dimarts, 3 de juny de 2008

No eres tu!

Definitivament, no eres tu. No eres tu a qui anava dedicat el post d'ahir. No eres tu qui esperava que tornés. No, no eres tu.

Però m'has fet pensar. M'has fet pensar en el que m'ha semblat que tornessis, i suposo que la persona del post d'ahir tindria la mateixa reacció que jo, si fos jo la que tornés.

Vas desaparèixer fa uns mesos. Molts mesos. Durant un temps vaig intentar conservar el contacte, fins que vaig entendre que no volies saber res de mi. No em va costar massa, però si uns dies. A vegades sóc lenta. D'altres, molt lenta. Però ho vaig entendre.

Quant fa? Un parell de mesos? Quatre mesos? Em vas prometre una cosa. Jo no et vaig creure. Em sentia malament per no creure't, però ja sabia que no ho compliries. I no ho vas fer. Vas marxar, i em vas ignorar.

I sí, em va saber greu.

Però una cosa a dintre meu et va oblidar. Sé que és dur. Sé que sóc molt dura, i potser això et fa pensar que no tinc cor. Potser sí. Però vas marxar, em vas ignorar, i em vaig oblidar de tu. Ho vaig fer de la millor manera possible: vaig pensar en altres coses i vas acabar desapareixent del meu cap.

I ara tornes. Apareixes. Fas una brometa i et penses que pots tornar, així com així.

I jo et contesto, seca.

I sé que et penses que estic enfadada. Però no ho estic. Simplement...

Simplement ets com una persona a qui acabo de conèixer. No m'interessa què fas, perquè és com si no sabés res de tu. No m'interessa el que dius, perquè no sé de què va. No m'interessen les teves brometes. No, no m'interessa res del que em diguis. No, no estic enfadada. Simplement, se me'n refot.

I sé que ho trobes estrany. Sé que no sóc aquella noia que sempre reia, i que deia hola amb un somriure a la boca. Tampoc sóc aquella noia que venia a preguntar-te coses. Perquè no m'interessa el que m'has de dir.

De tot aquest assumpte només em preocupa una cosa. La pregunta interior que em faig de si no tinc cor. Sí, fa uns mesos m'ho vaig passar malament. I ara... ara tant se me'n dóna. Les teves brometes no em fan gràcia, i ni tan sols tinc curiositat per saber per què em vas ignorar i per què has tornat. I em sembla que això és el més greu de tot plegat, el més dur de tot el post.

Em pregunto si la persona del post ahir tindria la mateixa reacció davant meu. Suposo que sí. O potser no. Potser no hi ha gent amb tan poc cor com jo.

I, no sé. Tot això no vol dir que no pugui tornar a interessar-me pel que fas, o pel que deixes de fer. Però sé que ja res no serà com fa uns mesos, això per començar. I, per acabar, doncs mira: "Hola, em dic Llum", i a partir d'aquí, ets una persona que acabo de conèixer, no tinc cap record de tu.

12 comentaris:

Tirai ha dit...

Ostres! Primer de tot, que no tens cor? És la cosa més poca-solta que he sentit en ma vida, però amb diferència. Segon, oferir a una persona tornar a començar és un gran oferiment. De vegades, desitjaria que algunes persones fessin això amb mi. Bé, de vegades, però ara curiosament, no. No hi ha ningú amb el que vulgui tornar a començar (perdó, ja parlo de mi)

Llum ha dit...

T'has fixat que jo t'he comentat a tu just en el moment en què tu em comentaves a mi? :-D Visca les casualitats!!!

Pel comentari, doncs no ho sé. El fet de que aquesta persona se me'n refoti m'ha fet pensar que potser no tinc cor, que potser no sóc capaç de donar, no ho sé. I això de tornar a començar... no ho sé. No sé si la persona hi estarà massa d'acord. En fi...

Dan ha dit...

Ei! M'agrada la frase. "ets com una persona a qui acabo de conèixer". Sospito que molt aviat l'hauré de fer servir. No t'importa que l'agafi "prestada", oi?
:-D

Llum ha dit...

Tu agafa, Dan, cap problema. Però espero que no l'hagis de fer servir. De fet, jo només l'he dit al post, en veu alta no la diria pas... Però me la crec, això sí.

XeXu ha dit...

Suposo que és 'llei de vida' que algunes persones entren i surten de la nostra vida, i la empremta que hi deixen és variable, alguns poden deixar-nos indiferents, i quan pretenen tornar, no tenir cabuda en els nostres pensaments. És com si tinguéssim una estructuració mental i en aquests moments, una persona no hi encaixa. Ara, d'això a no tenir cor...

Llum ha dit...

Indiferent, el que es diu indiferent, no ho era pas quan va desaparèixer de mala manera. És ara, que m'és indiferent.

Laia ha dit...

Si tu no tens cor, jo tampoc. I no per solidaritat, sinó perquè també m'ha passat, també he actuat així o potser pitjor, l'he ignorat del tot i no li he donat la oportunitat de dirigir-me la paraula.

per què no tens cor? perquè ets dolenta? tenia ell cap dret a marxar d'aquella manera? Si? No? És igual, però si ell tenia dret a fer el que va fer, tu tens dret a tenir aquesta reacció. No som joguines, no et poden arraconar un bon dia i quan volen tornar a jugar amb tu tornar al racó com si no hagués passat res.

Un petoneeeet! I una pastilla d'alegria!

Llum ha dit...

Gràcies, Laia. És que a mi tampoc és el primer cop que em passa, això de que llavors una persona no em faci fred ni calor... Però tens raó, no som joguines!

Ah! Em puc prendre una altra pastilla d'alegria? :-)

Dan ha dit...

Mmmmm.
Em temo que abans o després, la diré.

Llum ha dit...

Espero que estigui tot bé, Dan. La frase pot ser borde, o pot estar bé. Espero que sigui la segona opció...

gripaublau ha dit...

Pren-te moooltes pastilles d'alegria. Sense escatimar-les però amb mesura. "De res massa", li agradava dir al meu pare.

Llum ha dit...

Sí, em prendré les pastilletes, doctor! Però no n'abusaré, que llavors passa el que passa...