diumenge, 20 d’agost de 2006

Coses que saben greu


Un dia, fa bastant temps...


- Ei, Llum, què faràs a l'hora de dinar?
- No ho sé, ni idea.
- Doncs ja t'esperarem i véns amb nosaltres.

A l'hora de dinar...

- Amb qui vas a dinar?
- El blau m'havia dit que anés amb ells, però no els veig enlloc.
- Sí, tens raó.
- Us fa res si vinc amb vosaltres?
- No, no, vine, cap problema.

Després de dinar...

- Ostres, Llum, que m'he oblidat de tu! T'havia dit que t'esperaríem per dinar, però no me n'he recordat fins que ja estàvem dinant...
- No passa res, he anat amb el lila i el seu grup.

Un dia, no fa tant de temps...

- Ei, Llum, què faràs a l'hora de dinar?
- No ho sé, ni idea.
- Doncs ja t'esperarem i vens amb nosaltres.

Però com que la Llum ja sap de què va la cosa...

- Ei, lila, dinareu al mateix lloc que l'altre cop?
- Sí, és clar.
- Que m'esperareu?
- I tant!

Però a l'hora de dinar la Llum descobreix que tant el blau com el lila s'esfumen ràpidament, de forma que ella no pot atrapar a cap dels dos. Que la deixen tirada els dos, vaja. I la Llum es busca un altre grup. Un tercer grup que, n'està segura, el proper cop també s'esfumà i haurà de buscar-se un quart grup. Perquè, no ens enganyem, és la història de sempre. Es pot tenir una conversa de cinc o deu minuts amb la Llum, i si te la trobes i et demana si pot venir amb tu, li diràs que sí. Però MAI li diràs si vol venir amb tu (i després et recordaràs que li has dit) i, si pots, intentaràs esfumar-te'n. Si quan va anar al viatge de fi de curs de vuitè les seves companyes d'habitació esperaven a que s'adormís per sortir silenciosament de l'habitació i anar-se'n a muntar una festa a una altra habitació. Ho va descobrir la segona nit, quan després del segon dia va enganxar un comentari al vol i a la nit va fer veure que ja s'havia adormit...

La mala sort, la casualitat, o el que sigui, fa que, en tornar de dinar, la Llum es trobi el blau i el lila junts, parlant. Amb la mala sort que ha de passar just pel seu cantó per anar al seu destí.

La Llum intenta passar ràpid, desitjant ser invisible. De fet, ella no ha fet res dolent, són el blau i el lila els que l'han deixat plantada... Tot i així, és ella la que pensa que ha fet alguna cosa malament. Saluda amb el cap i intenta marxar ràpidament de la zona, però quan porta recorreguts uns 10 metres...

- Llum!

La Llum es gira cap a on hi ha els dos elements...

- Ei, em sap greu. Ara que et veig, que m'he descuidat de dir-te que anàvem a dinar.

I, com que no en té prou amb això, m'explica amb pèls i senyals la colla de gent que eren, com s'ho han passat de bé, on han anat, què han fet...

Lila calla. En aquell moment penso que ni es recorda que m'havia dit que m'esperaria per dinar.

Això sí, sóc dolenta i els deixo amb la intriga de saber si he dinat sola o si he trobat algú amb qui dinar. Segurament, si hagués sigut més dolenta, els hauria explicat com m'ho he passat de bé amb el tercer grup i com ni m'he adonat que els dos s'havien "oblidat" de mi.

A la tarda descobreixo que l'oblit del grup del lila ha estat deliberat. Que no se n'han descuidat, vaja, sinó que se n'han volgut descuidar expressament. I em trobo amb dues mirades més o menys amigues. Una d'una persona que fa tants anys que conec que val més que no els compti, amb qui sempre hem tingut les nostres diferències i amb qui pràcticament no ens diem ni hola, però que acostuma a estar per aquí. L'altra, una persona que està bastant desvinculada del grup de lila, però encara hi està prou vinculada perquè no se la deixin... L'últim cop va ser la persona amb qui més vaig parlar. I al matí havia estat parlant amb mi bastanta estona. És una persona molt vergonyosa. A la tarda veig com s'intenta acostar per dir alguna cosa, però no s'atreveix. Normalment, quan s'intenta acostar, li somric i li dic alguna cosa i llavors s'acosta. Sí, ja ho sé, sóc difícil, però a la tarda, cada cop que se m'acosta a menys de 10 metres, jo agafo i me'n vaig a una altra banda.

I em prometo a mi mateixa que no explicaré la història. Perquè no vull explicar misèries. Però al final em decideixo a fer-ho. Perquè és una part de la vida. De fet, és una gran part de la meva vida. Aquella sensació de que, quan tu estàs a sobre la gent i intentes quedar o fer alguna cosa, tu hi ets pel mig. Però també aquella sensació que, quan algú fa alguna cosa per iniciativa pròpia, sempre "s'obliden" de tu. I no només en aquests dinars, sinó en la majoria de situacions de la vida. Aquell "ah, ostres, ningú t'ho havia dit?" fals, que es veu de lluny que sabia perfectament que ningú m'ho havia dit.

I al final te'n canses. Et canses de que sempre siguis tu la que has de dir si volen fer alguna cosa i de que si la iniciativa no surt de tu, s'oblidin de tu. Així que deixes de proposar coses. I t'acabes convertint en una solitària.

4 comentaris:

Sally ha dit...

earn money - tramadol cool blog :)

Anonymous ha dit...

Ostres qué pesats aquets dels blocs anglesos... Tu esperes trobar un missatge de suport moral, o simplement un missatge, i llavors et trobes amb això, pura propanganda.
No et desanimis Llum.

Esther

solarist ha dit...

Això del tramadol sona a medicament alucinògen hahaha :-)))
No ho se... fa uns dies, un dissabte per la nit, parlava amb algú pel MSN i tots dos coincidiem en el fet que si estavem un dissabte per la nit al MSN era perque la nostra manera de ser ens fa ser solitaris. Potser som una raça diferent els solitaris... però m'és igual. Com diuen els "gavas" "je m'en fou..."!.
Anims!!! a vegades millor prendre una actitut de tansemenfotisme... precisament aquest desinterès pels demés es el que a vegades fa a la gent "interessant". Misterys sociologics...

Llum ha dit...

Normalment esborro aquests comentaris, però ja que els comentaristes de darrere comenteu sobre els comentaris, el deixaré com a prova de que hi havia un comentari d'spam que parlava de tramadol.

Gràcies, Esther.

solarist, una cosa és passar-te el dissabte al vespre a casa connectat al messenger, com faig jo gairebé tots els dissabtes, i una altra molt diferent és haver de pidolar per no haver d'anar a dinar sol, quan estàs envoltat de gent. I a mi no se me'n fou, això. És bastant trist veure com, a la mínima que poden, la gent et deixa de banda.