Com saber que estic nerviosa?

Fins i tot em sorprenc a mi mateixa. Perquè fa dies que estava nerviosa i no me n'adonava (sí, estic per tancar). No ho sé, tenia alguna cosa a dintre, però no sabia què era. I avui ho he identificat: estic nerviosa. Fa uns dies els nervis van marxar, em vaig relaxar, i vaig pensar que havien marxat del tot. Però no, van continuar a dins meu, tocant la pera. Però, com es pot saber que estic nerviosa? Avui una persona, només de veure'm, ho ha vist: "Ostres, que nerviosa que estàs!" Sí, ho reconec, ha sigut aquesta frase la que m'ha fet adonar que estava dels nervis. I, realment, ho estic. I molt. Què faig quan estic nerviosa?

Per començar, tinc molta gana. Normalment tinc la gana justa. Segons la gent que m'envolta, menjo poc. Però el que menjo ho aprofito molt bé. No necessito menjar més. Perquè de reserves ja en tinc, i tampoc baixen, així que dedueixo que menjo el que necessito. Però ara feia uns dies que tenia gana. Molta gana. Feia dies que pensava com podia tenir tanta gana. Però en cap moment ho associava a que pogués estar nerviosa.

Per continuar amb el que ingereixo, bec molt. Normalment ja bec bastant (aigua, per descomptat). Però és que últimament em bec uns 3 litres al dia, i sense adonar-me'n. O sigui, jo vaig bevent, i quan veig que l'ampolla s'ha acabat m'adono que he begut molt.

Després venen les conductes "autodestructives", per dir-ho d'alguna forma. Hi ha gent que es mossega les ungles. Jo ho havia fet de petita. Però ja no ho faig. El que passa és que faig una cosa pitjor: agafo qualsevol pell del cantó de les ungles i estiro, i estiro, i estiro... Si no en trobo cap, en fabrico. Sempre se'n poden fabricar. De forma que ara mateix tinc els dits plens de crostes petites al voltant de les ungles. Allò que fa tan de mal: quan estires i resulta que estires massa. Gairebé no em queda cap dit bo.

Segueixo amb els cabells. L'altre dia em vaig aixecar al matí i em vaig dir: "Em raparé al zero". Encara no sé com no em vaig adonar que estava nerviosa a partir d'això. Perquè quan estic nerviosa els cabells em molesten. De fet, en èpoques de molts nervis acostumo a tallar-me'ls molt curts. I, la veritat, o molt m'equivoco, o els nervis marxen d'alguna forma (dubto que ho facin els propers dies), o passa alguna cosa que em faci desdir de tallar-me'ls, o abans d'una o dues setmanes els meus cabells quedaran rapats al zero. Algú necessita una perruca? No són cabells macos, però es porten molt bé. Es renten i es pentinen i ells sols es posen al seu lloc, sense necessitar res més. Cabells llisos, molt llisos. I fins, molt fins.

De fet, no només és aquesta sensació de voler-me'ls rapar al zero. És que simplement em molesten. Ja fa dies que em faig trenes, sense lligar-les, que es desfan de seguida (per què tindré els cabells tan fins?) Avui fins i tot he aconseguit dominar una tècnica que no havia provat mai: recollir-se els cabells utilitzant un llapis. És molt fàcil, i s'aguanta! Si el meu nivell de nervis ha arribat aquí, és que estic fatal.

I la son... Jo no acostumo a tenir problemes per dormir. M'adormo de seguida i dormo d'una tirada. No em desperto durant la nit i no recordo els somnis. Però fa uns dies que em costa moltíssim de dormir, em desperto a la nit i recordo els somnis malsons. Ja pensava que em passava alguna cosa... ni tan sols em vaig adonar que podrien ser nervis. Nervis i prou.

A part, hi ha el tema de les "feines rutinàries". Fer feines rutinàries em relaxa. I per feines rutinàries em refereixo a fer tot tipus de càlculs, resoldre problemes senzills, aquelles coses que es fan mecànicament, sense mirar-s'hi massa. De fet, tinc fetes totes les feines rutinàries que necessitava fer els propers dos o tres mesos, fins i tot potser més. Fa dies que em posava a fer-les a totes hores i no sabia per què. Ara ja ho sé: els meus nervis m'ho demanaven.

I després la gent diu que sóc una persona tranquil.la????????????????????????

I ara, com puc baixar el nivell de nervis? Menjar no funciona. Beure tampoc. Fer esport ajuda, però poc. Les feines rutinàries van bé, però se m'han acabat i ja no sé on trobar-ne més. Només hi ha una cosa que funciona: escoltar. Sí, sí, escoltar. Trobar algú que m'expliqui la seva vida. Trobar algú que es posi a explicar acudits. Trobar algú que m'expliqui qualsevol cosa, ni que sigui el que ha menjat per dinar. Trobar algú que digui alguna cosa més que "no tinc res a dir". Trobar algú que comparteixi alguna cosa amb mi, ni que sigui un hola. Perquè em distreu. Perquè penso en altres coses. Perquè ric.

Algú m'explica alguna coseta?

Perquè últimament, sempre que ho intento, ningú em vol explicar res. I jo sé que tenen coses a explicar. Però deixaré el tema. Perquè ja estic prou cabrejada amb segons qui. I perquè això només fa que posar-me més nerviosa.