Sorpresa!

A vegades deixo coses penjades. No és que no les vulgui explicar (bé, a vegades sí, però no és el cas) sinó que m'oblido d'explicar-les. En qualsevol cas, si algú té algun dubte que pregunti... que si vull ja contestaré :-)

El cas és que hi ha coses que fan molta ràbia. I una d'elles és quan et diuen "tinc una sopresa per tu", però la sorpresa s'ha d'esperar. Perquè si et diuen que tenen una sopresa i te la donen ja ara, doncs cap problema. Però quan s'ha d'esperar, llavors et comences a fer preguntes, muntar històries... horrible!

El dia que vaig escriure l'altre post, estava una mica mosca (una mica massa, diria jo). No sóc una persona a qui la gent acostumi a donar sorpreses. De fet, un cop he vist el comentari que em deixaven les Labmaniakes al post en qüestió, m'he posat a pensar en alguna sorpresa que m'hagués fet molta il.lusió. Després de pensar-hi una estona, m'he posat a pensar en algun tipus de sorpresa... I només n'he pogut recordar tres. Tres que fan que realment es vegi com és de patètica la meva vida. He recordat la sorpresa que em va fer la bibliotecària fa uns dies, quan vaig aparèixer i m'estava esperant, que m'havia guardat un llibre, perquè estava segura que m'agradaria. També he recordat una altra sorpresa. Un dia que no esperava algú i que va aparèixer. Cinc minuts i prou. Però va aparèixer, al cap i a la fi. Tot i que, després de llegir el post d'avui d'en Lluís crec que potser és millor que no hagués aparegut. (Avís: com que queda una mica ambigu, jo a en Lluís no el conec de res, només de llegir el seu blog. El que passa és que la situació em sona, i massa). Com t'ho fas per explicar-ho tan bé? Però el post anava de sorpreses, així que deixaré el tema. (Sí, ja ho sé, he dit que recordava tres sorpreses, però n'he explicat dos).

Segueixo amb la història. Jo, la que no acostumo a rebre sorpreses, vaig rebre dos avisos d'aquests de "tinc una sorpresa per tu", de dues persones diferents, amb menys d'un dia de diferència.

La primera fins i tot jo tenia clar que no existia. Em va dir "tinc una sorpresa" només per crear expectativa. I, arribat el moment, no hi va haver cap tipus de sorpresa. Jo tampoc vaig demanar quina era la sorpresa. No és una cosa que acostumi a fer. A part de que ja sabia que no hi hauria sorpresa. Un dia més tard vaig rebre un sms: "M'he descuidat de la sorpresa". Però jo sé que és mentida. I la persona que m'ho va dir també.

Però la segona... La segona va ser diferent. La segona venia d'una persona amable. Venia d'una persona que és molt atenta. I que no tenia perquè dir-me que tenia una sorpresa per mi. Simplement, estava clar que tenia una sorpresa per mi.

Però va arribar el dia de la sorpresa. I la sorpresa no va arribar.

Va arribar el dia següent al de la sorpresa. I tampoc va arribar cap sorpresa.

Jo no entenia res de res. Si no m'havia de donar cap sorpresa, per què m'ho havia dit? No hi havia cap raó per la que hagués de crear falses expectatives.

Al segon dia després del dia de la sorpresa, jo ja estava a punt de despotricar sobre determinat segment de la població, quan una cosa em va impedir fer-ho: una sorpresa.

No va ser una gran sorpresa. De fet, tampoc podia ser res més del que va ser. Jo podia haver-me muntat totes les històries que volgués, però sabia que no podia pas ser més que allò.

Però... em va fer il.lusió. Em va fer més il.lusió que si hagués arribat el dia que havia d'arribar. Precisament per això: si hagués arribat el dia que havia d'arribar, jo hagués dit: "Ah, era això". Però el dia que va arribar va ser realment una sorpresa. I, al ser una sorpresa, em va fer il.lusió. Molta més que si hagués arribat a temps.

Una tonteria. Però una tonteria que em va fer il.lusió. I, després de tot, una verdadera sorpresa.