divendres, 25 de juliol del 2008

Madurar

Ahir, mentre caminava cap al cotxe per tornar a casa, pensava. Em preguntava com havia passat de ser aquella nena que tothom deia que era una personeta gran a ser una persona adulta amb mentalitat de criatura.

De petita m'agradava tenir la maduresa.

I ara m'agrada ser somiadora, com una criatura.

Però avui m'he adonat que no tenia raó. Sí, sóc una persona somiadora, i continuo vivint en el món dels somnis, amb tots els nens petits.

Però avui he rebut un missatge. Sí, jo vaig obrir la caixa dels trons i em vaig posar en contacte amb algú que fa més de 10 anys que no veig. Amb algú que estic convençuda que hauré decebut.

Tot i així, avui m'he trobat una sorpresa. He arribat de passar un dia a l'hospital i m'he trobat que aquest algú vol quedar amb mi.

La meva jo petita personeta adulta s'hagués amagat a darrere les faldilles de la mama i hagués posat qualsevol excusa per no anar-hi.

Però la meva jo adulta amb mentalitat de criatura ha pensat que què carai.

Potser no sóc el que esperava ser fa 10 anys. Potser no tinc l'aspecte físic que esperava tenir fa 10 anys. Potser no he aconseguit les coses que volia haver aconseguit fa 10 anys.

Però jo sóc jo, i he arribat fins on he pogut.

I si jo no puc viure amb això, no hi podrà ningú.

I si no sóc capaç de donar la cara, d'explicar on sóc, què faig, i què n'és de la meva vida... aleshores...

Aleshores no ho sé. Només sé que ja sóc grandeta. Que he seguit el meu camí a la vida. Que potser (no, potser no, segur) m'he equivocat en una ocasió (no, en una no, en 50 vegades pels anys que tinc, com a mínim).

Però he seguit el camí que volia.

I donaré la cara.

Sense presumir, perquè no va amb mi, i perquè, d'altra banda, em trobaré amb qui em trobaré, i tampoc puc presumir de res.

Però sí orgullosa de la meva vida. De les meves decisions. I dels meus petits triomfs.

I, d'alguna manera, sé que això és ser gran. Sé que això és tenir l'edat que tinc i no 10 anys menys. Segueixo essent la mateixa, amb els meus dubtes i els meus somnis.

Només que sóc una mica més gran.

7 comentaris:

Unknown ha dit...

Ei! Molt bé! M'alegro que hagis decidit quedar amb aquesta persona! :-)

Llum ha dit...

:-)

Em feia por el teu comentari (i el que em dirà l'Anna quan ho llegeixi). Em sembla que no és qui creus. O potser m'equivoco, i sí que és qui creus que és! :-P

Jo també m'alegro d'haver decidit que sí :-)

Sergi ha dit...

Potser aquesta persona és realment especial, però després de 10 anys, n'hem fet de bones i de dolentes. Què et fa pensar que decebràs aquesta persona, i què et fa pensar que aquesta persona no ha evolucionat molt menys que tu en aquest temps? Només per això, ja val la pena donar la cara i mostrar el que has aconseguit.

Carquinyol ha dit...

Som com som, i ja està, no hi cal donar-hi més voltes. L'important és que tu estiguis bé amb tu mateixa i els altres t'hauran d'acceptar tal com ets, els hi agradi més o menys.

Llum ha dit...

Això d'evolucionar ho sé perquè en sé dues o tres coses, d'aquesta persona. Però bé, sóc valenta, i ara encara ho he sigut més.

(Tirai, potser sí que quedaré amb qui tu et pensaves!!!)

Ho sé, Carquinyol. Per això deia que potser m'he fet gran. Fa anys no hagués tingut aquesta... seguretat? No ho sé. Quan hi sigui, ja veurem on va la seguretat...

Laia ha dit...

Doncs m'agrada moltíssim el post, de veritat. Desperta optimisme, mirar-se davant el mirall i saber-se acceptar. Avui he tingut un dia d'aquests que m'odio en certs aspectes i envejo els d'altres que tinc molt propers, però com moltes altres vegades, em fas pensar. I és que sóc així i no puc pretendre ser diferent, vaig fent i no sé on arribaré. Però el que aconsegueixi serà per mèrits propis, i això a tu tampoc t'ho treu ningú! He d'aprendre a donar la cara. Encara he de créixer...

I per què parlo de mi? Que moltes felicitats per haver arribat a aquest punt, això és un pas de gegant. Ole! Segur que la trobada anirà bé. ^^

Llum ha dit...

Moltes gràcies, Laia!

Avui, potser, no ho tinc tan clar. Aquelles coses que passen, ja saps. Llavors et tires enrere.

Avui tindria 50 posts diferents. Alguns tristos, alguns alegres.

Però avui callaré i deixaré parlar a la Llum de fa una setmaneta o dos.