L'arbre

Estem al jardí amb la meva mare. Ella intenta fer un forat. Li dic que ja ho faré jo. No té els braços com per agafar un tràmec i posar-se a fer un forat. A mi també em costa. Està a ple Sol, la terra està molt dura, i està plena de pedres.

Una mica més enllà, un arbre. Un arbre que em va regalar una de les meves ties quan vaig fer 26 anys, i que havia estat plantat, però amb les obres va anar a parar a un test. I ara, tot i no estar acabades les obres, el replantem. Jo faig forat, ma mare m'ajuda. O era al revés?

I, de cop, no sé si pel Sol o pels efectes d'haver dormit poc, veig una imatge. Sortim de dintre de casa. Porto una nena petita de la mà. És molt blanca de pell, però té les galtes ben vermelles. És rosseta i porta un parell de cuetes i va vestida de vermell. Té un parell d'anys, com a molt, tres. Passem pel caminet que tot just fa un mes que està fet, i la resta ja està tot arreglat. Al final, hi ha l'arbre.

I em veig a mi mateixa dient-li:

- Mira, Laia, aquest arbre el vam plantar entre la iaia i jo.