Dormir

Ahir em vaig recordar de quan feia els exàmens de la universitat. Encara no sé com acabava aprovant...

Durant el curs estava a Barcelona. Durant els exàmens podria haver estat a Barcelona. Però mai ho vaig fer. No volia arribar al pis i trobar-me a ningú que em preguntés que com ho portava, que després em preguntés com m'havia anat l'examen... Així que durant els exàmens em quedava a casa i anava el mateix dia de l'examen cap a Barcelona.

El dia abans intentava anar a dormir aviat. Però els nervis no em deixaven. Si aconseguia adormir-me a la 1 o les 2 era un gran què. I llavors, cada quart d'hora, o a molt estirar mitja hora, em despertava.

El despertador sonava a les 5 del matí. I com sempre que passes una mala nit, sempre sona quan més bé estàs dormint.

Em dutxava i vestia ràpid. Gairebé no esmorzava, perquè no tenia ni temps ni ganes. Agafava el primer tren que sortia. Arribava aviat a la facultat. Però no volia arribar tard. Preferia aixecar-me a les 5 i que em sobrés una hora que aixecar-me a les 6 i que em faltessin 5 minuts.

Feia l'examen. I tornava cap a casa. Normalment en el tren de les 14:20. Sense dinar.

Els problemes començaven al camí de tornada. Jo volia dormir. Però no m'atrevia. I si se'm passava l'estació? Tenia gana. Però no portava res de menjar. Però, sobretot, tenia set.

Arribava a casa tard. Molt tard. Morta de gana i de son. El problema és que tenia tanta son que el meu cos no volia dinar (berenar?) El problema és que el meu cos encara estava tan nerviós que no podia dormir.

Recordo la sensació d'aquelles tardes, perquè és la mateixa que tenia ahir. Intentava fer alguna cosa. Em deia: "Fes això". I als dos segons ja no recordava què volia fer. El cervell em funcionava lent. Més lent del que ja funciona normalment.

Però ahir no volia anar a dormir aviat. Recordo la sensació del dia després d'un examen. Estava tan cansada que anava a dormir d'hora. No em posava despertador. El problema és que l'endemà m'aixecava amb un mal de cap horrible.

Així que ahir em vaig obligar a quedar-me llegint fins a les 11. Valia més llegir, encara que ho fes a ritme de tortuga i em costés recordar el que havia llegit feia un minut que tenir el mal de cap horrible que recordava.

Avui no tinc mal de cap. Però el meu cap torna a funcionar lent. No sé per què. Torno a tenir son. Torno a no recordar què volia fer fa 5 segons. Crec que prefereixo el mal de cap.

I és que la nit de dilluns a dimarts va acabar essent com les nits abans d'un examen. Vaig anar veient totes les hores (i les mitges hores, i els quarts) del rellotge des de l'hora que vaig anar a dormir fins a 4 hores més tard, que va sonar el despertador. Això no pot pas ser bo.

Però això no és tot. Com a regal, i després d'haver dit ahir que jo no recordava els somnis, avui he recordat el que somiava. I això no és bo. Perquè vol dir que he tingut un malson i que ho he passat malament. Molt malament, de fet. No, ningú em perseguia. No, no em moria. No, no tenia cap problema de salut. Simplement em retrobava amb una antiga companya d'institut que no veig des que va decidir que ella era massa bona com per seguir parlant-me (la veritat, no ho entendré mai, però ja s'ho farà). Jo l'enxampava a ella copiant en un examen i li havia de dir que la suspenia per haver copiat. Sí, ja ho sé, potser això ho llegeix algú i no li sembla un malson. Però jo ho he passat fatal. I cada cop que m'adormia, tornava l'examen i la noia copiant.

Avui no m'obligaré a llegir. Prefereixo el mal de cap que la son (o el que sigui).

No em feu cas. La meva memòria dura el temps de començar a escriure una frase i no saber com la volia acabar. Així que demà quan (sense son, espero!) rellegeixi això... Ui, quin fart de riure que em faré!