dimecres, 8 de febrer de 2006

Més que mai

Escolto. Penso. Segueixo escoltant. Comparo. Escolto. I m'adono que sóc incapaç de dir res. Perquè el que diria jo seria molt diferent. Perquè riuen. Perquè sento que jo no hi faig res, allà. Perquè la meva vida és completament diferent. Perquè, més que mai, em dóna la impressió que visc en un altre món.

Recordo. Fa dos o tres dies que vas aparèixer pel meu cap, en una d'aquelles connexions que fa el cervell sense saber com. Tenies raó. Sempre tenies raó. Deu fer 6 anys que els nostres camins no es creuen. Ja sé que mai et vaig fer cas. Però avui, més que mai, necessito algú que em parli amb aquella claretat que ningú més m'ha parlat. Sé que mai et feia cas. Però avui, més que mai, sé que tenies raó en tot el que deies.

Escolto la radio. Més aviat la sento. M'arriben uns quants missatges. La majoria d'ells només els sento. Però algun arriba a ser processat pel meu cervell. I avui, més que mai, em fa sentir (i no precisament a través de les orelles).

Penso. Reflexiono. Sobre la meva vida. Sobre on sóc, sobre el que faig, sobre on vull arribar. Avui, més que mai, sé que si tornés a viure la vida acabaria fent exactament el mateix que he fet (fins i tot malgrat els consells encertats que no vaig seguir). Però avui, més que mai, sé que en qualsevol cas el meu cap es preguntaria el perquè. Tot i que també sé que, per més que s'ho pregunti, no trobarà resposta. M'agradaria saber-la, més que mai, però no sé d'on treure-la.

Avui, més que mai, sé que he de lluitar pel que vull. Però avui, més que mai, sóc incapaç de fer-ho perquè no sé ni com posar-m'hi. Perquè avui, més que mai, com més ho intento, com més endavant vull anar, més enrere vaig. Avui, més que mai, crec que hauria de caminar enrere per poder avançar.

5 comentaris:

Dan ha dit...

No et sembla de vegades que sols son feliços aquells que no es plantejen mai aquesta mena de preguntes?
Pero tu no pots deixar de ser com ets oi?
Esta be que dubtis, pero al menys tens clar que repetiries el fet. Tens molta sort!
;-)

Anonymous ha dit...

algun dia trobaràs la felicitat...encara que ara no t'ho puguis creure...t'ho prometo!
(kin signe ets? jejeje ncara no muas dit :_(

estranya ha dit...

No ho sé, Dan, si només són feliços els que no es plantegen mai aquestes preguntes. Però tens raó, jo no puc deixar de fer-me-les. Aquestes i d'altres. Podria deixar de fer-me'n alguna si en trobés la solució. És difícil, però. Tot i que no sé per què. No sé per què en el meu cas ha de ser diferent. Si ho sabés, potser hi podria posar remei. I si hi posés remei, ja no em faria les preguntes. Però em sembla que és un peix que es mossega la cua. I que, amb el temps, cada cop se la mossega més i més.

Això de que repetiria el que he fet... ho dic per dues coses. D'una banda, perquè hi ha coses en les que sé que m'he equivocat, però sé que si hi tornés, que si les tornés a viure, seria incapaç de fer res més. Tot i saber el futur. I d'altra banda (la més freqüent), és que seguiria fent les mateixes coses perquè no les sé fer millor. Sé que hauria d'haver fet moltes coses i haver-les fet millor, però no sé com fer-les o no sé com fer-les millor. Per això dic que repetiria el que he fet. Perquè no tinc cap més solució: no ho puc haver fet millor.

No prometis res que saps que no podràs complir. Hauries de conèixer el meu cas abans de dir alguna cosa. Conec a gent que, tinguin el que tinguin, mai seran feliços. No et dic que jo sigui així. Però no pots estar segura que jo no sigui així.

Quin signe sóc? Ja et vaig dir que no era aries (crec). O era aquari? Te'n queden 10...

Labmaniakes ha dit...

M'agrada aquest escrit...però no siguis pessimista, si que pots avançar!i tant que pots!No cal recular, les coses que han quedat enrere estàn allà, enrere, i potser seguiran apareixent a la teva ment però ARA és el moment de viure i actuar.Així que oblida le steves pors, les teves diferències, les inseguretats, cadsscú és diferent a la resta i no per això pitjor.La vida ens posa proves per poder avançar, però es poden superar...

estranya ha dit...

Gràcies, labmaniakes. Sí, ja ho sé que puc avançar. Poquet a poquet. O potser no.