Desitjos

L'altre dia em van enviar un powerpoint d'aquests que has de demanar un desig. D'aquests que jo no reenvio mai, però que sempre t'amenacen: si ho envies a 10 persones, se't complirà el desig. Si no ho envies a 10 persones, et caurà un meteorit pel cap i et moriràs (o qualsevol cosa similar), i el teu desig mai es complirà.

Quan va ser l'hora de demanar el desig, i com que ja sabia el que vindria després, vaig demanar just el contrari del que hagués demanat.

Quan el powerpoint em va amenaçar que si no enviava allò a 10 persones el desig no es compliria mai, vaig somriure i vaig pensar que precisament era el que volia.

Ningú em salva de que em caigui el meteorit pel cap, però... es complirà el contrari del que vaig desitjar, que en realitat és el que desitjava?

Vida virtual, vida real?

Des de fa uns dies que discutim (per dir-ho d'alguna forma) amb una altra persona si la vida virtual és vida real o no ho és. Jo dic que no, l'altra persona diu que sí. Que faci dies que ho discutim no vol dir que ho discutim tot el dia, sinó que la nostra forma de comunicar-nos és a través d'internet, malgrat que primer ens vam conèixer en persona, però com que vivim lluny (bé, tampoc tan lluny, diria que eren dues hores de tren), internet ens serveix per mantenir el contacte. Així que als vespres, quan arribo a casa, acostumo a tenir un mail que m'espera. L'endemà al matí, quan aquesta persona arriba a treballar, acostuma a tenir un mail que l'espera. I, últimament, parlem d'això, de la vida virtual i la vida real.

La vida virtual pot semblar vida, però no ho és. No saps mai qui s'amaga a darrere la pantalla. És més, encara que algú digui la veritat, si és que existeix, sempre te'n faràs una idea irreal. Perquè tots tenim la nostra imaginació, i sobretot ho he notat llegint llibres, que jo m'imagino les coses d'una manera, i sovint són molt diferents de com s'ho ha imaginat algú altre. Suposo que aquesta és la grandesa dels llibres que acostumo a llegir jo, que per això m'agraden, perquè et crees un món imaginari, però aquest món... poden ser molts móns diferents.

Aquí sóc anònima. Però, a part d'aquí, acostumo a donar la cara, a dir qui sóc. Perquè... doncs no ho sé, perquè em sembla molt més normal anar amb l'identitat per davant.

La vida virtual no és vida, i no crec que ningú em faci convèncer del contrari. Sí, amb aquesta persona amb qui discutim sobre això, el contacte que tenim és bàsicament virtual. Però en cap cas diria que és una persona virtual, perquè està allà, i qualsevol dia que li digui si vol anar a donar un volt, trobarem un dia, jo faré una hora i mitja de tren, aquesta persona en farà mitja, i ens trobarem. Una vida real.

Però llavors hi ha altra gent, gent virtual. Potser és que avui tinc mal dia, però la gent virtual cada cop em sembla més irreal. Sí, són reals, però estan en un altre univers. No em serveix la frase, que últimament sento molt, de que sempre que vulgui em puc connectar a internet i tinc una vida, que sempre em puc connectar i trobaré algú amb qui parlar. No. Em nego a acceptar aquesta frase. Sempre que vulgui em puc connectar a internet i probablement trobi algú amb qui parlar. Però no és parlar. És... sí que és parlar, però no és parlar. I, sobretot, no és vida.

Sembla estrany que sigui jo la que digui que això no és vida, i que gent que gairebé no es connecta a internet em diguin que això és vida.

Cada cop m'allunyo més, i conscientment, de la gent que no és real. Que no és que siguin gent irreals, sinó que són virtuals. Gent a qui no conec. Gent que no em volen conèixer. O gent que em coneixen però que continuen essent virtuals. Perquè, la veritat, jo no vull cap vida virtual. Vull una vida real. I sí, ja sé que algú em podrà preguntar que què faig aleshores escrivint això. O que què faig aquí, en un racó on continuaré essent virtual per la resta de la gent durant molt de temps. La veritat és que no ho sé. O per què escric això, si sé que probablement algú s'ho agafi com una cosa personal, quan en realitat no ho és, quan el que faig és divagar i prou, però que hauria d'anar més amb compte, perquè no seria el primer cop que algú s'enfada amb mi per alguna cosa que no s'ha entès bé.

El que sí sé és que també hem estat discutint és si el meu jo virtual és el mateix que el meu jo real. I jo segueixo dient que no. Segurament hi ha un jo virtual per cadascuna de les persones que llegeixen això. Que tampoc són moltes persones, però si hi hagués un jo virtual per cadascuna d'aquestes persones i jo fos totes elles, tindria unes quantes personalitats.

No és que digui que deixo el blog. Tampoc és que digui que vull deixar de parlar amb qui sigui que només conec virtualment. Només que... les persones virtuals no són reals. Algunes es surten per la tangent cada cop que preguntes alguna cosa, d'altres apareixen i desapareixen per art de màgia, quan els ve bé.

De fet, jo sóc la primera que tinc vergonya. Jo sóc la primera que em costa parlar cara a cara amb la gent, sóc la primera que em costa conèixer algú. Però també sóc la primera que no trobo el sentit a comunicar-se només a través d'internet, no en el cas de persones a qui separa una distància, sinó persones properes. O persones que tenen possibilitat de trobar-se cara a cara i només es comuniquen a través d'internet. No sé, no ho trobo real. Per més que algú em digui que això és una vida real.

Tres objectes que no necessito

Ahir (o era abans d'ahir?) en pere proposava una espècie de meme, on demanava tres objectes que no necessitem i que ens comprarem aquestes festes.

Al principi jo vaig pensar que no em compro coses que no necessito. Més que res, perquè com que no vaig gairebé mai a comprar, és difícil que em compri coses que no necessito. I, ja de pas, també és difícil que em compri coses que necessito.

Però hi he estat pensant, i estic segura que em compraré com a mínim tres coses que no necessito.

Sé que un dia, quan passi per davant d'una determinada botiga de joguines, em pararé i tornaré a casa carregada de paquets. Els meus regals per tota la colla de nens que m'envolten. M'encanta fer-los regals.

Quan arribi a casa, la meva mare em veurà, i es recordarà que també ha de comprar coses pels nens. Així que em preguntarà quin dia la puc acompanyar a comprar.

Aquell dia sortirem de casa en direcció a la botiga de joguines que més li agrada a ma mare. Però pel camí, ens pararem a les parades del pont de Pedra:

- Ja que som aquí, per què no m'ajudes a escollir alguna cosa per no sé qui, que m'ha tocat a l'amic invisible?

I, és clar, anirem a les paradetes. I no ho podré evitar. Començaré a mirar, i em compraré unes arracades o un anell. Unes arrecades o un anell que no necessito per res, que a casa en tinc per donar i per vendre. I unes arracades o un anell que no necessito, perquè igualment, sempre vaig amb el mateix. Sempre em fa mandra triar, així que sempre em poso les mateixes arrecades i els mateixos anells. Un dia en trio, i m'ho poso durant un parell de mesos seguits, sempre el mateix. Així que no en necessito més, perquè com que sempre em poso el mateix, i ja tinc prou varietat, no cal tenir-ne més.

Després del pont de Pedra, passarem per davant d'una llibreria. Jo em miraré l'aparador, com qui no vol la cosa. Mai hi ha res que m'interessi, a l'aparador, però això tant s'hi val. Ma mare s'apiadarà de mi, i entrarem a la llibreria, on segurament compraré algun llibre (més d'un) que no necessito. Algun llibre que fins aquell moment no sabia que existís, però que, a més, segurament trigaré més d'un any a llegir-me. Hi ha cua, i entre els llibres de la biblioteca i els de casa, el temps d'espera per llegir un llibre ha de ser bastant alt, a casa meva. Però, tot i així, me'ls compraré.

Finalment arribarem a la botiga de joguines. Començarem a mirar. I jo... jo m'enamoraré d'un puzzle en tres dimensions. O d'un puzzle de no sé quantes mil peces. O d'un joc d'arjeu. O alguna cosa similar. I aquests jocs tampoc els necessito. A casa en tinc molts. Alguns encara per resoldre, altres que ja no recordo com es resolen. Puzzles per fer. Puzzles a mig fer. No, definitivament no els necessito. I, segurament, tampoc els faré servir en, posem-hi, un parell de mesos després de comprar-los.

Així que, en total, segur que em compraré com a mínim 3 coses que no necessito per res. Però, comptant amb què ma mare, previsora ella, farà que ho emboliquin i que algú m'ho regali, doncs encara hi sortiré guanyant. Perquè sí, no necessito per res les arrecades o l'anell, ni els llibres, ni els jocs. Però és que encara necessito menys... un estoig de maquillatge (jo no el faig servir per res) o les arrecades d'animalons que cada any em regala la mateixa persona (i que no sé pas per què continua fent-ho, si mai me les poso!).

Per primera vegada

Nervis. Molts nervis. Bé, de fet jo sóc tan nerviosa, que els nervis m'ataquen dia rere dia.

Dies i dies preparant-ho, perquè tot surti bé, perquè no hi hagi cap problema. Perquè, malgrat els nervis, estigui tot tan preparat, que un petit error no s'arribi a notar.

Unes hores abans, el cap no està on ha d'estar. I fas errors tontos. Perquè, encara que no en siguis conscient, en realitat els nervis se't mengen per dins i no saps on tens el cap.

Uns minuts abans està tot preparat. Ja ho tens tot, i en breus minuts... tot començarà. No saps si ho faràs bé o malament. És la primera vegada i no saps com ho has de fer.

Ja estàs a punt quan... reps una notícia.

Dies i dies preparant-ho tot, perquè tot surti bé, i un parell de minuts abans, un imprevist.

Merda.

I ja res no és com havia de ser. Saps que aniràs allà i serà tot un desgavell.

Tu que ho havies preparat tot amb tanta cura... i causes alienes a tu fan que tot se'n vagi per la borda. I havia de ser just en aquell moment! Un minut més tard i no haguessis sabut què passava. Deu minuts abans i haguessis pogut demanar ajuda, recórrer a algú, inventar-te alguna cosa.

Però no. Com sempre, aquestes coses passen en el moment just. Perquè Murphy ens persegueix a tots d'una forma o una altra.

I, en aquests moments, els nervis ja se't mengen per dintre. No és només la primera vegada, sinó que a sobre serà un desastre.

I comença essent un desastre. Per aquestes causes alienes a tu.

Comences, i tens la impressió que tot és un desastre. No saps pas com arreglar-ho.

Fins que portes la situació al teu terreny. Que sí, que és el primer cop, però que ja has fet coses semblants. O, com a mínim, te'n convences.

Mica en mica, mentre portes la situació al teu terreny, vas agafant confiança. No massa, però una mica.

I s'acaba la primera vegada. El proper cop ho faràs millor. Això segur.

Arribes a casa i t'adones que estàs morta de cansanci. No per l'esforç, sinó pels nervis. Pels nervis passats, que un cop se n'han anat, et deixen gairebé sense forces.

Però somrius. Demà més. I demà... demà segur que comences ja amb confiança. Perquè sempre tens el mateix problema: els nervis et maten, i la falta de confiança fa la resta. Però ara ja està. Ara ja no serà més la primera vegada.

Curiositats, gats, i altres espècies

Diuen que la curiositat va matar al gat...

També diuen que jo, de petita, era la nena dels gats. Els gats em buscaven i jo els buscava a ells.

També diuen que jugant amb els meus cognoms...

No sé si tinc curiositat, si sóc xafardera de mena o què. Però, quan alguna cosa m'interessa o em crida l'atenció, sóc capaç de buscar fins i tot a sota les pedres. I es troben coses, moltes coses.

El problema és que també es troben contradiccions.

I qui diu contradiccions, diu mentides.

Com si jo no hagués dit mai una mentida, és clar. Que aquí, el que sigui innocent...

El problema és que, rebuscant per sota les pedres, es troba informació.

Massa informació.

Més de la que hauria de saber.

Ja passa, de tant en tant.

I llavors et trobes en una situació en la que algú t'explica una cosa. I... i què? Doncs que hi ha dues possibilitats: o ja la saps o saps que t'està dient una mentida.

I quina cara fas?

Com es fa cara de "ah, sí, no ho sabia!" quan en realitat ja ho saps...

Però, el més important, com es fa cara de "ah, sí?" quan en realitat s'hauria de fer cara de "m'estàs dient una mentida que no et creus ni tu".

No sé si la curiositat va matar al gat. Però a mi, de vegades, em fa més mal que bé.

La llibreta

Ahir a la tarda em vaig posar a buscar una carpeta per portar folis (per què, sinó?) Buscant la carpeta, hi vaig trobar una llibreta. Bé, de fet hi vaig trobar moltes coses interessants, però la que m'importa més ara és una llibreta. LA llibreta.

És una llibreta d'aquestes petites, que els fulls són de tamany aproximadament la meitat d'un DIN-A4. Pel lloc on estava, un lloc privilegiat a dins de l'armari, tota ben posada, fins i tot abans d'obrir-la i mirar què hi havia a dintre, ja vaig saber que havia de ser una llibreta especial.

I la vaig obrir. A la primera pàgina, un text en verd, que posava que era de l'Isaac Asimov. De qui, sinó, podria ser? Vaig girar la pàgina i vaig trobar-hi un món nou. Un món ple de colors. Cada pàgina està escrita d'un color, i coneixent-me, el color està relacionat amb el contingut. O, com a mínim, els colors estan posats seguint una successió que cert dia jo em vaig inventar.

Què hi ha a la llibreta? Doncs coses molt interessants. La llàstima és que només hi ha 9 pàgines escrites.

No recordo exactament quan vaig començar a escriure la llibreta. En tinc una idea vaga. Per les coses que hi ha escrites, i per com estan escrites, crec que són de la segona meitat dels anys 90. Una època en la que llegia molt, sobretot coses interessants (almenys per mi), però que encara no coneixia internet i no sabia que aquestes coses es podien publicar. Ara ho publicaria a internet, perquè tothom ho pogués trobar. En aquella època, ho vaig escriure en una llibreta, esperant que algun dia jo ho trobés i tot el que hi vaig escriure em tornés a fascinar com ho va fer el primer cop que ho vaig veure.

Crec que la llibreta tindrà continuitat. Primer he de descobrir això dels colors, quin criteri feia servir. I suposo que ja em costarà, que a vegades el meu cervell s'inventa unes històries... I llavors, doncs a seguir omplint la llibreta amb coses interessants, coses curioses. Perquè sí, ho puc publicar a internet i allà es quedarà perquè tothom qui vulgui ho pugui veure. Però també necessito fullejar algun dia la llibreta i tornar a veure tot allò que un dia em va fascinar. Perquè a la llibreta no hi han coses banals, sinó coses que em fascinen. Coses que acabo de tornar a veure i m'han agradat, suposo, com el primer dia que les vaig veure.

I és que no sé on vaig trobar el text de l'Asimov. Ni tan sols sé per què el vaig copiar on el vaig copiar. Però ara, i després de llegir-lo, sé que no hauria trobat cap text més apropiat per posar a la primera pàgina d'aquesta llibreta. De LA meva llibreta.

S'ha calculat que, al llarg de la seva existència, un ésser humà pot arribar a rebre més de cent milions de dades d'informació. Alguns creuen que aquest total és encara més elevat.

Precisament aquest excés de capacitat és la causa que ens ataqui una malaltia súmament dolorosa: l'avorriment. Un ésser humà col.locat en una situació en què té oportunitat d'utilitzar el seu cervell només per a una mínima supervivència, experimenta gradualment una diversitat de símptomes desagradables i pot arribar fins i tot a una greu desorganització mental.

Per tant, allò que realment importa és que l'ésser humà senti una curiositat dominant i intensa.

Un clauer

Surto del cotxe i em poso la mà a la butxaca, buscant les claus. He aparcat el cotxe al lloc més proper a on vaig, cosa que vol dir que vaig aviat. O molt aviat? Em miro el clauer i somric. Fa un any i mig que el tinc, aquest clauer. Sempre va amb mi, però no m'acostumo a recordar d'on va sortir. Però avui me n'he recordat.

Fa un any i mig vam marxar amb una companya. De fet, jo només sabia com es deia, no ens coneixíem, i havíem de passar un parell de setmanes juntes. Bonica perspectiva, no?

Vam arribar a lloc. Després d'un dia ja vaig veure com aniria la cosa. Ella va començar a xerrar amb molta gent, a anar aquí i allà. I jo em vaig quedar en segon pla, com sempre. Als matins m'aixecava a les 7 o quarts de 8. No perquè tingués molta cosa a fer, sinó perquè ja no m'aguantava més al llit. Anava a esmorzar sola, i com que l'habitació estava ocupada per la meva companya que dormia, me n'anava a passejar.

Ella em va empènyer a anar al ciber. En aquell lloc no hi havia massa cosa a fer, així que quan obrien el ciber, a les 10 del matí, jo ja estava cansada de passejar, i me n'hi anava. El ciber era una miqueta car, però tampoc tenia res millor a fer.

A les tardes les coses seguien el seu curs normal. Ella sempre estava envoltada de molta gent, i jo normalment estava sola, tot i que de tant en tant venia algú a parlar amb mi. Bàsicament, venien quatre persones, que jo recordi.

Un d'ells era el portuguès. Era un home gran, que parlava només portuguès. Tenia molts problemes perquè la gent l'entengués i jo l'entenia, així que venia a parlar amb mi. Potser jo era la única que l'escoltava, perquè tampoc era tan difícil d'entendre.

Un altre era català. Era l'únic català d'allà, exceptuant-me a mi. Va intentar parlar amb la meva companya, però com que ella no li va fer ni cas, venia a explicar-me la seva vida a mi.

També hi havia el bolivià. Era un noi que sempre em venia explicant-me històries de no sé què. La qüestió és que sabia moltes coses, i era interessant el que explicava... els 5 primers minuts. Després es feia una mica pesat.

I finalment hi havia un altre noi, del lloc on érem, que tampoc xerrava amb gaire ningú, però que parlava amb mi de tant en tant.

Jo em mirava l'altra noia i pensava que coi, també podria haver entrat jo en aquell grupet de gent. Però, d'aquell grupet, jo només parlava amb ella, i tenia el convenciment de que era perquè compartíem habitació, que sinó ni això.

Als vespres sopàvem. Ella se n'anava amb el seu grupet i jo me n'anava a l'habitació, a dormir.

I així van passar dues setmanes. Dia rere dia, tots iguals.

L'últim dia jo vaig anar al ciber, com cada dia. Vaig estar-m'hi una horeta, com cada dia. I quan ja havia passat gairebé una hora, se'n va anar la llum. Com que tot era automàtic, el caixer no sabia exactament quant costava el que jo havia gastat. Però jo sí que ho sabia. Malgrat dir-li, em va deixar marxar sense pagar, amb un somriure. Sempre somreia. Bé, a la meva companya no la somreia, però a mi sí. No tinc més informació.

A la tarda vaig estar parlant amb unes quantes de les persones que acostumaven a parlar amb mi. Persones solitàries, que no parlaven amb gaire gent, però amb mi sí.

Al vespre vam anar a buscar l'autobús per tornar a casa. Quan vam pujar a l'autobús, li vaig ensenyar a la meva companya un clauer que m'havia regalat el bolivià: havia tret una bossa, tota plena de clauers, i em va dir que triés el que més m'agradés, que me'n regalava un. Jo li vaig donar les gràcies i aquí va acabar tot. Quan li vaig ensenyar el clauer, la noia em va dir:

- Ah, ¿le has comprado un llavero?
- ¿Comprado?
- Sí, ¿no lo viste? Los vendía a 2 euros y medio.
- Ah, sí? Pues me lo ha regalado.
- Bueno, claro, como era uno de tus admiradores...
- ¿Admiradores?
- Sí, él y tres o cuatro más. Siempre estaban revoloteando a tu alrededor.
- ¿Cómo dices?
- Sí, él, el portugués, el catalán, el chico aquél raro... siempre estaban cerca de donde tu te ponías.
- Pues no me di cuenta.
- Ya. Estaban por ahí, esperando para hablar contigo.
- Ah...

En aquell moment sé que vaig pensar que ja podrien haver sigut altres persones, i no les més frikis de per allà.

Segueixo conservant el clauer. M'agrada aquell clauer, així que es queda amb mi. Tot i que és estrany, perquè el clauer, com el rellotge, deu ser una de les poques coses que sempre porto a sobre, que no em canvio mai.

Ja veig que el dia que vulgui que algú es recordi de mi... li hauré de regalar un clauer! Bé, de fet li hauré de regalar un clauer suficientment encertat com perquè li agradi i hi vulgui posar les claus. Això sí: un cop has guanyat el clauer... sempre el portarà al damunt.

Una cosa tan senzilla com un clauer. Ara, jo el meu no el canvio. Hauria de trobar-ne un de... bé, no se m'acudeix cap clauer millor que el que tinc ara!