dimarts, 15 d’agost de 2006

Gronxadors



Als nens els encanten els gronxadors. I crec que a mi també.

Ara volia parlar de gronxadors, però al parlar de nens, m'ha vingut al cap una nena petita que he conegut avui. Feia cinc minuts que algú m'havia dit "ara t'he fet posar vermella". I és que, és clar, m'acabava de tirar unes quantes floretes. Acabava de passar jo per allà i l'he saludat, i com que hi havia algú que no coneixia, m'ha presentat a la dona com "una chica muy buena, que además tiene mucha paciencia con los niños", entre altres coses. Cinc minuts més tard, m'he trobat a una nena d'uns 5 anys que no coneixia de res, i li he començat a explicar coses, a ensenyar-li com es feien altres coses. M'ha costat, perquè la nena només parlava francès, i el meu francès està molt rovellat. Em costava molt trobar les paraules perquè la nena m'entengués. Però m'entenia. O almenys això semblava. Jo m'he ficat allà al mig, sense que ningú em digués res. Em surt de dintre. He vist a la nena, a qui algú estava intentant ensenyar, i a qui la nena no feia gaire cas, que diguem. I no he pogut evitar acostar-m'hi. Al cap d'una estona, he descobert que la mare de la nena era la persona a qui m'havien presentat uns minuts abans.

Jo és que no tinc àvia (mentida, en tinc dues!) i per això em tiro floretes a mi mateixa.

Als nens els agraden molt els gronxadors, com ja he dit.

Per què són especials els gronxadors?

Els gronxadors són com els pèndols: vas amunt, amunt, fins que arribes a un màxim. Però, és clar, el màxim és inestable i no et pots estar al màxim per sempre. Aleshores baixes, fins al mínim. Però els gronxadors tenen una cosa que els fa molt especials: el mínim és el punt on la velocitat és més gran. Així que no t'atures al mínim. Sí, baixes, arribes al mínim, però gairebé ni te n'adones, perquè just quan arribes a tocar fons ja tornes a pujar. Altre cop fins a arribar a un màxim. Altre cop arribes a dalt de tot, on romans un temps ínfim, però un temps, al cap i a la fi. I aleshores tornes a baixar. Primer a poc a poc. Després més ràpid. Fins que arribes al mínim. Però ni te n'adones, perquè passes tan ràpid, que de seguida tornes a ser a dalt.

Però, és clar, no tot pot ser tan idílic. De tots és sabut que per seguir amb la dinàmica del gronxador, i degut al fregament de l'aire, cal fer un esforç per mantenir-se en aquesta dinàmica d'estar a dalt i només baixar de tant en tant. Cal anar-se empenyent durant tota l'estona, ser constant. No cal massa esforç per mantenir-se en la dinàmica, però és pesat. Perquè sí, durant una estona pots anar gronxant-te, però arriba un moment en el que la rutina del gronxador t'acaba enganxant. I acabes per cansar-te de gronxar-te.

I aleshores ve el problema. Perquè si no et gronxes, perds energia. I si perds energia, perds velocitat. I si perds velocitat, perds alçada. I si perds alçada, perds energia. I ja tornem a estar en el bucle. Però si no fas un petit esforç, vas perdent aquesta alçada i ja no puges tan amunt. I no és només que no pugis tan amunt. És que, a part de no pujar tan amunt, quan passes pel mínim ja no hi passes tan ràpid. I cada cop et vas aturant més. Cada cop estàs més temps a prop del mínim i cada cop puges fins a menys alçada. Fins que t'acabes aturant.

I no t'atures en un màxim. No et pots aturar al màxim, perquè és inestable. T'atures al mínim. I si ets petit (o el gronxador està massa amunt) i no toques de peus a terra, és molt difícil tornar a agafar aquella energia. És molt difícil tornar a pujar. És molt difícil arribar a aquella rutina que tenies al principi, i que vas deixar perquè et semblava pesada. Però ara no t'ho sembla. Perquè ara tot és costa amunt. I sí, amb molt d'esforç pots aconseguir arribar a aquella situació que t'agradava. Amb molt d'esforç et pots tornar a gronxar i pujar fins a dalt de tot i passar pel mínim només de passada.

Però tot és cíclic. I sí, pots arribar a tornar a agafar el ritme, a tornar a estar a dalt de tot. Fins que te'n canses. I aleshores tornes al punt d'equilibri. Al mínim. Allà d'on costa sortir. I saps que hauràs de fer un gran esforç per sortir-te'n. I et dius: "el proper cop no deixaré que passi el temps i m'acabi aturant en el mínim". Però arribes al màxim. I deixes de gronxar-te. Tornes a perdre energia. I tornes a arribar al mínim.

És clar, sempre pot haver-hi algú que t'ajudi, algú que et gronxi. Sempre va bé una mà amiga que t'ajudi a arribar al màxim. O a no caure en el mínim.

5 comentaris:

Spock ha dit...

Exacte, Llum, ara m'imaginava la nena petita francesa mirant de donar-se el primer impuls i la Llum, tota vermelleta encara, empenyent-la suaument perquè el màxim s'acosti una mica. Una empenteta no ens treu l'esforç que hem de fer (i sort en tenim, perquè si no, no ho valoraríem), però ens alleuja la tasca de pujar... ni que sigui simbòlicament.

Una empenteta.... vull dir, una abraçada

Spock

annatarambana ha dit...

Està molt ben trobat això. M'ha agradat el text... Potser a partir d'ara, enlloc de dir que la vida és com una "Muntanya russa", diré que la vida és com un "gronxador". :)

imma ha dit...

que bonic el post noieta!! la vida és com un gronxador! com diu l'annatarambana! que guai! a mi tb m'agraden molts els gronxadors!!!

Starman ha dit...

Bonics aquella sensacio de que amb els peus podies arrivar a tocar el cel.
Es el bonic de quan ets petit que en tot poses imaginacio i tot es mes bonic.

Llum ha dit...

Gràcies a tots. A l'Spock per l'empenteta (que a vegades ja fa falta). I a l'Anna Tarambana i a l'imma per això de que la vida és com un gronxador. I a l'Starman per recordar-me aquella sensació de tocar el cel amb els peus.