dijous, 10 de gener del 2008

Enveja

Em disposava a fer una cosa. Ja tenia pensat com la faria. Fins i tot tenia unes quantes coses mig fetes al meu cervell. Les coses que jo faria, que em defineixen, que em feien sentir especial, per ser jo la que faig allò, que feien que fos diferent que l'altra gent. Quina necessitat tenim de ser diferents?

Però algú se m'ha avançat. La mateixa feina. Les mateixes coses. El que jo volia fer. El que jo creia que em feia diferent. Exactament igual. De la mateixa manera. Tal com ho hagués fet jo. I ara... ara no ho puc fer. Perquè semblaria que m'he copiat. Jo havia tingut la mateixa idea. I ara... ara ja no la puc utilitzar. Allò que volia fer, allò que em feia il.lusió, i hi ha algú que ho ha fet abans.

És lleig dir-ho, però suposo que més lleig és intentar negar-m'ho a mateixa o amagar-ho. Et tinc enveja. Sí, enveja. Coi, per què t'ha de sortir tot tan bé? Per què has de ser tan endimoniadament perfecta? Per què, en qualsevol cosa que intenti comparar, sempre en surts molt més ben parada? Per què tens aquest do de gent? I a sobre m'has hagut de passar al davant i veig com la gent lloa el que has fet. I coi, jo també ho havia pensat! Per què has de ser tan rematadament simpàtica? I guapa?

I jo m'encongeixo. Ben avall. Abaixo el cap, i si pogués l'amagaria a sota terra. Però no em puc flexionar tant com per arribar-hi. Segur que tu sí que pots. Segur que ets prou flexible com per amagar el cap a sota terra. Però, és clar, tu no ho necessites. Tu ets una triomfadora. Tu agrades a tothom. Tu fas que em senti una espècie de piltrafa, que no sap fer res. Cada cop que obres la boca, em fas sentir malament, pensant que ets millor fins i tot en allò.

Sí, et tinc enveja. No saps com m'agradaria, per un moment, tenir alguna de les coses que et fan tan perfecta. Només amb una estaria contenta.

Però m'he de conformar. M'he de conformar amb el que tinc. I miro enrere. I m'adono d'una cosa. He dit que m'agradaria tenir alguna de les coses que et fan tan perfecta. Però no he dit que m'agradaria ser tu. Perquè, malgrat tot, i no sé per què, m'adono que no vull ser tu. Vull ser jo.

I, de cop, em poso a pensar. I ja no vull tenir cap de les coses que et fan tan perfecta. Ets altiva. Sí, ets altiva. I només et fas amb aquella gent que són com tu. A mi mai ni tan sols em miraràs, si no és per trepitjar-me. I, segurament jo no sigui tan bona persona com em pugui pensar. Però prefereixo ser jo, amb els meus defectes, però sense aquests aires de grandesa, que no pas tu, amb totes les teves perfeccions.

I això no treu que, el proper cop que tornis a passar-me per davant en alguna altra cosa (o sigui, el proper cop que tornem a coincidir en alguna cosa) et torni a tenir enveja, em torni a fer petita i vulgui tornar a amagar el cap sota terra. Fins que em torni a adonar que no vull ser com tu, que vull ser com jo.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

:-) T'anava llegint i pensava: "ja sé quin comentari li posaré". Pensava "li diràs que si fós tan perfecta, no li tindria enveja. Li parlaràs de la Judith o de la Sílvia..." Però, quant he vist per on anava el post, he vist que no calia. Em sembla que la gent que és "bona" de debò no ens genera enveja. Potser ens agradaria assemblar-nos més a ells, però no els envegem. I bé, tenir enveja és un sentiment que percebem com a negatiu, però no passa res si l'acceptem i no ens el quedem en nosaltres.

Anònim ha dit...

Suposo que tens raó, Tirai. Ara hi he estat pensant. Hi ha una altra noia que també crec que és molt bona, molt millor que jo en tot, i fins i tot molt millor que ella. Però és una noia que no és altiva, al contrari. D'ella no he tingut mai enveja, i això que és molt millor. Suposo que és el fet de no restregar-ho. Però has completat ben bé el que em faltava a mi :-)

Anònim ha dit...

com diu en tirai l'enveja no té xq ser negativa, en el teu cas ha estat com una empenta que t'ha fet pensar i posar-te les piles x superar-te a tu mateixa

Anònim ha dit...

No hi ha ningú perfecte, i aquesta persona segur que té les seves pròpies misèries. Tothom te les seves coses, dolentes també, i s'han d'aprendre a assumir. Si algú no ho fa, té un problema.

Ah, i estic molt d'acord amb el que diu la Tirai, és una cosa que jo no havia pensat mai així, però crec que és cert, les persones bones, les que tenen alguna virtut especial, per molt que nosaltres la vulguem tenir també, no ens generen enveja, al contrari, fan que ens agradi tenir-les al costat. Aquestes persones no solen ser presumides i refregar-nos per la cara els seus dons.

Anònim ha dit...

Tens raó, Bambuuu, no té perquè ser dolenta.

Segurament, XeXu, no hi ha ningú perfecte, però quan una persona la veus que sempre és millor que tu...

Això mateix volia dir jo, del que va dir la Tirai. No m'ho havia plantejat mai així, però té raó: dels verdaderament bons mai tenim enveja.