dimarts, 19 d’agost de 2008

La meva heroïna

Aquests dies, aprofitant que a casa es mira molt la tele a causa dels jocs olímpics, i que a mi mirar esport ja m'agrada de per sí, he aprofitat per tenir la meva ració anual de tele...

Ara, però, m'agradaria parlar d'una esportista.

L'altre dia vaig anar a l'hora que sabia que farien la final dels 100 metres a davant de la tele, per meravellar-me de com algú que acaba deixant-se anar, fa un rècord del món. Avui, m'he quedat a mirar com corria les semifinals dels 200, i com un al seu cantó estava donant tot el que podia de sí, i ell semblava que anés a mig gas... i tot i així li ha passat al davant! Genial. Aquest tio és genial.

I això per no parlar de cert nedador.

O per no parlar de la noia xinesa que feia halterofília en la categoria de menys de 75 Kg. Va començar l'aixecament a un temps quan les altres ja gairebé havien acabat totes. I les tres possibilitats del dos temps les va fer servir: la primera, per guanyar l'or; la segona, per fer rècord olímpic. I aquí seguia impassible, amb una cara d'aquelles que dius: "I aquesta noia, no riu mai?" El tercer intent, va provar amb el rècord mundial. No va poder. Em va saber greu. Però va ser just veure que no podia i posar-se a saltar d'alegria per haver guanyat l'or. Em va impressionar moltíssim la seva capacitat de concentració. El fet de saber que has fet rècord olímpic, però no cel.lebrar-ho, fins que no has intentat l'última opció, el rècord del món. Però ella tampoc és la meva heroïna.

Avui m'he emocionat veient una noia plorar a dalt del pòdium. La noia va aconseguir ahir un rècord del món en salt amb perxa (el que tota la vida s'ha dit salt amb pértiga...) Ahir em vaig quedar asseguda al sofà, quan vaig acabar de dinar, veient com la noia guanyava primer la medalla d'or, feia rècord olímpic després, i després lluitava pel 5.05 i, després de dos nuls, s'embolicava amb una manta i s'ho jugava al tot per el tot.

I, mentre la noia de la perxa intentava guanyar, vaig veure un home de 36 anys que guanyava els 400 obstacles. Algú que havia guanyat feia 8 anys i que fa 4 anys es va quedar enrere, i que ara torna a guanyar. Aquest ja s'acosta més a la meva heroïna.

La meva heroïna la vaig trobar en els salts de trampolí, ja no recordo quin dia. No, a diferència de tots els d'aquí dalt, ella no va guanyar cap medalla d'or. De fet, no va guanyar cap medalla. Però per mi és més campiona que tots aquests.

La meva heroïna practica un esport que no és gaire mediàtic. Un esport que només ensenyen per televisió en comptades ocasions. I, per tant, un esport que no dóna gaires diners. Potser només als millors, als que guanyen medalles d'or a les olimpiades, però no a la meva heroïna.

La meva heroïna havia competit en salts de trampolí feia anys. Però, per la raó que sigui, va decidir que volia tenir una vida fora dels salts. I va tenir un parell de fills.

No sé res de la vida de la meva heroïna, però sé per experiència pròpia què li passa al meu cos si no faig molt d'esport. I, si a sobre hi afegeixes dos fills petits...

La meva heroïna, en els últims temps, ha continuat treballant on ho feia, perquè l'esport no li dóna de menjar. I s'ha cuidat com ha pogut dels seus dos fills petits. Però, a part de tot això, la meva heroïna s'ha aprimat 22 quilos i ha tornat a entrenar. Amb la duresa que comporta treballar i entrenar a la vegada.

I, malgrat tot, ella era allà, a la final de salts amb trampolí.

I no, no va guanyar cap medalla.

Però per mi té molt més mèrit que algú que pot entrenar tot el dia i guanya 8 medalles.

Perquè a vegades no és la posició en la que acabes, sinó d'on venies, i on ets.

Ella és la meva heroïna dels jocs.

I això no treu que avui hagi plorat amb la russa del salt de perxa, ni que animés a la xinesa de l'halterofília, ni que em quedi a mirar la final dels 200 metres a veure quan veu que ha guanyat la cursa i es deixa anar.

Però la meva heroïna és la saltadora de trampolí.

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Doncs dóna la casualitat que ho vaig veure, com ja vaig dir, m'enganxo a qualsevol cosa aquests dies. Em va semblar una gran història, i un gran esperit de superació. És una persona per agafar com a exemple, ben certs.

Però si una cosa m'ha impactat a mi, és realment en Bolt, i tinc pendent un post que en parli, perquè aquest paio és massa. Jo també vull veure la final dels 200, perquè promet. Vaig a mirar quan és.

Tirai ha dit...

Jo no estic al cas dels Jocs Olímpics. Però aquesta història que expliques, és genial. No m'estranya que sigui la teva heroïna!

Laia ha dit...

Ostres aquesta història no la vaig sentir! Quina dona, s'ho proposa i ho aconsegueix!!

Hi havia una noia també de salts, de filipines o per allà, que treballava agafant ferro dels vaixells per vendre'l, tot submergint-se, perquè no podia viure de res més. La van veure i la van entrenar. Avui en dia, amb setze anys o així, manté a la seva família.

Llum ha dit...

La final dels 200 és demà al principi de la tarda. Ah! I jo també crec que en Bolt és genial, però és el que deia: atletisme, va a guanyar, té la vida solucionada. Digues el que vulguis, però no em convences! I mira que tots els altres dels que parlo m'han fet emocionar, però... que no!

Sí, Tirai, és genial. Llàstima que no vaig quedar-me amb el seu nom. XeXu? El seu nom?

Sí, Laia, aquesta història que expliques jo també la vaig sentir. Però... em quedo amb l'altra!!!