Ara mateix

Acabo d'arribar a l'hotel. Estic morta. Morta del tot.

Em fan mal els peus de tant caminar. M'acabo de treure les bambes. Sí, he vingut amb les bambes d'anar a córrer, perquè necessitava una cosa amb la que pogués caminar tot el dia. Un calçat ben còmode. I què hi ha més còmode que les bambes? Calor? Tonteries!

M'acabo de menjar un plat d'espaguetis que estava... estava boníssim! I al migdia m'he menjat una pizza gegant. Quan me l'han portat, he pensat en la Laia i n'he fet una foto ben maca.

M'he passat el dia voltant, perdent-me pels carrers.

El millor moment del dia ha sigut quan he anat pel camí que em semblava més maco, i de cop he vist la placa d'un carrer. "Carrer Galilei". És clar! He fet una foto a la placa del carrer. Aquest és el turisme que m'agrada a mi. El que et porta allà on et porta el destí i et fa veure coses que et criden l'atenció.

I... en aquest carrer hi he trobat una botiga. Una botiga on hi havia tot de joguines molt interessants. I, és clar, he vist una cosa que sempre compro quan vaig a l'estranger i que m'ha agradat molt. Car? Sí, caríssim! I pesat? Pesadíssim! No cal ni dir que, pobre de mi, l'he hagut de carretejar tot el dia. I ja veurem la gràcia que em farà quan em passi del màxim pes possible amb el Ryanair...

Però el que he comprat s'ho valia. L'experiència em diu que, si no l'hagués comprat, llavors me n'hagués penedit, i tornar per comprar-ho sí que m'hagués sortit car...

Ai, estic cansadíssima. Me'n vaig a dormir!

AVIS: Post escrit una setmana abans de ser publicat (mirar l'etiqueta). Tot i que dubto que el meu dia sigui gaire diferent del dia que he descrit. Si hi penso, aquell dia al vespre faré un post de l'estil en paper i després puc comparar... perquè l'hotel té wifi, però jo no tindré portàtil!

Una cara somrient

Fa dies que et veig la cara. Una cara somrient.

Apareixes, somrius.

I ens riem de la vida. Del temps (del que ha passat). I de l'espai.

Perquè hi ha persones amb les que sempre es pot somriure, i riure's de la vida.

Estiguin on estiguin, i sigui el dia que sigui.

L'arbre

Estem al jardí amb la meva mare. Ella intenta fer un forat. Li dic que ja ho faré jo. No té els braços com per agafar un tràmec i posar-se a fer un forat. A mi també em costa. Està a ple Sol, la terra està molt dura, i està plena de pedres.

Una mica més enllà, un arbre. Un arbre que em va regalar una de les meves ties quan vaig fer 26 anys, i que havia estat plantat, però amb les obres va anar a parar a un test. I ara, tot i no estar acabades les obres, el replantem. Jo faig forat, ma mare m'ajuda. O era al revés?

I, de cop, no sé si pel Sol o pels efectes d'haver dormit poc, veig una imatge. Sortim de dintre de casa. Porto una nena petita de la mà. És molt blanca de pell, però té les galtes ben vermelles. És rosseta i porta un parell de cuetes i va vestida de vermell. Té un parell d'anys, com a molt, tres. Passem pel caminet que tot just fa un mes que està fet, i la resta ja està tot arreglat. Al final, hi ha l'arbre.

I em veig a mi mateixa dient-li:

- Mira, Laia, aquest arbre el vam plantar entre la iaia i jo.