Dilluns, quan vam arribar a casa, la Llum em va ensenyar una cosa que havien fet els paletes. Va dir: "Mira, han fet un monòlit!" I jo no tenia ni idea de què era un monòlit. Així que li vaig preguntar.
Mentre ella m'explicava què és un monòlit, em vaig girar. Hi havia un paleta canviant-se de roba sense cap mena de vergonya. I li vaig dir que jo volia fer un post. Ella em va preguntar que si pel monòlit i jo li vaig dir que sí. Vaig pensar que ja s'ho trobaria...
Com que va veure que no l'escoltava, em va portar davant la seva estanteria de llibres i va anar directa a un llibre. "Té, t'agradarà". I jo em vaig preguntar si parlaria de viatges en el temps, de civilitzacions llunyanes o d'éssers fantàstics.
El llibre parlava de monòlits. Vaig començar a llegir-lo ahir, mentre ella estava treballant (o, com a mínim, mentre ella era a la feina). És un d'aquells llibres que enviaré a casa, perquè el llegeixin. Sé que els agradarà.
Aquest matí, quan les dues anàvem amb cotxe cap a la feina hem sentit la notícia. Ens hem quedat les dues sense saber què dir.
La Llum diu que és curiós, tot plegat. Això que ella vegi un monòlit (bé, una cosa molt normal, que va fer riure a qui l'envoltava quan va dir que era un monòlit), es recordi del llibre, em digui que puc fer-ne un post, i després sentim la notícia.
Però diu que sap greu. Perquè era d'aquelles persones que són genials, amb una gran imaginació, i un gran coneixement.
dimecres, 19 de març del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
4 comentaris:
Moltes casualitats veig jo aquí. A veure si tindràs algun poder estrany que fa que els esdeveniments es precipitin, per telepatia, o empatia, o ves a saber...
Més avall dius que ets una mica bruixa. Potser sí que tens raó...
A veure si el monòlit et porta gaire lluny.
És cert, una imaginació sense límits, amb una dosi d'autoreflexió impactant, molt que ha ensenyat de la naturalesa humana en clau de ciència ficció.
Petons, bufona!
Home, XeXu, espero no tenir aquest poder... Suposo que és normal que jo vagi pensant frikades. De frikades com les del monòlit en penso contínuament. Només és una coincidència, però d'aquelles que fan pensar.
Jeje, gripaublau, sóc una mica bruixa, però no en aquest sentit. El monòlit ja no hi és :-(
Sí, Zel, era un dels grans genis. Llàstima que, com ell deia, s'hagués mort sense poder veure com trobàvem vida en un altre planeta!
Publica un comentari a l'entrada