Els primers dies de la meva vida fora de la incubadora els vaig passar a casa de la iaia. De fet, hauria de dir els primers mesos. La iaia no em podia cuidar, i la meva mare podríem dir que no es podia cuidar de la iaia, però almenys es feien companyia l'una a l'altra.
Casa la meva àvia era la típica casa de pagès, i en aquella època estava plena de gats. Sí, gats del carrer, que al final eren de casa, que corrien per casa com qualsevol persona més. Casa la meva àvia, fins fa pocs anys, sempre va tenir totes les portes obertes, i els gats anaven i venien a la seva bola.
Quan jo era molt petita, un dia unes amigues de ma mare van venir a visitar-nos. Ma mare les va portar a la sala, i allà em va treure, i em va ensenyar a les amigues. Una de les gates de casa els avis ho va veure. I què va fer? Doncs sí, va anar a buscar els seus gatets, els va posar al seu cantó, i es va quedar mirant a les dones, per veure si els agradaven les seves cries. Es tractava d'ensenyar les cries als convidats, no?
És clar que això era quan els gats eren manyacs, el meu avi no matava les cries, i les gates no amagaven les cries...
Va passar el temps, un any, dos... i jo sempre estava envoltada de gats. Anés on anés, els gats (o les gates amb cries) sempre em buscaven, i sempre les tenia a prop.
D'aquella època, de quan era petita, gairebé totes les fotos en les que surto jo a casa dels avis, a part de mi hi surt algun gat. O un gat que amanyago, o un gat que sembla que vagi a picar...
Fins i tot hi ha una foto, on jo dec tenir un parell d'anys, que estic asseguda a l'era, i hi ha un gat a davant meu. Jo l'agafo i es veu com faig força. Però no només això. Se'm veuen les dents serrades, com volent fer força, i el que faig és estiragonyar el gat.
Mai cap gat em va esgarrapar, així que suposo que o no els feia massa mal, o ja tenien prou consciència de que era una criatura i no ho feia amb mala fe...
Anys més tard, una determinada gent em va començar a anomenar "la gata". Trobo que, donades les circumstàncies, era un nom molt adequat.
Encara que, els que m'ho deien, mai van saber tot això dels gats :-)
Imatge gentilesa de la
8 comentaris:
La foto del gat badallant és genial. També, convivia en gats (tot i no viure en una casa de pagès), una vegada una gata va decidir que el millor lloc per tenir els gatons era al meu llit on estava jo dormint! A mi, si que m'esgarrapaven, però era jugant i de més gran del que parles.
Sembla que et ve de lluny això dels gats. 'Gata' podria ser un bon nick per escriure en un blog, però potser portaria a malentesos. Encara que, ara recordo un post que va fer la Boira fa temps, que deia que se sentia gat, més que gos. Jo no em sabria definir, però creus que tens més trets de gat que d'algun altre animaló d'aquests? Ja sé que no té res a veure, però mira, m'ha vingut.
No em puc estar de deixar un altre comentari, però de la foto. Em venen ganes de posar-li el dit a la boca al gatet aquest!
A que sí, Tirai? Jo vaig veure la foto, i al moment em vaig enamorar del gatet! I això que ara, de gran, els gats tampoc em diuen massa res. Ah, i que bo això de la gata que va tenir gatets al teu llit! Hi deuria estar calentona :-D
No, XeXu, no em penso posar Gata en un bloc. Primera, perquè pot donar peu a malentesos, com molt bé dius. I segona, perquè seria massa obvi, i perquè hi ha massa gent del meu passat que em coneix així. Una cosa és fer-ne un post, i l'altra tot un blog...
Jo no sé per què però amb els gats no hi tinc molta afinitat... Només m'han esgarrapat una vegada, però no és pas per això. Ai no ho se... M'encanten els seus ulls i el seu pelatge, però quan els he intentat agafar mai s'han deixat. I si ho he aconseguit, era com si intentessin mossegar-me...
Què li hauré fet a la comunitat dels gats? Potser en somnis, i per això no ho recordo...
Quina coseta més bonica aquest gatet, i que maca l'historia de La gata (salvaje????)
La panxa millor???
Petonets i bon cap de setmana dolça!!!!!!!!!
Mmmmm...m'ha encantat el post. Sobretot, perquè m'ha recordat la meva infància, i no tant infància, tant casa dels meus pares com la dels meus avis sempre ha estat plena de gats, i he creixut rodejada de gats, i com tu, gran part de les meves fotografies surten gats. De fet, identifico els gats amb una època de felicitat, per això en porto tatuat un al turmell. Sssssssssssht! No ho diguis a ningú!
Laia, si t'he de ser sincera, jo de gran amb els gats no hi tinc gens d'afinitat. De petita era una cosa, però ara de gran, tot el contrari. No ho sé, és el seu comportament o alguna cosa per l'estil. Jo tampoc et sabria dir el perquè.
Ui, Jo Mateixa, de salvatge res de res! La panxa segueix revolucionada :-(
Tranquil.la, Boira, el teu secret està en bones mans. I per aquí hi passa poqueta gent...
Publica un comentari a l'entrada