No m'agrada que m'ignorin. Ja ho deia no fa pas gaire. Aquest blog té molt pocs dies de vida i ja és el segon post on trec el tema. És clar que parlo de persones diferents (cosa que em diu que o tinc molt mala sort o realment jo tinc algun problema).
Que sóc rancuniosa? Potser sí. Però hi ha coses que no suporto, i aquesta és una d'elles.
El fet de que jo saludi a algú i no em torni contesta és una cosa que em mosqueja enormement. És més, és una cosa que recordo durant molt de temps. Mooooooooolt de temps.
Que jo potser algun cop també ho he fet? Potser sí, però no conscientment. Jo sempre acabo contestant, saludant o el que sigui. El fet de que el mòbil estigui abandonat en algun lloc de la casa (potser sense bateria) i que no contesti fins al cap de dos dies no compta. Perquè acabo contestant. Perquè la gent que té el meu mòbil té també o el telèfon de casa o el mail. Això significa que si és alguna cosa urgent em poden trobar de seguida (crec que tinc un problema, si se'm pot localitzar més ràpidament per mail que per mòbil, però ho deixaré estar) i sinó, en algun moment o altre ja contestaré. De fet, sempre que em trobo el mòbil abandonat amb algun sms o alguna trucada perduda de fa més d'un dia (si deixo el mòbil tirat és, simplement, perquè com que sempre està inactiu, tenir-lo a prop i mirar-lo és una pèrdua de temps) em cau la cara de vergonya i acostumo a contestar demanant perdó per no haver dit res abans.
Però, i ja hi torno amb la meva mania de pensar que la gent es comporta de la mateixa manera que jo, no tothom fa el mateix. I em rebenta.
Em rebenta que algú es connecti al messenger, li digui hola, i no sigui capaç de contestar en 2 o 3 hores. No cal que m'expliqui la seva vida. Només cal que em digui: "Hola, tinc feina, ara no puc parlar". I jo callo. És més, no m'enfado. Ho entenc.
Em rebenta que aquesta situació es produeixi més de dues vegades. Sí, ja ho sé, que em passi un cop no és culpa meva, que em passi dos cops és culpa meva. I que em passi tres cops és que ja sóc idiota rematada. Ho sé.
El que més em rebenta és que aquesta mateixa persona que m'ha ignorat completament més de dues vegades cregui que jo no tinc una vida. Que a mitja tarda m'envii un sms per si vull quedar al vespre. Quan:
1. Sap que no puc.
2. Sap que he d'acabar unes coses.
3. Sap que el meu mòbil estarà prou lluny com perquè no el pugui sentir.
I que a sobre s'empipi perquè no he contestat! I no és només que s'empipi, sinó que em faci sentir malament. Que m'envii un sms fent-me sentir culpable perquè no he contestat. I que, és clar, jo recuperi el mòbil i vegi els dos sms a la vegada.
Va, home, va. Mira que em costa enfadar-me. Mira que des que vaig començar aquest blog em vaig dir que no escriuria més d'un post diari (almenys fins que no acabi unes coses que tinc pendents). Però és que ara mateix... ara mateix el meu nivell d'irritació (per no dir emprenyament, i perquè enuig em sona massa fi) està a punt de vessar.
dissabte, 18 de febrer del 2006
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
3 comentaris:
Jo el mòbil sempre el tinc engegat (excepte quan apago el llum per dormir), tot i que mai em truca ningú. Serà perquè tinc pocs amics que em donin la tabarra, serà perquè si el tinc és perquè faig servir força el cotxe i em tranquilitza saber que tinc un telèfon al costat per si de cas.
Llum, jo soc d'aquestes persones que a vegades contesto una hora més tard al messenger, perquè faig com tu al mòbil, simplement, no el tinc al costat i no sé que intente comunicar amb mi.
A tampoc em truquen gaire, i sempre acostumo anar al darrera de la gent... a vegades penso que potser hauria de canviar d'actitut.
Nú, crec que aquest no és el cas que estic parlant jo. Parlo d'una persona que a la que li ve bé, has de córrer al seu darrere, però que quan no li dóna la gana, doncs resulta que no existeixes. Això sí, quan li dóna la gana ha de ser ja, no pot planificar les coses amb més de 2 hores d'antel.lació. Doncs ja s'ho farà.
Jo el mòbil me'l vaig comprar perquè anava molt amb tren i la renfe em solia deixar tirada. Ara pràcticament sempre està al cotxe. Només el porto perquè anant per aquests boscos de prop de casa em sento més segura si porto el mòbil.
Això de canviar d'actitud ho has de decidir tu, solarist. Però si vols un consell... Jo si no vaig a darrere de la gent, la gent s'oblida de mi. És bastant trist, sobretot quan veig que durant alguns dies no he pogut donar senyals de vida i la gent simplement s'ha oblidat que existeixo. Si jo no anés a darrere de la gent, encara estaria més solitària que ara. A vegades m'enfado amb mi mateixa i dic que ja em diran alguna cosa, que no penso tornar a fer cap més pas per parlar amb algú o per quedar amb algú. Perquè el pas sempre el faig jo. Però llavors veig que pot passar molt de temps i ningú es recorda de mi. Llavors em deprimeixo. Perquè sé que només si jo faig el pas podré parlar o quedar amb qui sigui. I llavors començo a pensar que si total tampoc en tenen ganes, perquè sinó dirien alguna cosa... No sé si és millor viure en la ignorància, anar al darrere de la gent sense preguntar-se si realment volen saber alguna cosa de tu o saber la veritat. En fi, que m'enrotllo massa, com sempre.
I això de no trucar gaire és relatiu. Segur que si ho comparessis amb mi pensaries que et truquen moltíssim. A no ser que et truquin menys d'un cop al mes...
Publica un comentari a l'entrada