dimarts, 24 de juny de 2008

Nit de sant Joan



No m'agrada la nit de sant Joan. No m'agraden els petards. A les nits de sant Joan jo sóc feliç a dintre el llit, segura, sabent que no em pot tocar cap petard.

Ahir no va ser un sant Joan diferent. Els meus pares van marxar i jo em vaig negar a anar a un lloc on sabia que hi hauria molts petards, i dels grossos. I que la gent els tiraria sense anar amb compte. Vaig fer bé. M'han dit alguna cosa d'un cargol que el van fer astronauta... i es veu que això només va ser el principi dels petards. Després, la cosa va continuar.

Jo era a casa. Els nens del "barri" van tirar uns quants petards al principi de la tarda. La Nineta anava amb cosetes petites i estava que no se la podia aguantar.

Però va arribar la nit, i els veïns van tirar petards grossos. I mentre jo em barallava amb la plantilla (ja he enviat una incidència, a veure si em treuen allò...) anava sentint i veient petards.

I, en comptes de fer el que faria una persona normal, anar a una foguera i cremar el que no m'agradava del passat... jo em vaig submergir en el passat.

Feia temps, feia molt de temps, que necessitava dir una cosa a algú. Ho necessitava, i em voltava pel cap. Una d'aquelles coses que saps que no diràs mai, però que sempre et voltaran. I que, d'alguna manera, saps que si no les dius, et perseguiran tota la vida.

Però no, no m'atrevia. Massa anys sense saber-ne res. Massa temps per dir una cosa.

Suposo que, en el moment que me'n vaig adonar, tenia massa orgull per dir-ho. I va passar el temps, i va anar passant. I va seguir passant.

Però un dia va aparèixer al meu cap, més fort que un temps enrere. Crec que fa un any, més o menys. I tot aquest any m'ha estat perseguint un "li hauries de dir".

No és gaire divertit tenir un dimoniet i un angelet al cap, que et van dient coses, tot i que no sé qui és el dimoniet i qui és l'angelet. Un que diu que ho faci. L'altre, que no. Un, que li agradarà sentir-ho. L'altre, que ni se'n deu recordar. Un, que potser ja ho sap i li agradarà que tu li diguis. L'altre, que no deu saber ni qui ets.

I, al mig de tot plegat, una casualitat. Una casualitat, que porta a una oportunitat.

I una nit de sant Joan.

I una noia que tanca l'ordenador per no haver de seguir el dimoniet (o l'angelet). I se'n va a dormir.

Però arriba al llit i sap que no podrà dormir. I sap que no serà pels petards.

Així que s'aixeca, i sense saber si la cosa arribarà on ha d'arribar, s'hi posa.

I canvia la pantalla, i diu que no pot.

Es torna a mirar la pantalla. "Sí, ho he de fer". Perquè sap que, un cop fet, fet estarà. I ja no hi pensarà més.

I una cançó, la de dalt.

I una altra, que no hi té a veure del tot, però si una miqueta.



Perquè a vegades va bé posar-se a córrer i dir el que s'ha de dir.

Allò que no sé fer. Allò que ens costa tant de fer. Allò que no fem per... per què?

Ho sé. Ho sé. Ho sé.

No està bé. Dius una cosa, i pam, la pilota està a l'altre camp. I te'n rentes les mans. Tu has fet el que havies de fer. I ara li correspon a qui està a l'altra banda veure com cau la pilota sense fer res, intentar retornar-la o tornar-la com sigui, encara que sigui després de que ja hagi botat i el punt sigui per l'altre.

Però costa. Costa agafar una pilota que fa temps que està caiguda, i tirar-la a l'altre camp.

I ja està. Ja està fet.

Bé, no està fet del tot.

No puc saber si la pilota ha arribat a l'altre camp. Només ho puc saber si tinc una resposta. Si no tinc cap resposta, només sabré que o la pilota no ha arribat, o no l'ha volgut veure arribar.

Però, no sé per què, prefereixo aquest cas. Prefereixo haver-ho intentat i quedar-me amb el dubte de si la pilota va arribar i no va ser retornada o si no va arribar mai, que no pas no haver-la enviat mai.

I, com sempre, un cop enviat, sé que ho podria haver fet molt millor. Va ser un rampell, i els rampells sempre són... rampells.

Tot i que suposo que sempre puc alegar la bogeria de la nit de sant Joan.

10 comentaris:

Utnoa ha dit...

A mi tampoc m'agraden els petards. Vaig anar tota la nit amb els ulls oberts com taronges. Ho volia mirar tot, abarcar-ho tot per controlar-los...

D'altra banda, jo també faig coses d'aquestes... això dels rampells. És el que tu dius, ho tenies a dins. Quan ho tens a dins i ho pots "oblidar", durant uns dies no hi penses. Però sempre hi ha alguna cosa, algun dia... allò torna. De vegades no podem obviar-ho. La impulsivitat retinguda...

Tirai ha dit...

Em sembla que has fet el que havies de fer i punt. És una mica com els posts que et persegueixen sinó els escrius, fan el que sigui per sortir a la llum.
Crec que alguna resposta o altra rebràs, no?

Jo Mateixa ha dit...

De nou canvi de plantilla???, jejejeje, cada cop ens assemblem més tu i jo, es veu que no estem contentes amb allò que tenim i ho anem canviant tot, jajajajajajajaja.

Un petonas ben gran dolça!!!!!

Llum ha dit...

Ai, Utnoa, però és que els meus rampells... Ara voldria no haver-ho fet :-( però si no ho hagués fet, voldria haver-ho fet. Suposo que ho havia de fer i punt. No ho sé...

Tirai, encara no he rebut cap resposta, i no sé si en rebré cap. Segurament no en rebi, de resposta. I sí, ho havia de fer perquè em perseguia, però... coi, és que tu no saps a qui ho vaig enviar!!! D'acord, tens informació per imaginar-t'ho, però... buf... En fi, ara ja està fet!

Ai, Jo Mateixa, aquesta és una plantilla d'emergència, perquè tinc problemes amb la meva... N'hi haurà un altre molt aviat, de canvi!!!

Per cert, si rebo resposta... ja diré alguna cosa (o no...)

Carquinyol ha dit...

Les coses que tens a dins han de sortir fora, les coses obertes s'han de tancar,... aquestes són les lleis que ens deixen tirar endavant !!

I respecte els petards a mi em passava com tu... fins que vaig anar a les falles. em van agradar i em vaig acostumar als petards. I ara sé que aquí, de petards grossos, en tiren ben pocs. Teràpia de xoc !!

PS: Veig que vas recuperant la plantilla, per cert, el tamany de la lletra als comentaris a mi em surt molt petita ( almenys amb el FF3 sobre Ubuntu )

Llum ha dit...

Ostres, tens raó amb això dels comentaris!!! Ara miraré a veure si ho arreglo... És que per això ho feia en un altre blog, perquè hi ha tantes coses a arreglar!

He arribat a la conclusió que sí, que el millor era dir-ho. En fi, suposo que ha caigut en sac buit...

Les falles? Ostres! Això sí que no!!!

O calla, potser sí... Vaig perdre la por als gossos amb un gos dels grossos, grossos...

Laia ha dit...

veig que la plantilla va fent!!!!

I no et preocupis pels rampells! Pitjor és pensar-s'ho massa... Ara ja està fet! alea iacta est :D

Una cosa només... no sé si em convenç aquesta teràpia de xoc de la qual parleu, eh!

Llum ha dit...

Ui... La lletra aquí és massa petita, allà és massa gran, i allà s'ajunten massa les coses. Però bé, jo vaig fent! Ara fins al cap de setmana no tocaré res, però vaig tocant mica en mica...

Sí, Laia, ara ja està fet. Com deia, ara la pilota és a l'altra banda i si no torna no és culpa meva :-D

A mi tampoc em convencen les falles. Però en fi...

gripaublau ha dit...

Ei, ja tornes a ser tu en la forma a més a més del contingut! Que bé, fa goig de veure.

Jo també he estat sempre molt poc "santjoaner". La majoria dels anys m'he quedat a casa. I si he sortit, ha estat més coincidència que planificació. Ara tinc ganes de sortir una mica més, com si volgués recuperar temps perdut, però... en fi, tampoc no es pot dir que el Sant Joan d'aquest any hagi estat massa festiu.

Llum ha dit...

Sí, gripaublau, li falten alguns retocs, però ja torno a ser jo!!!

Doncs jo segueixo essent de quedar-me a casa. Quan em posi a recuperar el temps perdut...