dissabte, 26 d’agost de 2006

Cada dia...

Quan feia setè o vuitè, cada dia tenia la mateixa conversa amb la mateixa persona.

La persona era una noia de la meva edat. Havíem crescut porta per porta. Els nostres pares eren amics. Havíem de néixer més o menys el mateix dia (bé, jo havia de néixer una mica més tard que ella), però jo vaig néixer abans d'hora i ella després del que li tocava. Ens portàvem un meset.

De petites, anàvem juntes a tot arreu. Sobretot, quan vam començar a anar al col.legi i les dues havíem anat a la guarderia a la ciutat. Guarderies diferents, però no havíem anat al poble.

Des de molt petita, cada dia, mitja hora abans que obrís el cole, jo anava a casa seva. En un principi era perquè els meus pares treballaven. Jo m'aixecava sola, amb el despertador, em vestia, esmorzava, i cada dia a l'hora en punt, trucava al timbre de casa seva. La seva mare vigilava que anés ben vestida i que portés la maleta del cole. Tenia una clau de casa, que no va haver de fer servir mai. Ja em vaig encarregar jo de que cada dia, a l'hora en punt estigués preparada per trucar a la seva porta. Si algun dia hagués hagut de venir a casa, jo me les hagués carregat.

Van passar els anys. Jo continuava anant a casa de la veïna. No recordo el perquè. Hi ha coses que se m'escapen, com ara per què jo acompanyava el seu germà al cole quan la seva mare anava a treballar i ella anava al cole tan tranquil.la, sense el seu germà.

Érem completament diferents. Ella havia repetit un curs i jo tenia penjada l'etiqueta d'"empollona". Ella anava amb les noies a xerrar, mentre jo me n'anava a jugar a futbol o qualsevol altra cosa que no fos asseure's a un banc a perdre el temps. Quan érem al cole, no ens déiem res.

Quan feia setè o vuitè, cada dia, quan jo entrava a casa seva, ell marxava. Cada dia, quan jo entrava a casa seva, començava a sentir les notes d'una cançó. Cada dia, quan entrava al menjador de casa seva, veia el mateix vídeo musical a la tele. Possiblement, el vídeo musical que més cops he vist a la meva vida. No sé si el tenia en vídeo o si és que a aquella hora el posaven a la tele. I cada dia, durant molt de temps, teníem la mateixa conversa.

- Hola.
- Hola.
- Jo ja me'n vaig.
- D'acord, adéu.
- Te la deixo o la paro?
- És igual.

No, no era igual. A mi ja m'agradava que la deixés.

Ella somreia.

- D'acord, doncs te la deixo. Adéu.
- Adéu.

Jo em quedava davant de la tele, esperant que s'acabés la cançó. Quan s'acabava la cançó, li deia al seu germà que vinga, que ja era tard, quan fins aquell moment jo no tenia cap pressa. L'agafava de la mà i el portava a la guarderia, mentre taral.lejava una bonica cançó...

4 comentaris:

solarist ha dit...

El Brian Adams... uixxxx... el posaria al costat del Kenny G en quant a "empalagositat"... però suposo que es questió de gustos!!

Anonymous ha dit...

Es pon el Sol i la Llum se'n va... avui he llegit bocins del teu blog i he descobert en cada paraula, en cada anècdota, l'escalfor més suau dels primers raigs que apunten el dia, sento que haguis marxat i gràcies per cada fragment :)

Ciao, un lector

Llum ha dit...

Gràcies, lector.

Com veus, la llum segueix mirant els comentaris :-) I mai se sap on es pot amagar la llum.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

he passat pel teu blog, el trobo molt interesant, si tens una mica de temps pots visitar el nostre
http://telamamaria.blogspot.com
irreverent, iconoclasta, ecléctic i llibertari, som de Reus

gràcies