Temps de somiar

Hi ha dies que són per somiar.

Hi ha dies que tant li fa que et proposis fer moltes coses. Et quedes mirant a l'infinit, somiant.

I somies. Somies desperta. Ets a... a molts quilòmetres d'on has de ser.

Fins que decideixes que per avui ja n'hi ha prou. I et trobes buscant un lloc al google maps, però no hi és. Bé, sí que hi és, però no hi ha informació.

Però continues somiant.

Després segueixes amb el google, buscant una cosa. La més gran del món, diuen. Somrius. Per què aquelles ganes de tenir el que sigui més gran del món? Però aquest cop tens ganes d'anar-ho a veure, encara que sigui al cul del món. O encara que hagis de tornar a fer un viatge d'aquells de 24 hores d'anada, 24 hores de tornada, i només un parell o tres de dies allà. És igual, segueixes somiant. Perquè vols veure això que és el més gran del món. Perquè això és el que t'ha fet somiar.

I continues somiant amb els ulls oberts.

De cop, trobes una imatge. La foto del passaport. Ai, recordes que encara has d'anar a buscar el ditxós dni. Ai! Encara se't caducarà. Eren 3 mesos, que tenies, per anar-lo a buscar?

Aquella noia que et mira des de la foto del passaport sembla tan jove... Tant, he crescut, en 3 anys? No ho semblava. Com puc haver degenerat tant en tres anys?

Va, és igual, continuo somiant.

I després me'n recordo. Em ve com un flash. El flash d'algú. A vegades em pregunto què em diries, si em veiessis ara. No, no em pregunto què em diries. Em pregunto com em miraries. Em miraries amb aquella cara de superioritat. Després intentaries parlar i no fer veure aquesta superioritat, però la mirada... la mirada et trairia. Durant molt de temps pensava que si ara em veiessis no sabria pas com em miraries. Molt pitjor que llavors, segurament. Però ara no m'importa. I ho dic des de dintre. Des de molt a dins. No, no m'importa.

Em pensava que ho tenies tot. D'alguna forma, envejava que ho tinguessis tot. Però amb el temps he entès que no ho tenies tot. He entès que et faltava una cosa molt important. Les teves ganes de voler ser millor en tot et fan infeliç. I no només això. Si ets millor en tot, i ho pots aconseguir, llavors tens aquesta mirada. La mirada de superioritat. Aquella mirada que et creu superior a qui tens al davant, o com a mínim a mi.

Però estic contenta. Estic contenta perquè somio. I els meus somnis són cosetes petites. Somio ser millor cada dia, però no millor que ningú, sinó millor en general. Somio ser més forta, però sense deixar de ser feble. Somio ser més eficient, i aconseguir moltes coses, però sense deixar de tenir dies com avui, dies per somiar.

I, ara, de cop, m'ha vingut una història al cap. I somric. Anàvem a dinar. Jo anava a darrere de tot del grup. I ens hem creuat amb una noia. És una noia que jo conec tant com les altres persones que venien amb mi. No parla català, ni castellà. Amb ella només ens hem dit hola i prou. Uns quants cops, però hola i prou. Sempre està molt seriosa, l'he vist pel carrer, seriosa, però sempre l'he vist saludar somrient.

Avui ens ha trobat i he pensat que tenia algun problema. Ha saludat a la gent de davant del grup. Els ha dit hola, tota seriosa. Als del segon grup també els ha dit hola, tota seriosa. I quan s'ha creuat amb mi, li ha canviat la cara. Ha somrigut, i ha dit hola. I m'ha fet il.lusió, vés quina cosa.

Sí, jo només somio en moments com aquest. En moments de somiar. En ser millor. Millor per mi. I en pensar que segurament vegi una cosa que és la més gran del món, i que jo valoraré moltíssim, tot i que sóc conscient que molt poca gent valoraria més enllà del fet de veure una cosa que és la més gran del món.

I somio. Somio. I somio.

Sempre m'he preguntat si el fet de somiar tant desperta fa que no recordi els somnis de quan dormo.

Però, està clar, no deixaré de somiar desperta per veure si recordo els somnis de quan dormo!