dimarts, 22 d’agost de 2006

Si tornés a néixer...

A vegades se me'n va una mica (o massa) l'olla. Ahir tornava cap a casa en el seient de darrere d'un cotxe. Al seient de davant, dues persones tenien una conversa avorrida sobre no sé què. I em va venir al cap una d'aquelles històries recurrents, que em venen al cap de tant en tant.

No sé quants anys fa que tinc la història al cap, però en deu fer més de 10 o 15. Una història derivada de la necessitat de coneixement. No sé com se'm va acudir, però un dia em vaig posar a pensar que seria molt interessant conèixer el que coneix tota la humanitat. Seria boníssim tenir una memòria extremadament bona i poder obtenir els coneixements de tota la humanitat.

Així que em vaig formar una imatge del que seria el meu cel. Una de tantes, però una imatge al cap i a la fi. Quan em morís, tornaria a viure la meva vida, però aniria apuntant en una llista totes les persones que haguessin tingut contacte amb mi. Aleshores, quan hagués acabat de viure la meva vida, començaria a reviure la vida de totes les persones que haguessin tingut contacte amb mi, i amb aquestes persones faria el mateix. I de cada persona n'assimilaria els coneixements. Així que m'aniria movent pel món i cada cop sabria més coses, perquè cada cop tindria una visió més àmplia del món.

Està clar que la teoria va anar canviant. Al principi, aquest contacte simplement era conèixer una persona. Però, és clar, això em portava a que acabaria vivint primer la vida dels famosos i això tampoc és que m'interessés massa. Després vaig canviar, i la idea era que entressin a la llista la gent amb qui hagués tingut una conversa, o algun tipus de contacte físic, com ara donar-se la mà. Però després em vaig adonar que això podia ser molt avorrit, perquè podria acabar vivint, una darrere l'altra, persones que haguessin viscut juntes molt de temps, i sense alguna altra persona pel mig, podria ser avorrit. Així que vaig posar una altra regla: per poder viure la vida d'una persona, no podria haver viscut a la mateixa casa que la persona de qui acabava de viure la vida. Si era així, la persona baixava a baix de tot de la llista.

Amb els anys, les històries que he anat imaginant han sigut variades i tampoc val la pena explicar-les totes. Va arribar un moment en què vaig pensar que tampoc volia quedar-me en la meva època, sinó que em faria gràcia viure també el passat i el futur. Veure com era la vida anteriorment i veure com serà la vida en un futur. Així que vaig decidir que les persones que entraven a la llista serien els pares i fills de la persona de qui estigués visquent la vida. Una forma ràpida d'anar al passat i al futur. Però la idea tampoc m'acabava de convèncer, perquè els pares mai són segurs. Així que l'últim cop que hi vaig pensar, vaig decidir que per entrar a la llista, s'havia de ser la mare de la persona o els fills, en cas de que la persona fos mare. I aleshores em va assaltar un dubte: fent això, quan de temps arribaria a viure la vida del meu pare? I del meu avi per part de pare? Suposo que em costaria vides i vides trobar-los.

És clar que hi ha un problema en tota aquesta teoria. Si tingués memòria per viure tot el que he de viure, com aguantaria el fet de llegir El codi da Vinci no sé quants milers de vegades? És per posar un exemple de llibre que no m'agrada però que s'ha llegit un munt de gent. O com suportaria reviure una guerra milers i milers de vegades? O com suportaria veure com els nens d'Àfrica es moren de fam un rere l'altre? Bé, potser aquesta idea meva no és tan bona. Però ningú em negarà que així acabaria coneixent un munt de coses.

I ara torno al cotxe. Ahir. Tornant cap a casa. Em va venir la història al cap, altre cop. I vaig pensar que cada cop que s'acabés una vida el que faria seria tornar a néixer i viure la vida d'algú altre. Se'm va acudir que no fos una llista tal, sinó que simplement fos un conjunt de noms i que jo pogués escollir de la llista la persona de qui volgués viure la vida. Perquè tingués ganes de saber com va ser la seva vida, perquè tingués curiositat sobre les coses que no sé, o simplement, perquè volgués aprendre tot el que la persona sap.

I em vaig plantejar quina vida voldria viure. Si pogués triar, si tornés a néixer, la vida de qui m'agradaria viure?

I, sota la meva sorpresa, em vaig adonar que si tornés a néixer, si pogués triar quina vida vull viure, amb totes les implicacions que això comporta, m'agradaria tornar a ser jo, tornar a ser la Llum. Perquè sí, sovint veig coses en l'altra gent que penso que m'agradaria tenir a mi. Perquè sí, sovint m'enfado amb mi mateixa per ser d'aquesta forma o d'aquella altra. Però per res del món renunciaria a la meva vida, al que faig. I sí, segurament hi ha moltes coses que les podria fer millor. I sí, segurament m'agradaria tenir la intel.ligència de no sé qui, la simpatia de no sé qui més, l'alegria de no sé qui, la bellesa de no sé qui... però sé que, si guanyés això, perderia moltes altres coses. Les coses que fan que jo sigui jo. Coses que potser no agraden a l'altra gent, però que a mi m'han acabat agradant. Potser és el que diuen aquí, al país del cantó, que "el roce hace el cariño", i jo ja fa molts anys que tinc "roce" amb mi mateixa. Deu ser això.

Però si tornés a néixer... demanaria tornar a ser jo.

5 comentaris:

aina ha dit...

una gran decisió, i encertada, segons el meu parer... tot el que no tenim ens enlluerna, així com el que no som, però en allò que tenim no hi parem esment quan hauria de ser la part més important de tot plegat... sens dubte: jo faria el mateix

Llum ha dit...

Gràcies, aina. Sí, suposo que és important adonar-se que realment el que vols ser és tu mateix.

Anonymous ha dit...

M'agrada el teu optimisme.

Esther

imma ha dit...

ostres, que guai! sí senyora!!! quina vida hi ha millor sinó la teva mateixa! és tan important estimar la pròpia vida!!! xDD petonets!!

Llum ha dit...

:-)