Entrevistes

No m'agrada que em facin entrevistes. De fet, no m'agrada que em preguntin res. Jo estic molt bé callada. És més, callada no fico la pota. És clar que callant a vegades es fica més la pota que no dient res, i d'això, malauradament, jo en sé molt. Però aquest és un altre tema. A mi m'agrada callar. Escoltar. I si tinc alguna cosa a dir, ja li diré. Quan agafi confiança (cosa que em pot costar molt de temps) ja parlaré pels descosits. Però mentre no n'agafi, doncs és millor no fer-me parlar o em quedaré en blanc.

Ara per ara recordo unes quantes entrevistes. Una que em van fer a casa. Va estar bé, aquella. Perquè era algú a qui jo coneixia i vaig parlar sense massa problemes. Més tard en va venir una per una radio local. No la vaig escoltar mai. Ni ganes. Entre que qui em preguntava no sabia què dir i jo no sabia què contestar...

La millor de totes les que m'han fet va ser per una revista. Hi havia dues persones. Totes dues xerraven pels descosits. I jo deia que sí, que no, i poca cosa més :-) Bé, xerrar sí que vaig xerrar, quan vaig agafar una mica de confiança. Però el que em va fer agafar confiança va ser que no hi havia ni càmeres, ni gravadores, ni res. La persona que havia d'escriure l'entrevista portava un llapis i un paper i apa, a apuntar el que li deia. Perfecte.

Però les coses es compliquen. Un dia estàs tu tan tranquil.la. Se t'acosta algú a qui coneixes de vista, però que no tens la més remota idea de qui és. I et deixa anar: "Mira, Llum (a veure quan m'hi acostumo), estic buscant a no sé qui, però com que no la trobo i tinc aquí els del punt, l'entrevista te la faran a tu". Tu te'l mires i penses: "No, si cal buscar a no sé qui, ja buscaré on és". Però, no saps com, et trobes amb una dona que no té ni idea de què t'ha de preguntar, una gravadora a sobre la taula i un fotògraf que et va dient que et posis així o aixà.

Òbviament, no compres el diari. És més, com que estàs lluny de casa, ningú "conegut" et veu al diari. Està bé, això de les diferents edicions del punt. Però la teva entrevista ocupa tota una pàgina (tant he parlat?), amb foto inclosa. Al dia següent, camines pel poble on estàs i la gent et para: "Tu ets la del diari, veritat?" Et vols amagar. És més, voldries tornar al dia anterior i comprar el diari, només per curiositat. Però ja no ho sabràs mai.

Tot i això, el súmmum va arribar fa uns mesos. Tu estàs tan tranquil.la, quan apareix una càmera de vídeo, que se't fica a un pam d'on ets i comença a filmar. Et poses nerviosa. No pot ser. Comences a mirar amb cara de desesperació. Una cara que diu: "Treu la càmera d'aquí. No veus que si continues gravant s'espatllarà la càmera? Au, vés a gravar algú altre!" Ja no ho aguantes més, així que te'n vas. Però...

No has corregut ni 10 metres que et para algú altre. Algú que porta una altra càmera de vídeo. De cop, i no saps com, veus un llum que t'enfoca. Un llum molt potent que fins i tot et fa tancar els ulls. Maleeixes a les càmeres i a l'inventor que les va inventar. Bé, saps que realment a tu t'agrada molt estar a darrere la càmera. Maleeixes a la gent que es fica a darrera la càmera.

La persona que hi ha darrere la càmera et comença a fer preguntes. No saps què contestar. Només somrius i dius algun sí i algun no. És llavors quan qui hi ha a darrere la càmera et surt amb: "Som de tele no sé què (bé, sí que ho sé, però és igual). Hem de fer un programa sobre això." I al teu cap s'encèn una bombeta. Tele no sé què? Això vol dir que es veurà a tota la regió metropolitana de Barcelona? I et penses que dient això em tranquil.litzaràs? Tu al.lucines! Dient això l'únic que aconsegueixes és que em posi més nerviosa i encara xerri menys.

Et lliures de la càmera de tele no sé què. Tornes a on eres. On, com no, t'espera l'altra càmera, disposada a una altra sessió. Et mires a la càmera amb resignació.

Però el malson encara no ha acabat. Faltaria més! Al cap d'una estona apareix algú i et diu: "Escolta, Llum, que t'hem de fer una entrevista". Tu et mires la càmera i dius: "No, que a mi l'entrevista ja me l'han feta". Se't miren amb cara rara: "Com?" I tu respons, amb tota naturalitat: "Sí, han vingut els de tele no sé què i m'han fet una entrevista". La persona que està davant teu es posa a riure: "Ah, eren els de tele no sé què? No sabia qui eren. No, això és una altra cosa. Ja veuràs, és un moment".

I, és clar, què has de fer? Dir que no?

T'asseus i et fan comptar fins a deu. Quan acabes, et pregunten: "Parlaràs amb aquest to de veu?" Somrius. Estàs a punt de contestar que depèn de les preguntes. Però només somrius i aixeques les espatlles.

Comença l'entrevista. Les primeres preguntes són fàcils, i la teva veu és bastant alta. Fins que comencen les preguntes compromeses. La teva veu va baixant, fins a fer-se gairebé inaudible. Just en aquell moment, quan s'està acostant el final, arriba el remat final: "Et sents estranya?"

Somrius. Què més pots fer?