divendres, 8 d’agost de 2008

El somriure d'una nena

M'agraden els camps just després de segar, ara a l'estiu. M'agrada passar i veure les bales de palla repartides pel mig dels camps. Després les ajunten totes i les recullen, però els primers dies, quan les bales estan separades, m'encanten.

Segurament que és perquè també em recorda què hi havia abans. Els últims dies, abans de segar els camps, tots tenen un color groc apagat que em fa por, perquè penso que una petita espurna faria cremar-ho tot. Un cop segats, els camps ja no donen aquesta impressió.

Sóc camí del consultori. Em pregunto què em trobaré avui. L'últim cop vaig arribar en molt mal moment: la secretària (o com es digui la dona que atèn) acabava de marxar a esmorzar. Em va veure, és clar. Però era la seva hora d'esmorzar i em va fer esperar 20 minuts sense dir-me res, ni tan sols que si tenia alguna cosa a fer, que tornés més tard. Era la seva hora d'esmorzar i tenia dret a fer-me esperar. Però 20 minuts! Aquell dia jo em vaig desviar camí de l'hospital i aquests 20 minuts van ser 20 minuts menys que vaig fer companyia a ma mare.

Entro just darrere d'una nena. Té uns 10 o 11 anys. Me la miro. Em sona. Qui és? La seva cara em sona terriblement. He de conèixer el seu pare o a la seva mare. Però... qui és? No me'n puc recordar.

La secretària parla per telèfon. No és res de feina. Ni tan sols aixeca el cap. Veig que la nena només porta unes receptes a fer. Estic a punt de dir-li que les deixi al seu lloc. Quan jo tenia la seva edat, per molestar-la i no deixar les receptes al lloc, m'havia arribat a caure cada esbroncada!

Però, oh miracle! La dona li agafa les receptes amb un somriure. Oh, miracle! A què és deu aquesta amabilitat tan sobtada?

Agafo la baixa i les receptes. Agafo el cotxe, i vaig a la farmàcia. Deixo el cotxe davant d'un gual. No hi ha aparcament, però sé que ningú em dirà res. És el gual del garatge de la meva cosina, i és (o hauria de ser) a treballar. I, de qualsevol manera, si veu el meu cotxe, sabrà que és el meu i, abans no hagi anat a preguntar a sa mare si sóc a casa seva, jo ja hauré tornat de la farmàcia.

Però... oh! Resulta que, de les 50 receptes que han fet a la meva mare, cap és la que havia demanat! A sobre, després de tot plegat, ara no pot prendre cap medicament, excepte un que no s'han atrevit a treure-li, i és el que necessitava. Apa, torna a agar el cotxe, i vés-te a barallar amb la secretària.

He de dir que la cosa ha sigut xunga. La dona volia que hi tornés a la tarda, i que demanés hora amb el metge. Això volia dir tornar a agafar el cotxe a la tarda, anar-se a esperar una bona estona, i haver de tornar a fer el viatge fins el refotut poble el dilluns altre cop, perquè avui a la tarda la farmàcia està tancada. O sigui, 3 viatges per una cosa que podria haver fet amb un de sol!

Però encara no hi sóc. Estava cabrejada. Cabrejadíssima. I, mentre buscava les claus del cotxe, m'he creuat amb un grup de mainada.

Ni me'ls he mirat. Normalment me'ls miro, perquè em fan somriure. Sempre dic que m'agrada la mainada. Després de passar una estona amb ells, els problemes són menys problemes i t'oblides de les preocupacions.

I, de cop, sento una veu infantil:

- Llum! Llum!

La filla de la meva cosina, que anava entre la mainada.

- Hola, maca. On vas?

He acabat recorreguent una illa de cases amb la nena de la mà, en direcció contrària a la del cotxe. I, de mentres, ella m'anava parlant.

- I què hi fas, aquí?

Al final, fins i tot una nena m'ha preguntat que per què estava malalta la meva mare.

L'he deixat a davant de la porta del casal. Amb els altres nens.

I, com sempre passa, quan ella ha marxat, jo he continuat amb la meva. He desfet el camí fet de la mà de la nena, però ara ja no estava enfadada. Ara portava un somriure d'orella a orella.

I només ha sigut pel somriure d'una nena.

5 comentaris:

Tirai ha dit...

El somriure d'un nen, de vegades, suposa una càrrega d'energia brutal. No en conec cap de millor. Bé, sí... però no és apte per menors! Um... suposo que n'hi ha una altra, però aquesta no l'he tastat. Perdó, ja parlo de mi! :p

Laia ha dit...

Oh, quina imatge... Jo me'ls menjaria :P (en el bon sentit, no tinc esperit caníbal!!)

ara el d'una nena gran :D :D aquest ja no té efecte, però!

Llum ha dit...

Tirai, em sembla que m'he perdut amb la tercera!!!

Sí, Laia, jo també me'ls menjaria!!! I tampoc sóc caníbal. Ah! I gràcies pel somriure! Els somriures virtuals a vegades també són efectius.

hypatia ha dit...

... tots tenim un somriure de nen amagat a la butxaca

a vegades, va bé treure'l i regalar-ho, així, sense més, només perquè volem...

el meu per a tu =;)
somriu!!

Llum ha dit...

Gràcies pel somriure, hypatia!