Preguntes (i respostes)

El problema de buscar respostes a les preguntes és que a vegades trobes respostes que no voldries trobar.

Sí, ja m'ho esperava. No podia ser de cap més manera. No podia ser que la meva sort fos bona. No, no podia ser. Però tot i així...

Una mirada observadora. La meva mirada. No, jo no ho sóc massa, d'observadora, malgrat el que es pugui pensar d'una persona que es dedica a callar i escoltar. Escolto, però no observo. Sóc incapaç de saber de quin color portava avui el jersei no sé qui, de dir si algú porta ulleres, de dir de quin color té els ulls algú (fins i tot si aconsegueixo superar la vergonya de mirar algú als ulls). Però avui la meva mirada era observadora. No m'han calgut més de dos minuts per saber la resposta que volia saber. El que m'esperava. El que no volia saber.

Una mirada inquisidora. Que em mirava i em posava nerviosa. Ulls baixos. No he girat mai el cap. Per què hi ha gent que té la mania de mirar-te fixament, fins i tot quan veuen que et poses nerviosa? Perquè per mi que era molt evident que em posava nerviosa.

Una veu agradable. "Hola Llum, com va tot?" Una veu sorpresa. Però, almenys, una veu que es recordava de mi. O com a mínim del meu nom. Jo no tinc massa tirada a dir a la gent pel seu nom. Simplement dic "hola". Mai dic "hola Pepito". No sé per què. És més curt dir hola a seques. O potser... bé, no ho sé. El que sé és que no em surt mai de dins dir "hola Pepito", sinó que sempre em surt "hola" i prou. Encara que sàpiga perfectament com es diu la persona a qui saludo. És d'aquelles contradiccions que té la vida: no dic a la gent pel nom, però m'agrada que em diguin pel nom. A vegades em dic a mi mateixa (grans converses tinc jo, amb mi mateixa): "Si t'agrada que et diguin pel nom, per què no fas tu el mateix?" Però no em surt mai de dintre. Almenys no quan dic hola. Ho hauré de consultar amb algun psicòleg (bé, crec que amb un psiquiatre aniria millor...)

Unes quantes preguntes. Dirigides cap a mi. Ulls que em miren. Tartamudeig. Per què tartamudejo? Sí, ja ho sé, cinc persones amb cara de sorpresa mirant-me i preguntant-me. Una veu amable (la mateixa veu que m'ha dit hola fa un momentet) que s'adona que no m'agrada que em preguntin i intenta desviar el tema. Una veu que continua essent amable. Perquè sí, perquè aquesta persona és així.

Una resposta. La resposta a la pregunta que esperava resoldre, que arriba de boca d'una altra persona. Sí, ja ho sabia, gràcies.

Un altre cop la resposta. Ara dita de la persona afectada en el tema. En cinc minuts, he rebut la resposta 3 cops.

M'ha quedat la sensació d'haver fet tard. Aquella sensació de: "Ja ho sabia jo". Aquella sensació de "podria haver fet alguna cosa més fa temps".

Aquella sensació...

Però ara, almenys, ja sé la resposta (encara que no m'agradi). Ara, almenys, ja sé el que hi ha.

Tot i així m'ho he pres molt bé. Perquè ja m'ho esperava. Perquè, realment, ara tampoc m'importava massa. Però, sobretot, perquè en arribar a casa algú m'ho ha fet oblidar. Una veu amable. Una veu amiga. Una veu...