Es va aixecar molt aviat. No volia recordar-ho. Les 4 del matí? Alguna cosa que se li assemblava. Va anar mig adormida a l'estació i va pujar en un tren que l'havia de dur lluny. Molt lluny. O potser no tant.
Va arribar poc temps abans de que comencessin. Va fer una ullada a la sala, i va estar buscant a veure si veia la persona que havia anat a veure.
Li semblava que es coneixien de tota la vida. Si algú li hagués preguntat, hagués dit que es coneixien de tota la vida. Però sabia que no. Sabia que feia uns 10 anys que es coneixien. No... de fet, no. Es va posar a recordar, i es va adonar que no, que no feia ni 10 anys. Però no sabia dir quants eren exactament, però sabia que eren menys de 10. Però era com si es coneguessin de sempre.
Era com si es coneguessin de sempre, però no s'havien vist mai. I allà estava, preguntant-se qui seria. Ho sabria aviat. Havia de parlar. Va començar a mirar, i a mirar...
Va arribar l'hora i va aparèixer. Es va posar nerviosa. Sabia que a ell li costava molt de parlar. Moltíssim. I que ho passaria malament. Se l'imaginava vermell, suant, amb cara d'espantat. I tartamudejant una mica, almenys al principi. Això era el que esperava.
Però no va ser així. Allà va aparèixer algú que semblava totalment segur d'ell mateix. Una font d'autoconfiança. Algú que parlava sense problemes. Ni vermell, ni cara d'espantat, ni suor, ni tartamudeig.
Es va plantejar no donar-se a conèixer. Sí, ell havia vist una foto seva, però no l'esperava. Vivia molt lluny i no s'esperava que vingués. De fet, era gairebé impossible que ho fes.
No, no li diria res. Però... però... Però s'havia adonat que no era qui deia ser. I, com que no era qui deia ser, com podria continuar com si res no hagués passat? Sí, li hauria de dir alguna cosa. Alguna cosa...
Però, com podia parlar amb algú tan segur d'ell mateix? Ella, que sempre dubtava. Ella, que no estava gens segura de si mateixa...
Continuarà...
dijous, 12 de juny del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
3 comentaris:
La història havia de tenir només dues parts, però he començat a escriure i se m'està fent més llarga del que pensava que seria. Així que he tallat la primera part més aviat del que ho volia fer.
Demà no seré a casa en tot el dia. Així que s'autopublicarà la segona part a aquesta mateixa hora.
El final? Depèn. El cap de setmana tampoc seré massa per casa, però aquest cap de setmana té pinta de tenir molts posts. Continurà, té un final... però no sé quants posts durarà (3 o 4, això segur) i no sé quan acabarà (com a molt tard, dijous que ve).
Tot i que, vés a saber, potser no té interès i la deixo a mig publicar...
A veure què passarà. De vegades tenim una idea de nosaltres mateixos molt diferent a com se'ns veu, però en el cas d'aquest personatge de moment només ho saps tu. Esperaré.
Gràcies, gripaublau. Bé, ara ja hi ha un trosset més d'història.
I sí, de moment només sé com acaba jo (i el blogger!)
Publica un comentari a l'entrada