dimarts, 1 de gener del 2008

Qui ho ha decidit?

Ara que una gran majoria de gent està de festa, jo estic aquí, com cada dia. Com cada dia fins avui, demà qui sap què faré.

Vine a casa, m'han dit un parell de persones. Però jo he preferit quedar-me a casa meva.

Qui ha decidit que avui havia de passar-m'ho bé? Qui ha decidit que avui és un dia en el que tothom ha de passar-s'ho bé?

Tothom ha de passar-s'ho bé? Els últims dies només faig que sentir gent que diu que no li agrada el cap d'any, que no li agrada cel.lebrar-ho, que és un rotllo, i que no sé què més. Però cel.lebren que ahir era 2007 i avui 2008. I jo em pregunto: i què?

És que avui toca, avui és obligat sortir i cel.lebrar-ho.

Obligat?

Obligat és anar a classe si ets menor o si passen llista, i això no vol dir que no t'agradi anar-hi.

Obligat és anar a treballar si tens un contracte que així ho diu, i això no vol dir que no n'hagis de tenir ganes.

Obligat és fer la declaració de la renta, d'aquí a poc. Ai, mare, algú em pot donar una màquina del temps? Prometo anar un parell de dies enrere i fer-me un compte habitatge o un pla de jubilació, que aquest any hauré de pagar gairebé el sou de tot un mes, em temo.

Obligat és renovar-se el carnet de conduir quan toca, cosa que hauré de fer aquest any (sí, me'l vaig treure amb 19 anys, i què? Hi ha molta gent que ha trigat molt més. I jo amb un parell o tres de setmanes ho vaig tenir llest).

Hi ha moltes coses obligatòries, en aquesta vida. Però sortir la nit de cap d'any, no. Raïm? M'encanten els raïms, i per això no penso fer l'estupidesa d'embotir-me'n una dotzena a la boca, per acabar regalimant suc de raïm per la boca, mentre dintre queda una pasta que no et pots acabar d'empassar fins al cap de cinc minuts.

Quan era petita i passava tots els estius a casa la meva àvia, a les Espanyes, ella em deia quan era hora de sortir. Ella manava, i quan ella creia que havia d'anar a donar volts amb la resta de les noies, jo hi havia d'anar obligada. Però ara ja no sóc menor d'edat. I si no em ve de gust anar a cel.lebrar que canviem d'any, per què hi he d'anar? Per què m'he d'anar a posar en alguna festa on no m'ho passaré bé? Per què he d'anar a sopar amb gent que ni fu ni fa? Aquests dies ja hi ha prous àpats obligatoris familiars. No tinc perquè anar a un altre més.

I em fa gràcia. Em fa gràcia perquè sóc jo la que he de justificar els meus actes. Bé, sempre he de ser jo la que justifica els seus actes, però per què he de donar explicacions jo per quedar-me a casa, fent el que vull fer, i algú que no té ganes de sortir, que sortirà, que acabarà que no s'hi veurà d'haver begut tant, que demà no podrà ni obrir els ulls, i que segurament tampoc no s'ho haurà passat tan bé com hauria d'haver-ho fet pels diners que hi haurà invertit, no ha de donar explicacions a ningú?

Jo sí que tinc un propòsit d'any nou. Bé, de propòsits d'any nou, o per millorar, en faig cada dia. Però aquest és diferent.

A tots ens agrada caure bé a la resta de la gent. Ens agrada?

Recordo una adolescent que anava al seu rotllo. No volia caure bé. No volia fer les coses que feien els altres, només perquè així els altres l'acceptarien. No volia comportar-se com els altres només per ser una més del grup. Era ella, i se li'n fotia que els altres parlessin d'una determinada manera, o fessin determinades activitats. Si ella no volia fer-ho, no ho feia. I si ella volia estudiar, estudiava. Si volia llegir, llegia. I si volia anar fent el friki pel món, anava fent el friki pel món.

Però, el més curiós de tot, és que aquesta adolescent tenia amics. No, no tenia un munt d'amics. No, no la trucaven dia sí, dia també. No, no es passava els caps de setmana sortint per aquí i per allà. Però tenia amics. Bons amics. O gent que en aquella època eren bons amics. Potser no ho eren tant, perquè es van perdre en el temps. Però va deixar l'adolescència i, en algun moment, va continuar fent amics. Amics que perduren. Amics que es poden comptar amb els dits de les mans.

I ara es pregunta què va canviar. Què és el que va ser diferent? Si en plena adolescència va poder resistir el fet marginal, sense importar-li caure bé, per què en determinat moment va voler deixar de ser ella mateixa per comportar-se com s'hauria de comportar? Per què justificava les seves opinions? Per què intentava que li agradessin les coses normals?

No, aquella noia no vol callar. Vol parlar. Vol parlar ben alt. Perquè la solució fàcil avui és anar a algun lloc, portar amics a casa, i fer veure que t'ho passes molt bé. Sortir, cel.lebrar, i fer veure que tot és fabulós. La solució difícil és quedar-se a casa. Quedar-se davant de l'ordenador, llegint, dormint. Tant li fa.

La solució fàcil és dir que t'ho has passat molt bé en aquesta festa o aquella altra. Però, i si no t'agraden aquestes festes? Doncs si no t'agraden aquestes festes, la solució és no anar-hi. No anar-hi perquè no t'agraden. I punt.

Perquè potser no me n'adono i estic passant per la crisi dels 30 que venen. Però m'és igual. Estic farta de voler aparantar, i això que no ho faig gaire.

Un propòsit pel nou any? Ser jo mateixa. I dir-ho ben fort. Que em quedo sola? Doncs m'hi quedaré. Perquè jo sóc així.

I que consti que no he begut res, a part d'aigua. Perquè sóc abstèmia. Per què? Doncs perquè vaig decidir que ho seria. Per què? Perquè em va donar la gana. I per què me n'he d'avergonyir com molts cops he fet? Que no! És la meva decisió. I punt. Hi ha qui fuma, i hi ha qui decideix no fumar. I hi ha qui decideix beure alcohol, i hi ha qui no. Que una opció és molt més popular que l'altra? I què?

Aquí estic. Dimarts, 1 de gener de 2008. A casa. En xandal. I sabatilles. Sense una gota d'alcohol a la sang. Tota sola (bé, suposo que el gos, la Maia i el porquet groc discreparien, però estic sola si ens mirem només la raça humana). Però sóc feliç. I, en aquests moments, no em canviaria per ningú altre que estigués en una altra situació. Es pot dir més alt, però no més clar.

Començo l'any guerrera. I que duri!

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Bon inici d'any! Lluitadora.
També, estic a casa i no em fa res. Quan era adolescent si que em fotia, però, ara, ara ja no. Prefereixo això a ser a cap macrofesta amb empentes amb empentes i tota la pesca.
No em sento trista ni sola, perquè el que importa és que el 2008 ja ha començat millor que el 2007 (gaire, no costava, és clar) i que den 366 ( dies per endavant per ser feliç.
Avui, és cap d'any? Un dia especial ho pot ser qualsevol dia per mil raons. I jo estic optmista i crec que la felicita està a la cantonada (la pregunta és a quina cantonada?) i els petits moments són aquí, ara. Fins i tot, en passar el cap d'any davant de l'ordinador llegint un post teu o com faré ara, posar-me a llegir un llibre.
Feliç 2008, noia!

Anònim ha dit...

Plas plas plas plas i replas, forts aplaudiments per un post que no té preu, per saber dir el què vols, saber-ho fer i gaudir-ne, si senyora. Jo també odio aquell dia d'ahir, perquè ara faig com tu, i ja veus les hores que són, i m'he entretingut en anar visitant un a un tots els blogs que tinc al costat dret de la pàgina, i he procurat deixar un missatge a totho, que això era el que em venia de gust, al vespre escriure un post de bons desigs globals, anar a sopar per força amb el pare, la mare la germana, el cunyat i el meu d'això, deixar els meus fills al garatge de casa fent la gran festassa amb olor de carn, de fum, de vi i de maria, fer un gros somriure a ells perquè els estimo, dir-los que sisplau no es passessin, compartir rialles amb els seus col.legues i marxar deixant la casa als divuit que s'hi han trobat, sopar ràpid, fer els petonets de rigor i tornar a l'ordinador per ser on vull ser. I prou, I he anat a sopar sense ni canvuar-me de roba, i què, tampoc m'he dutxat, que ho vaig fer ahir al vespre, i què, no en tenia ganes, tampoc m'he empolainat, i què, i no he begut cava, que no m'agrada i què, tampoc bec res, com tu, però si que fumo, i què, finalment ho patiré jo, no?

Doncs això, que t'entenc perfectament, i que aquí trobo el meu espai per dir el que vull, no?

Així és que, algú et fa companyia, i et desitja molta sort i molt d'amor i moltes ganes de tirar endavant que ara comences la bona vida, dels trenta en amunt, ja te'n fotràs de tothom, t'ho juro!


PETONASSOS! MÉS PETONASSOS!
LA LLUNA ESTAVA PRECIOSA, COM ARA TU!

Anònim ha dit...

Perdona l'expressió, però ole els teus "ous" encara que dubto que en tinguis. Jo avui sortira perquè feia motl que no veia els meus amics, però sortir és anar a sopar, caminar una estona al haver xerrat de tot i tornar a casa, llegir post, llegir llibres, mirar una peli, mirar la lluna, amb poca cosa podem ser feliços i no entenc com la gent només pensa en sortir i que això porta felicitat, jo a casa fent les meves coses estic molt bé i em sento identificat amb moltes coses que tu dius, per què recoi costa tant entendre que no volem sortir? no passa res per estar-nos a casa! Bé m'he enrotllat molt, però dir-te que entenc el que dius, que n'hi ha més d'un que es sent com tu i volia fer-te companyia amb el meu comentari i dir-te... per què justificar-se? amb el bé que s'està a casa disfrutant de les cose que realment et fan feliç i no tenir que aguatnar com et xafe i t'omplen de fum o com la gent fa disbarats amb els cotxes perquè és clar és cap d'any i la gent beu... hi ha coses que no entendré mai! En fi, feliç 2008! El teu post un 10!!!

Anònim ha dit...

a un servidor tampoc li agrada celebrar el cap d'any ... perquè a l'endemà a tots els mitjans de comunicació em recorden que ... s'ha apujat el gas, la llum, l'aigua, el ... per tant, què coi hem de celebrar ??? ... salut

Anònim ha dit...

Ostres, quant de suport!!! On sou tots plegats quan la gent em pregunta per què no surto per cap d'any? I quan em diuen que sóc rareta? I quan em volen arrastrar perquè vagi a no sé on, on sé que no m'ho passaré bé, perquè quedar-se a casa per cap d'any és molt trist?

I on és tota la gent que diu tot això? Bé, segurament encara dormint, és clar. Però moltes gràcies a tots plegats pels comentaris de suport.

Bon inici d'any a tots, està clar. Sabeu què m'ha portat, l'inici d'any? La confirmació del que deia a l'últim post. No, no, ningú m'ha dit res, però hi ha reaccions que parlen per si soles.

Tirai, jo no suporto les macrofestes. I ahir no em sentia ni trista, ni sola, ni res que se li assemblés. Jo també vaig anar a llegir i hi vaig passar una bona estona. Va ser molt més productiu que la macrofesta.

Espero que estiguis animada. Entenc que aquests dies són durs, sobretot aquest any, però m'agrada veure't animada, i amb ganes de ser feliç tot l'any (i la resta d'anys que vindran).

M'has fet riure molt amb això de la cantonada. Tens tota la raó del món! Els dies feliços no han de ser imposats, han de sortir de dins!

Ostres, Zel, déu n'hi tot el que vas fer, tot i no agradar-te. Els teus fills deurien estar contentíssims amb la festa. I digues el que vulguis, això mateix! Que aquí tothom pot dir el que li agradi! Encara que em porti la contrària.

M'ha fet gràcia, això dels 30. Jo ja de sempre me'n foto de tothom... Ahir va enviar un sms la que es creu l'espavilada de la família. Ella ho fa tot bé, ella sap de tot, ella... Ella va enviar un sms dient que em desitjava que m'anessin bé 365 dies de 2008. Et juro que vaig estar a punt de respondre-li l'sms preguntant-li quin dia de 2008 no volia que m'anés bé. I no ho vaig fer perquè ma mare m'ho va prohibir, que sinó... Això sí, li he enviat un sms desitjant-li bon any de traspàs... Apa, per espavilada!

Jaja, Sense fer soroll. Ous no, però ovaris n'hi penso posar un parell. Apa! Ja m'he deixat trepitjar prou aquesta vida, i ja he deixat massa que la gent em faci creure que vaig contra corrent. Si em vull queixar, em queixo. Perquè sí!

Entenc el que dius. També entenc que sí que hi ha gent que és feliç en aquestes festes. Però m'agradaria que algú entengués que jo no sóc feliç en aquestes festes, i que no tinc per què donar explicacions per no anar a cap festa. Bon 2008 a tu també!

Mossèn, també tens raó amb això. Gas, llum, aigua, transport públic... buf!