dijous, 10 de juliol del 2008

El mateix cel

Des de la finestra de casa he vist un cel espectacular. He anat a buscar la càmera, però ja no hi he sigut a temps. Ara ja no queda res del vermell intens del principi, ni del vermell de la foto. Ara ja és tot de color blavós.



M'ha vingut un acudit al cap. Trenca amb el post, però sé que si no l'explico, em perseguirà.

- Papá, ¿qué está más lejos, la Luna o Sevilla?
- Hijo, pareces tonto: ¿es que tu ves Sevilla desde aquí?

I ara l'acudit m'ha portat uns quants posts al cap, però els deixaré, esperant que surti a dalt la frase aquella de per què s'assemblen tant la paraula simple i la paraula ximple.

És quan miro al cel que em sento més petita i més gran a la vegada. Miro al cel, i veig aquests núvols, i penso que hi ha tanta gent que està lluny que veu els mateixos núvols... però, és clar, amb aquests núvols no es pot arribar massa lluny.

Després miro més enllà i veig que tots, tots plegats, veiem la mateixa Lluna. Tot el món. La mateixa Lluna que veig jo la veu algú que estigui a Austràlia.

I?

I el Sol? El mateix Sol que nosaltres veiem tan gran, hi ha algú més que el vegi?

A vegades em pregunto per què ens hem de barallar, quan estem tots a sota el mateix cel. Quan tota la gent propera veu el mateix color vermell, que fa uns dies vaig llegir en algun lloc d'on venia. Però, tot i tenir una raó, i tot i mirar-lo i pensar en la raó, no deixa de ser maco.

Com les nits d'hivern on es veuen les estrelles. En aquelles nits que sé per l'avi (que era pagès) que farà molta fred, però que també sé el perquè. En aquelles nits que miro amunt i no puc deixar de pensar en les dues coses. Sota aquest cel que veiem tots pràcticament igual.

Quanta gent haurà vist els mateixos núvols que jo? Quanta gent haurà anat a buscar una càmera? I quanta gent haurà pensat en l'altra gent que mirava el mateix cel?

6 comentaris:

Laia ha dit...

Això de mirar al cel és quasi místic i fantàstic. Surto al balcó i ho faig sovint, i ric en veure que al bloc de pisos del davant algú fa el mateix, que es queda embadalit mirant el cel.

La meva debilitat són les estrelles, que per fastigosos motius de contaminació lumínica no puc gaudir gaire sovint :(

un motiu per tenir una consciència humana col·lectiva, més comunitària i menys discriminatòria :D Quin post més maco!!!

Llum ha dit...

Jo ho faig sovint també, Laia. És que no ho puc evitar!

Ah! I jo també prefereixo mirar de nit, però a casa no hi ha gaire contaminació lumínica :-D

Sergi ha dit...

No sé quanta gent haurà fet el mateix que tu, però em sembla una gran reflexió la teva. Un sol cel, una sola Lluna i un sol Sol, i tantes diferències entre nosaltres. Ens hauria d'ensenyar molt això, però crec que no estem massa per la labor.

Llum ha dit...

Jo crec que la reflexió l'ha fet molta gent. Ara, quan parlava del Sol, no parlava només de la gent de la Terra. Parlava de gent, en algun altre planeta, per qui el Sol és un puntet petit a les nits...

Anònim ha dit...

Caram, quina vista, casa teva és un luxe, eh?

Cel rogent... i al final què va ser, pluja o vent?

Llum ha dit...

Sí, gripaublau, és un luxe. És el que té viure al "camp" :-D

Doncs no ho recordo, crec que ni pluja ni vent...