diumenge, 13 d’agost de 2006

Quin dia és?

Si algú em pregunta avui quin dia és, ho tindré molt clar: 13 d'agost. Però... però si em pregunta quin dia de la setmana és, m'ho hauré de pensar i encara no sé si sabré dir el dia amb tota seguretat. L'ordenador diu que és diumenge, així que me'l creuré. Però si em digués que avui és dijous, per exemple, me'l creuria igualment.

Fa dies que no sé a quin dia visc. Bé, sí que ho sé, però no ho sé. Sé que avui és dia 13 i que ahir era dia 12, però no m'importa massa si és dilluns o divendres. Estic com perduda, visquent al meu món. I al meu món, aquests dies, només compten els dies en número, no els dies de la setmana.

Compto en què aviat serà dia 16. Un dia important. També aviat serà dia 20. Un altre dia important. I dia 21, tornem a repetir dia important. I dia 23. I dia 30.

Així, avui sé que falten 7 dies pel dia 20, i ara sé que el dia 20 serà diumenge perquè el meu ordenador diu que avui és diumenge. També sé que falten 3 dies pel dia 16. I 17 pel dia 30.

Sembla que aquests dies tot sigui una compta enrere: avui falten tants dies per això, tants dies per això altre, i tants dies per allò de més enllà. Però com que aquests dies no hi ha diferència entre dilluns i divendres, no m'importa que avui sigui diumenge. Ni tan sols em recordo que el dia 15 en principi és festa i que demà molta gent farà pont. Perquè jo visc en el meu món.

El meu món. Un món que fa que estigui cansada. Molt cansada. Però feliç. Molt feliç. Almenys de moment. Feliç de fer les coses bé. Feliç de passar-me el dia fora de casa. Feliç de ser un super-guerrer tot el dia. Amb un somriure permanent a la cara. Coneixent molta gent interessant.

Quin dia és? Doncs avui és dia 13. I d'aquí a 3 dies serà dia 16. I d'aquí a 7 dies, dia 20. I d'aquí a 8 dies, dia 21. I d'aquí a 10 dies, dia 23. I d'aquí a 17 dies, dia 30. I, en aquests moments, no m'interessa res més.

2 comentaris:

Spock ha dit...

Ostres quin ball de números! Jo que sóc de lletres he hagut de fer un esforç important per seguir els raonaments (a mi em passa com el Manolito de la mafalda, que quan se m'acaben els dits... ja he begut oli). Sigui com sigui, enmig d'aquest ball numèric m'ha semblat veure-t'hi un somriure... i això està molt bé!

Una abraçada

Llum ha dit...

Ball de números? Què va! Simplement unes simples restes de res.

De totes formes, avui, 24 hores més tard, la majoria de dates que hi havia aquí ja no tenen cap mena de sentit. I el somriure s'ha esborrat i ha deixat pas a una sensació de "seré idiota!".

Perquè ho sóc. I molt.