diumenge, 20 de gener del 2008

Sóc jo, que sóc rara?

Com se li pot regalar un reproductor de CD's portàtil a un nen de quatre anys? No, un de joguina, no. Un de veritat. Com el que em compraria jo, si és que em volgués comprar un reproductor de CD's. Però jo tinc una edat. Què en fa, un nen de quatre anys, d'un reproductor de CD's?

Com se li pot regalar una Nintendo DS a un nen de quatre anys? No hauria d'estar prohibit? El nen no hauria d'estar jugant amb pilotes, cotxes, bicis i coses de l'estil?

No, jo no sóc mare. I els pares d'aquests dos nens (perquè sí, són dos nens diferents) segurament em dirien això, que jo no sóc mare, i que per tant no puc entendre aquestes coses.

Però... per què se li regala a un nen de quatre anys un reproductor de CD's? És que no ho entenc. Ja tindrà prou temps a l'adolescència (o la pre-adolescència, o la post adolescència) per aïllar-se del món, amb els seus auriculars, sense voler saber res del món que l'envolta. Ja tindrà temps.

Però, què en fa, als 4 anys? Jo no sóc mare. Jo no sóc psicòloga. Jo segurament no hi entenc de nens. Però un d'aquests en particular, un dels dos, quan sap que sóc a casa no fa més que trucar al timbre i dir-me "vull jugar amb tu".

Als quatre anys, els nens encara busquen els grans. Volen que els grans els facin cas, que estiguin amb ells. Quin sentit té comprar-los el reproductor de CD's? O la DS perquè es dediquin a jugar a jocs, aïllats del món? Sí, ja sé que hi ha jocs que no són individuals, però normalment...

No tindran prou temps quan siguin més grans? O és que als sis anys, quan amb prou feines sàpiguen llegir, ja els compraran un ordenador perquè es passin el dia connectats a internet? I als vuit què tocarà? Una moto?

Què passa, que els nens han de ser els primers de la classe en tot? Bé, en tot no. En els estudis no.

Per què a un nen que li agrada fer preguntes, que li encanta que li expliqui històries, que li agrada escoltar-me quan li explico coses amb la meva maqueta de la Terra-Lluna, li compren un reproductor de CD's?

Ah, sí: perquè així, al cotxe, ells poden escoltar la música que volen, mentre els nens van amb el seu reproductor de CD's escoltant música per nens i no han de sentir més la música de nens.

Però això no era a l'adolescència? Això no ho vam fer tots quan vam començar a tenir... quants anys? Sí, eren altres temps, però el meu primer walkman el devia tenir als 15 o 16 anys, i me'l vaig haver de comprar amb els estalvis. Tampoc dic això, però... com a mínim 10 o 12 anys, no?

Però no, les mares se'm tiren a sobre i em diuen que els seus nens ho demanen. Sí, molt bé, i jo vaig demanar un piano durant cinc anys, mentre anava a casa la meva cosina a estudiar, i no me'l van comprar fins que en vaig saber una mica, perquè un piano era una cosa cara. Coi!

I em sorprenc parlant amb ma mare. I li dic així mateix: Si algun cop tinc un fill de quatre anys i algú li regala una cosa d'aquestes i no es pot tornar, jo l'amago. L'amago en un calaix. I quan cregui que tingui l'edat, ja li donaré. Potser seré mala mare, però jo no crec que una cosa d'aquestes sigui adequada per un nen de quatre anys. I punt.

Ho sé, si algun cop tinc fills, els meus fills m'odiaran.

Algú em pot treure del meu error i em pot explicar per què carai és necessari que un nen de quatre anys tingui un reproductor de CD's portàtil? I una Nintendo DS? Perquè jo, o no sé res de criatures, o realment sóc tonta, perquè no ho entenc.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Home, Llum! És clar que necessiten un reproductor de CDs portàtil i una Nintendo DS. No entenc com han passat tant de temps sense, fins els 4 anys, on vas a parar! ;-)

Anònim ha dit...

:-)

Compte amb el que dius, que jo en tinc 29 i no he tingut mai ni un, ni l'altre!

Anònim ha dit...

Als 4 anys no... Però he vist nens de 6-7 anys amb mòbil...

Tampoc entenc aquesta filosofia jo...

Anònim ha dit...

Jo anava a comentar el mateix que l'alasanid. Aquestes coses que esmentes són innecessàries a aquesta edat, per molt que ho demanin, però així seran els més 'guais' de la classe, i a més, així tenen els nanos entretinguts i molesten menys. Però més flagrant trobo comprar-los un mòbil a aquestes edats, que si bé no és per aïllar-los, no tenen per què tenir-lo. Quan jo anava a l'institut, no n'hi havia ni un, i ara deu estar-ne ple. Totalment innecessari, i no estem parlant de 4 anys, als 14-18 anys tampoc no té cap raó de ser. Jo no sé si m'odiaran els meus fills, però espero educar-los d'una altra manera, si els arribo a tenir...

Anònim ha dit...

Sí, nois, em vaig deixar això del mòbil! És ben bé...

Aclariment: un dels nens havia demanat la DS, però l'altre no havia demanat el reproductor de CD's.