M'agraden

Avui volia parlar del silenci. Perquè ja fa dies que estic una mica cabrejada. Sí, sí, cabrejada. Perquè avui he arribat a la conclusió que ja en tinc prou, de silenci. Perquè no m'agrada haver d'estar sempre a sobre de les persones i que quan, per alguna cosa, jo no puc dir res en dies, tothom s'oblidi de mi. Que quan tinc algun problema, la gent sigui incapaç ni tan sols de preguntar. Perquè ara jo també m'oblidaré de les persones. Em sap greu, i molt, però més greu em sap cada cop que l'únic que rebo és silenci. De tothom. De ningú.

I, parlant de silenci, per això he deixat en blanc. Un espai en blanc que realment no és un espai en blanc. Perquè a vegades va bé parlar sense que es senti massa. Sense aixecar massa la veu. Parlar en silenci (sí, ja sé que és una contradicció). O parlar només per qui sàpiga escoltar.

Aviso que qualsevol comentari explicant com es pot veure això escrit desapareixerà tan bon punt el vegi... He dit.


Però no val la pena parlar del silenci. Així que parlaré de coses que m'agraden, que fa molt que no ho faig.

M'agrada la gent esquerrana. M'agrada veure com escriuen. M'agrada veure com fan les coses. Tenen un encant especial, no sabria com explicar-ho.

M'agrada la gent pèl-roja. Sobretot si tenen la cara plena de pigues.

M'agraden les cares rodones.

M'agraden els ulls miops. Aquella mirada que té la gent amb miopia, quan es treuen les ulleres. La forma que tenen de mirar. M'encanta.

M'agraden els colors vius. M'encanten el groc, el taronja i el vermell. No sempre en aquest ordre. Depèn del dia. Però, això segur, són els meus colors preferits. Com més vius, millor.

M'agrada la lletra de la gent gran. Aquella lletra tan ben feta i tan recargolada. M'encanta.

M'encanta la lletra tremolosa dels nens petits, aquella lletra que fan quan encara els tremola el pols.

M'agraden les mans amb els dits llargs i prims. No, esquelètics no. Amb una mica de carn. Però prims. I llargs.

M'agraden els ulls foscos.

M'agrada la gent que la majoria de la gent titlla d'estranys. No perquè l'altra gent els titlli d'estranys. Sinó perquè, abans de sentir a ningú que els ho digui, jo ja els he trobat un encant especial. Precisament aquest encant que jo els trobo és el que fa que la gent en general els titlli d'estranys. Però aquestes coses fan una espècie d'efecte imant sobre mi. M'agraden. No tots, però sí la majoria.

I m'agrada el silenci. Sempre i quan sigui un silenci volgut. El silenci de casa, sense cotxes, sense gent. La tranquil.litat.