dilluns, 25 d’agost de 2008

Mentides

La meva mare és una dona molt sàvia. Potser no té cap carrera, potser ni tan sols va anar a l'institut. Potser és d'aquelles dones que a la que tenien 10 anys ja les treien de l'escola perquè havien de treballar. Potser... potser moltes coses. Però hi ha una saviesa que la dóna l'experiència, i el saber fixar-se en les coses. I la meva mare és molt sàvia.

La meva mare sempre diu el mateix. Que no intenti desmentir el que diguin de dolent de mi. Ella sempre diu que, si algú diu coses dolentes de mi, i no són veritat, que el pitjor que puc fer és enfadar-me. Que sí, em poden fer mal. I també pot fer que determinada gent em giri la cara, perquè es creguin el que els diuen, que és mentida. O potser és mentida. O potser només és mitja veritat. O potser només és una forma de fer-me mal. Una forma d'atacar-me perquè sóc vulnerable. Perquè, malauradament, quan confies en algú, aquest algú sap els teus punts forts, però també les teves debilitats, i sap perfectament com fer-te mal, o a on picar. O quines mentides dir.

Però la meva mare és sàvia. Molt sàvia. Ella diu que no he d'intentar desmentir-ho, perquè això només fa que la gent encara et cregui menys.

La meva mare diu que la veritat sempre acaba sortint a la llum. Sempre. Potser hi surt tard, però sempre surt. I, al final, sempre posa a tothom al seu lloc. I si algú s'inventa coses sobre tu, o diu mentides, doncs... algun dia tot sortirà a la llum.

I ara m'he recordat d'una noia. Recordo quan va desaparèixer. Havia marxat amb el cotxe. Van desaparèixer ella i cotxe, i ningú la va poder trobar. Els veïns, la gent del seu poble, tothom va començar a dir que tenia un nòvio i que havia fugit amb ell, deixant a la seva parella i els seus fills. Durant molt de temps, aquesta va ser la versió oficial, i la dona va quedar fatal. Tothom en deia maleses.

No fa gaire, un dia, algú va trobar un cotxe estimbat en un barranc. Era el cotxe de la noia, i el que quedava d'ella era a dintre del cotxe. Havien passat uns anys, però finalment la veritat va sortir a la llum. Suposo que molta gent es va haver de menjar les seves paraules. Tot i que a ella, ja ningú li va poder demanar perdó. Tants anys que havia estat allà, sense poder-se defensar, i tothom la creia fugada.

Hi ha coses que fan mal. Sobretot, quan jo sé que són mentida.

Però miro endavant. Cap al futur. No penso queixar-me. No penso desmentir res. I no penso deixar que m'afecti per seguir el que crec que és el meu camí. Perquè podria fer-ho. Podria afectar-me, i podria fer que em sumís en el que realment diuen de mi. Però no ho faré. No faré que, a causa d'aquestes mentides, jo m'acabi convertint en el que diuen aquestes mentides.

La vida sempre és millor amb un somriure a la cara, i prometo que no el perdré.

I potser, només potser, algun dia algú descobrirà que tot era mentida. Mentrestant, seguiré confiant amb qui cregui en mi.

Tot i que seguiré mantenint la porta oberta. Per si algun dia, per algun caprici del destí, algú que ha sentit totes aquestes mentides, veu que són simplement això, mentides d'una persona manipuladora.

10 comentaris:

Jansy ha dit...

Hi ha gent a qui li agrada fer mal, persones que creen els rumors i que tant els hi fa les conseqüències, o que simplement tenen la necessitat de mentir.

El millor és no escoltar aquest tipus de gent ni les seves versions. Crec que el millor que pot fer cadascú és treure les seves pròpies conclusions contrastades, i no pas treure conclusions d'hipòtesis. Per sort, hi ha gent per a tot.

Laia ha dit...

Massa especuladors corren pel món, que xerren i xerren sense saber res, que només tenen complexe de "periodista de premsa rosa" que dic jo...

Fas ben fet, tu mira endavant i passa de tota la porqueria que puguin dir de tu, que si segueixes ferma en la teva posició acabaran caient. Sobretot perquè crec que molts d'aquests es nodririen només de veure't caure, en tenen prou amb veure que la seva crítica és efectiva i que et fa mal. Doncs no els donis aquest gust, i tant que no!

I veig que segueixes sent massa bona... Si algú es cregués un reguitzell de mentides sobre mi que li ha dit un altre i després veiés que són veritat i tornés, crec que li tancaria la porta als morros. Per haver-s'ho cregut i no confiar lo suficient en mi per poder consultar-me si era veritat. O simplement per haver-s'ho cregut. No s'hi val això de ser "del sol que más calienta". Si mai se les ha cregut no li faria aquest lleig, cal diferenciar qui confia en mi des del principi i qui no. I aquí un altre dilema, coi... com diferenciar aquests dos tipus de persona? Penso massa...

Un petonet ben gros i una abraçada maca. Em sembla que m'ha quedat una mica llarg i embolicat això...

Llum ha dit...

No sé quin és el cas, Jansy. Suposo que una mica tot plegat. Suposo que jo també tinc la meva part. Jo què sé! Només sé que no penso dir res. Si algun dia s'ha de descobrir que és mentida, ja es farà. De mentres, si algú em pregunta, contestaré. I si algú s'ho vol creure... doncs que s'ho cregui.

Laia, de la forma com parles, estàs segura que ets menor d'edat? :-P I crec que tens raó. Si veuen que fan mal, encara és pitjor. Val més que es pensin que sóc burra i que no ho veig.

Per ser massa bona... no ho sé. He vist massa vegades el truc de la llagrimeta, i veig que la gent hi segueix caient. Qui fa el truc de la llagrimeta en sap molt, i sempre li fan cas. Sé que és una falta de confiança, però crec que prefereixo deixar la porta oberta per la gent que ha caigut en el truc de la llagrimeta. Al cap i a la fi, la llagrimeta és perquè jo sóc dolenta i cruel...

Tirai ha dit...

Doncs, tens raó, noia, sí algú diu mentides sobre tu millor fer com si res. Són mentides, s'acabaran descobrint. Diuen que s'agafa abans a un mentider que a un coix. No sé fins a quin punt és cert, però hi continuo creient en això. És com criticar a algú altre quan es fiquen amb tu, millor guardar-se-les les crítiques als altres. I no sé, que em sembla una bona actitud! I sobretot, el somriure que no falti.
I això de deixar la porta oberta als que, ara, se les han cregut per si després s'adonen que s'equivocaven. Complicat, no? Però crec que és d'aquelles coses que a l'hora de la veritat són més fàcils que en teoria. Mai saps quan tornaran a trucar a la teva porta i com es presentaran quan truquin i el temps no ho cura tot, però ajuda a veure les coses diferents. M'embolico per no dir res...
Sigui com sigui, el somriure que no falti!

XeXu ha dit...

Jo sóc de l'opinió que no hi ha res que sigui blanc o negre. I no ho dic per les mentides, que ho poden ser en la seva totalitat, ho dic més aviat per això de no desmentir res, amb tot el respecte que em mereix ta mare. Jo crec que hi ha part de la gent amb la que si que s'ha de parlar, no pot ser que un seguit de mentides ens separin de persones importants. Cal que aquesta gent sàpiga la veritat, i la resta ja ho sabran quan toqui. Encara que si és gent propera de veritat, segur que aniran a la font a preguntar, és a dir, a tu, i si et venen, si us plau, fes el favor d'explicar-los-hi, no diguis que no expliques res, perquè també hi ha allò de quien calla otorga.

I per cert, fa molt de temps que espero que el temps posi algunes persones al seu lloc, i de moment, res de res.

Llum ha dit...

Exacte, Tirai, el somriure que no falti! I això de la porta oberta... saps? Diumenge vaig intentar ser borde amb determinada persona. Ignorar-la. I no vaig poder. Em vaig sorprendre a mi mateixa parlant-hi i essent-hi molt amable. Després de tot plegat. Em va sortir de dintre. Crec que el meu estat natural és no estar emprenyada, i sovint m'oblido de les coses. Almenys al moment. Ai, jo què sé.

Està clar, XeXu, no hi ha res que sigui blanc o negre. Però el fet és que m'ha fet passar una molt mala estona, i no és el primer cop. I, per descomptat que hi ha gent a la que se'ls ha d'explicar el què. Però tu mateix ho has dit: les persones importants ja directament o no s'ho creuen, o venen a preguntar. Per tant, no cal anar-los a dir: "Mira, el que ha dit tal persona és una completa xorrada, i a més, és mentida". I el temps... ai! A vegades és tard, però tothom acaba sempre al lloc que li correspon.

Tirai ha dit...

Vale, recomento tot i que no m'agrada fer-ho al teu bloc perquè llavors tenim converses que sembla que excloguin a la resta, però com que aquest cop no és res que els altres no puguin entendre, ho faré. Això que dius que vas acabar parlant i sent amable amb una persona que no ho volies ser, ho entenc. A més, també, em passa i em sorprèn quan hi ha determinades persones que poden passar-se temps i temps estant emprenyades amb una persona. Ho sento, ho havia de comentar perquè té tants punts de similitud amb una situació que visc que no me n'he pogut estar.

Llum ha dit...

Doncs jo recontesto, perquè sempre recontesto :-P

Ho sé. A vegades em dic a mi mateixa que a algú no li dirigiré la paraula, perquè estic emprenyada. I llavors em trobo tenint-hi una conversa i oferint-me per fer-li algun favor! Si és que això no és seriós, mare meva!!! Si és que no tinc paraula!

De fet, diria que si la persona que diu les mentides deixa de fer-ho, segurament si me la trobés, seria amable i tota la resta. Però ara mateix, només el fet de pensar que hi pugui ser amable, em fa venir urticària...

Jo puc estar molt de temps enfadada, però se'm passa ràpid. Una contradicció? Bé, jo ja m'entenc.

Anna Tarambana ha dit...

Hi ha gent que enlloc de viure la seva pròpia vida, viu la dels altres, encara que se l'hagi d'inventar.

Estem plens de mentides, quan corren coses sobre un mateix falses fa mal, pe`ro el millor és no deixar-se vencer, seria com si les mentiesens guanyessin i ens engulissin cap a vesa saber on. El millor és mirar de no perdre el teu centre.

Una abraçada! :*

Llum ha dit...

Moltes gràcies, Tarambana! Quantes veritats que dius aquí, en un moment! Si jo en sabés!!!

Espero no perdre el centre!