diumenge, 12 de febrer de 2006

Sóc propietària (més o menys)

Fa uns dies volia parlar de les cases dels meus somnis. Unes cases a les que no m'importaria anar-hi a viure, però que sé que no seran mai meves. O potser sí, què sé jo.

La primera casa està aproximadament a mig kilòmetre de la casa on visc ara. O sigui, de casa els meus pares. És una casa petita, amagada enmig d'un bosc. Solitària. Per arribar-hi, només es pot fer a través del bosc o a través una carretera que es veu perfectament des de la casa. El que més m'agrada de la casa és el jardí que té, ple d'arbres fruiters.

Des que jo recordo, la casa sempre ha estat en venta. Era l'herència d'un home del poble, la casa on havien viscut els seus pares. Però la seva dona vol viure a ciutat. Durant un temps la tenien per passar-hi els caps de setmana, però fa anys que ni això. Està perduda al mig del bosc. Desaprofitada.

Deu fer dos o tres anys que la casa ja valia més de mig milió d'euros. Un preu desorbitat. Almenys per mi. Però per somiar no hi perdo res.

La segona casa dels meus somnis està a un kilòmetre i mig de casa per la carretera, a mig kilòmetre en línia recta. També està al costat del bosc. Encara és més petita que l'altra. No l'he vist mai de dintre, però pel que és la casa de fora, deu tenir una cuina i dues habitacions. Tampoc he vist mai a ningú visquent en aquesta casa. Però també sé de qui és. I, com que sé de qui és, també sé que no l'ocuparà ningú en molts anys, a no ser que se la venguin.

No són cases grans. No són grans cases. No estan a llocs immillorables. Són més cares del que jo puc pagar. Però m'agrada on són i com són. També m'agrada somiar.

M'agrada la zona on visc. Està prou lluny de qualsevol població gran, de forma que la població gran no creixerà fins arribar a casa meva. Però també està prou a prop d'una població prou gran. Prou a prop de la població per plantar-t'hi en 10 minuts o un quart d'hora de cotxe. Una població prou gran com per trobar-hi tot el que necessites. Almenys per trobar-hi les coses materials, les que es poden comprar.



L'avi m'havia parlat moltes vegades del seu tros de bosc. Un tros de bosc que no està a prop de casa. Deu estar a uns 15 o 20 Km de casa. També està proper a la població gran, però està en una zona que, depenent de si la població creix i cap a on creixi, pot arribar fins allà.

L'avi es va morir amb un testament fet, però ningú sabia que havia fet testament. Però, és clar, aquestes coses queden arxivades a Madrid i fa poc que ha arribat el testament a casa.

Ningú s'ho esperava, però el tros de bosc l'ha deixat a la meva mare. Un tros de bosc prou gran com per poder-hi fer una casa. Sí, està en una zona rural, on no es pot edificar... excepte si tens un tros de terreny prou gran. I, efectivament, el bosc de l'avi és prou gran com per poder-hi fer una casa.

El bosc de l'avi no val molt, en diners. Però els meus pares els necessiten, aquests diners. I jo els tinc.

Sí, d'acord, dic que no tinc diners per anar a viure sola. De fet, tinc un raconet. El que dic és que no tinc diners com per pagar un pis de lloguer i viure amb el que guanyo cada mes. Els diners del raconet s'acabarien aviat.

Els meus pares no en farien massa res, del bosc. Ells ja tenen una casa.

Així que em sembla que el tracte està clar: jo els dono els diners que diuen que val el terreny i ells em "donen" el terreny. Sense fer papers. Però de moment, ja tinc un terreny. Un terreny meu.

Ara sóc propietària. Propietària sense papers. Propietària d'un bosc. Però propietària al cap i a la fi.

10 comentaris:

imma ha dit...

capitalista!!!!

imma ha dit...

ara seriosament, que bonic ser propietària d'un bosc...

Llum ha dit...

Capitalista? Sí, una miqueta :-)

Sí, sóc propietària d'un bosc, però no sé ni exactament on és, ni com és, ni res.

Dan ha dit...

Ja trigues a anar-hi, a fer-hi fotos, a tocar els "teus" arbres, a mirar el teu paisatge, a sentir les teves olors...
Pero aixo de sense papers...

Llum ha dit...

Les meves olors ja les puc sentir sense anar-hi :-)

Va, sense ser bèstia... Sí, hi hauria d'anar un dia d'aquests. Potser el cap de setmana que ve... O potser l'altre. El problema és que m'hi ha de portar ma mare, perquè no tinc la més remota idea d'on és.

Això de sense papers no és cap problema. De veritat. El dia que calgui ja els farem...

pere ha dit...

Fa cinc anys la meva mare em va preguntar si volia quedar-me la poca terra que tenia (quatre pins, unes quantes oliveres, uns ametllers, pocs fruiters) o se la venia. Em va semblar que jo no la podria manenir en condicions. Vaig fer el que raonablement era correcte, però l'enyoro.
Quan et facis la caseta fes-me un crit.

Esteve M. Costa ha dit...

Poc a poc els somnis es van fent realitat, oi? Tenir un tros de bosc on construir una casa ja és un bon començament, i tant!!
I vaja, ja he vsit que t' has traslladat aquí. Aquest també sembla ser un lloc prou acollidor. Crec que m' hi quedaré... xD
Jo feia mesos que havia començat a fer-me tombs per Blogger i poster més endavant m' hi quedi definitivament. De moment, jo ja he començat a construir-me la meva nova casa virtual (http://diesestranys.blogspot.com).
Fins aviat!!!

Llum ha dit...

Ui, pere, d'aquí a que em faci la caseta, si és que me l'arribo a fer... En passarà, de temps!

Ei, esteve! Quant de temps! M'alegro de tornar-te a veure per aquí i ja em passaré pel teu nou blog, a veure què ens expliques :-)

solarist ha dit...

Enhorabona, propietaria!! :)

Llum ha dit...

Gràcies, solarist!