dissabte, 5 de juliol del 2008

La trucada

Fa mitja vida (de la meva, és clar) hagués donat el que fos per una trucada com aquesta.

Però això era fa mitja vida.

Estic sola a casa. I sé que avui trucarà el telèfon moltes vegades. O almenys, trucarà més d'una vegada.

Tinc ordres de dir que no, excepte a un parell de persones, que puc triar jo. O sigui, a la que vagi trucant la gent, puc anar dient que sí i que no, però a la que digui que sí a dues persones, ja no puc dir que sí a ningú més.

Espero, pacient, a veure si sona el telèfon. I no sona. I me n'alegro, perquè així no he de dir que no a ningú.

Fins que sona.

No sé qui és, però sé per què truca.

A l'altra banda, una veu coneguda.

Ja és tard, ja no trucarà ningú més, i em queden dues places per donar. Sé que si li dic que sí no tindré cap problema. Sé que li puc dir perfectament que sí, i qui m'ha dit que com a màxim dos, estarà content que li hagi dit que sí.

Però, què carai! Fa un parell de setmanes em va ignorar. Va fer la pilota a qui m'ha deixat a càrrec de tot, però a mi em va ignorar.

I jo tinc la última paraula.

M'ha estat ignorant durant anys. He passat anys i anys com si no existís. I jo només hagués volgut que m'acceptessin com un de més. La persona que ha trucat i unes quantes més.

Així que m'ha trucat. Jo he agafat el telèfon i he somrigut al pensar que, fa mitja vida, m'hagués posat molt contenta i hagués dit que sí sense pensar-m'ho.

Però li he dit que no.

Sé que no es fa. Sé que li podria haver dit que sí perfectament. Sé que, segurament, després vindrà algú més i li diré que sí.

Però li he dit que no.

Era el que havia de fer?

No ho sé. Jo crec que era el que havia de fer. Les ordres eren: "Només digues que sí a algú amb qui tinguis un compromís i que no li puguis dir que no." Als amics, per dir-ho d'alguna manera. I aquesta persona havia sigut amiga fa molt de temps. És amiga de qui m'ha deixat encarregada. Però... bé, suposo que podria dir (sense perill d'equivocar-me) que jo no hi tinc cap compromís i que no tinc l'obligació de fer-li cap favor.

Tot i així, em sento malament. Per què em sento malament?

Per què em posen en aquest compromís? Si li hagués dit que sí, em sentiria malament. I si li dic que no, també.

Però ara ja està fet. I espero que no truqui ningú més...

5 comentaris:

Laia ha dit...

Sí que has fet ben fet, perquè tenies ganes de dir-li que no. I perquè el que pateixes i et passa durant la vida queda dins. Si els que en algun moment t'han ignorat o t'han fet sentir malament vénen a buscar la teva ajuda o necessiten un favor, que s'ho haguessin pensat abans de tractar amb les persones. No es pot ser generós i bo amb els que no s'ho mereixen...

ben fet!!!!

Unknown ha dit...

Aix... És el què sol passar. T'acabes sentint malament tu.
No li deus res, no? I aquesta persona, tampoc, és amiga teva, no? Doncs ja està!

Llum ha dit...

Laia, Tirai, teniu raó. Però és clar, m'he trobat amb un "jo li hagués dit que sí", i un "és que ella li va dir que no, i ara em sap greu, si hi hagués sigut jo, li hagués dit que sí".

A vegades és més difícil dir que no que dir que sí. Què dic, a vegades? No, a vegades no! Sempre! Dir que sí és fàcil. Dir que sí és simpàtic. I dir que no... Però en fi, ja està fet.

Anònim ha dit...

Tens tota la raó, dir que no acostuma a ser molt més difícil. Ens empesquem moltes maneres d'evitar de dir-ho. Has estat molt valenta, i és normal que et quedin dubtes després d'una decisió difícil de prendre i que a més a més no t'entendran bé.

Llum ha dit...

Gràcies, gripaublau. Em vaig haver de sentir més d'una vegada el "la Llum li va dir que no". Apa, jo a quedar malament.

Però, en fi, és igual.