dijous, 24 d’agost de 2006

Fent de cangur

Coneixes a la nena. Has estat molt de temps jugant amb ella. Viu a prop. La nena, quan et veu, ve corrent allà on ets tu per jugar. Però, és clar, li fas de tieta. Aquella sensació, com amb els avis, que els mimes, els malcries, i quan hi ha algun problema, la tornes als pares. Sí, és tenir molta cara, però és el que fan tots els tiets i els avis, no? És clar que, ser tieta sense tenir germans, és si més no, curiós.

Fins que un dia et diuen: "La nena no pot anar a la guarderia, perquè és festa, i nosaltres treballem. Et pots quedar amb ella al matí?"

I tu, és clar, dius que sí. Quin problema pot haver-hi?

Que quin problema pot haver-hi?

La nena es desperta a les 9 del matí. Tu estàs llegint un llibre a prop de la seva habitació. Al sentir-la, entres a l'habitació. La nena se't mira, com si fossis una cosa rara. Mig plorant, et diu: "I la mama?" Li dius que és a treballar. Ja plorant, et diu: "I el papa?" També li contestes que és a treballar. Es posa a plorar. Sembla que la matin. Plora desconsoladament, i no saps què fer-li perquè deixi de plorar.

L'agafes a coll. Amb les cames s'enganxa a la teva cintura i no es deixa anar. Li preguntes si té pipí. Et diu que no. Se t'arrapa i no vol deixar-se anar. Al cap d'una estona, comença a pesar una mica. Intentes fer-la esmorzar o posar-li la roba, però la nena continua arrapada a tu, i no pots desfer-te'n. Quan li dius d'anar a esmorzar o de vestir-se, et fa que no amb el cap i es mig posa a plorar.

Aconsegueixes portar-la al lavabo i li rentes la cara. La vols pentinar, però primer has de trobar la pinta. La nena que només fa que xerrar tot el dia es dedica a fer que sí i que no amb el cap i prou. Trobes la seva pinta (després d'uns quants intents ) i la pentines.

Finalment aconsegueixes vestir-la i que esmorzi. Però t'ha costat una bona estona. Ja són més de les 10, i finalment la nena ha deixat de plorar. Ara tens tot el matí per jugar amb ella, mimar-la, malcriar-la... i quan arribin els seus pares, els tornaràs a la nena. Ben contenta. Es passa la resta del matí enganxada a tu, volent jugar a això o allò altre. Et pregunta de tot i més. Et costa d'entendre-la. Encara no parla del tot bé. Ja fa frases, però encara, de tant en tant, costa d'entendre.

Seguiràs fent-li de tieta. Ara, el pròxim cop que l'hagis de despertar al matí, t'ho pensaràs dues vegades.

2 comentaris:

pere ha dit...

Contemplar el son i intuir els somnis d'un infant és una de les coses més boniques que conec. Despertar-lo pot ser l'inici d'un infern.

(avui el pensament és meu. Ja sé, dona de molta fe i paciència il·limitada que no en comparteixes del tot la segona part)

Llum ha dit...

Tens raó, pere. Estic d'acord amb la primera part. Ara, amb la segona no... El cas d'aquesta nena és especial. I pobreta, quan deixa de plorar, és molt maca!