Post fantasma

Avui he escrit un post fantasma. Tenia el dia tonto, com el temps (o com jo?) A més, m'he adonat que aquest cap de setmana tindria problemes, quan el meu pare sabés el que pretenc fer.

No, no és res il.legal. Ni res dolent. Ni res mal fet. Però el meu pare és el meu pare i hi ha coses que no veu bé. I una de les que no veu bé és que marxi unes quantes hores si he de competir en les següents 24 hores. Ni que marxi a donar un volt.

Dilluns em feia molta il.lusió el cap de setmana, però ara... Un dia discutia amb algú, i jo li deia que si visqués sola sortiria molt més. Ella em deia que només eren excuses que em posava jo mateixa.

Però ara miro el cap de setmana i em fa molta il.lusió anar-hi... fins que penso en la bronca que em caurà per part del meu pare per marxar massa hores. I en l'interrogatori que hauré de passar quan torni a casa (i abans de marxar).

Sé que això no és normal en una persona de la meva edat. És clar que una persona de la meva edat ja hauria d'haver marxat de casa. Però... algú em subvenciona? És que sinó no puc marxar...

Sé que no ho hauria de dir, però més d'una vegada m'he quedat a casa, podent anar a fer alguna cosa que m'agradava, només per no haver de donar explicacions. I ho sé, això està molt mal fet, però...

Però el post m'ha anat bé. He descarregat i m'he adonat que les raons que em donarà el meu pare per fotre'm la bronca no tenen ni cap ni peus.

I un cop el post m'ha servit ja no ha tingut raó de publicar-se. I s'ha convertit en un post fantasma. Un post al que se li ha fet delete. Com tants altres posts.

Perquè per això serveix això, no? Per aclarir-me les idees...

Puf!

Jo portava les converses. Jo deia hola. Jo treia els temes. Jo, jo, jo... I això que jo no sóc gaire xerraire.

Però me'n vaig cansar.

Em vaig cansar de que sempre em digués mentides. Mentides que em trobava que m'havia dit sense voler trobar-les.

Em vaig cansar de que moltes vegades no em contestés, la majoria de vegades ratllant la mala educació.

Em vaig cansar...

I ara ja no tinc el més mínim interès per les seves converses. Puf, ha desaparegut. M'és igual si diu hola, si no ho diu, si fa això, si fa allò altre.

Simplement, no m'interessa el més mínim.

I ara em diu hola.

Ara vol parlar amb mi.

Ara comença a parlar i veig com intenta treure temes de conversa, que a mi no m'interessen el més mínim, així que contesto el que em pregunta o faig un comentari si m'ho demana i prou.

I ara em sap greu.

Em sap greu que tant se me'n doni, perquè s'esforça a mantenir el contacte.

Però, la veritat, ara a mi tant me fa el que faci o deixi de fer (ja sé que és una contradicció).

Tant me fa perquè he trobat persones més interessants amb qui xerrar?

Tant me fa perquè he trobat persones que em fan somriure?

Tant me fa perquè...?

La veritat, no ho sé.

Només sé que ha perdut tot l'interès.

Aquest cap de setmana

Aquest cap de setmana un grup de gent, entre els quals hi era jo, va aconseguir una cosa que creien impossible. Ningú creia que ho aconseguissin, però ho van fer.

En el meu cas, tot va ser degut a la confiança. La confiança que em va donar un fet. Perquè malgrat digui que no crec en la sort, en qüestió de competicions i altres coses per l'estil, tinc uns rituals que s'han de fer d'una determinada manera. I si es fan així, aleshores tot va bé. I hi ha coses que no depenen de mi, i en aquest cas hi va haver una cosa que no depenia de mi que em va fer alegrar moltíssim, i em va fer agafar una confiança tan gran, que vaig passar com un huracà, sense que ningú pogués fer res contra la meva autoconfiança.

Aquest cap de setmana m'esperen dues coses. Una d'elles és intentar una gesta com la d'aquest cap de setmana que ha passat. Sé que no tot depèn de mi, però sé que si jo inspiro confiança, les coses poden anar bé. I sé, n'estic segura, que aquest cap de setmana ho tornarem a aconseguir. Perquè d'il.lusions també es viu, i perquè en aquests moments no se'm passa pel cap res diferent. Ho tornarem a aconseguir, i punt.

La segona cosa que m'espera encara serà millor. Ja tinc la càmera de fotos preparada per a l'ocasió. I espero el moment amb un somriure. I, curiosament, no m'importa el fet que tanta gent m'hagi dit que no. Ja s'ho faran. Ells s'ho perden. Tampoc espero el moment en què se'm revelaran alguns secrets. Això tampoc m'importa. De fet, tant m'és.

Curiosament espero una altra cosa. I somric. Perquè segurament la confiança que tinc caigui. També somric, perquè sóc tan lenta... però tant!

Però segueixo somrient. Perquè em queda una setmana per endavant. I aquesta setmana no penso deixar de somriure. PER RES. I jo ja m'entenc. Perquè sé que aquest cap de setmana serà el millor en molt de temps.

I si no ho és, ja me'n preocuparé el cap de setmana. De moment, a somriure. Perquè aquest cap de setmana serà un gran cap de setmana!

Malentès

Acabo de buscar al diccionari quin és el plural de malentès, i segueixo amb el dubte de si n'he de dir malsentesos o malentesos, així que ho deixo en singular, i ja està.

Sovint ens preocupem per coses que en realitat no ens haurien de preocupar, i que al final només són un malentès. O un cúmul de despropòsits. O coses que no tenen més importància.

Deixant de banda un fet d'aquells que no puc posar aquí, perquè la meva consciència (i la promesa que em vaig fer un dia) no em deixen, porto algun altre d'aquests malentesos.

Per més que volguem passar desaparcebuts, si veiem que abans algú ens tenia en compte i ara ens ignora... doncs no deixa de saber-nos greu. Ja sigui per un malentès, ja sigui perquè no som prou interessants, ja sigui perquè... per moltes coses. Però no penso seguir per aquest camí, perquè malgrat que digui que ho faig per mi, sé que hi ha gent que llegeix això, i tampoc cal que em dediqui a deixar anar aquestes coses.

El que passa és que el que anava a explicar té relació amb un altre post que no va tenir el més mínim interès. Sé que potser m'equivoco, però sovint "valoro" l'interès dels posts pel número de comentaris, i en aquest cas, l'interès va ser nul. Però com que tampoc ho escric per rebre comentaris (tot i que, no ho negaré, qualsevol comentari, o qualsevol resposta a un comentari, sempre que no estigui feta amb mala llet, fan il.lusió), doncs segueixo amb el tema del post.

Me'n torno a anar de tema. Com tothom es pot imaginar, al final vaig decidir dir-li a aquesta persona, passant per davant d'altres persones. I... i llavors van començar els malentesos: que si la forma de contactar-hi que em van donar no era correcta i vaig haver de perseguir a qui m'havia donat la llista de noms per trobar la forma correcta (i, de pas, així aquesta persona i unes quantes més veien que l'altra persona havia passat per davant d'altres), que llavors la persona en qüestió va ignorar el que jo li vaig dir, després la resta em va seguir dient que no... Vaja, que tot semblava que anés malament, una cosa darrere l'altra.

Però finalment sembla que tot s'ha arreglat. En les últimes hores he resolt com dos o tres malentesos, quan finalment he pogut parlar amb la persona.

Tot i que, al final, després de tots els malentesos, no li he proposat el que li volia proposar.


PD: Sé que el post no té el mínim sentit i és dolentíssim. Però, realment, això no m'importa massa. Jo ja m'entenc, i suposo que això és el que compta. Que la resta de gent m'entengui o no, o no li importi el que dic, ara mateix se me'n refum. I apa, fins dilluns, o dimarts. O dimecres. O fins l'altra setmana.

Una petita història

Va veure la llum per primer cop fa gairebé quaranta anys.

Del principi de la seva existència, només me'n puc imaginar com va ser. Deuria anar a parar a alguna llibreria, qui sap on. Fins que una dona el va veure i el va comprar. Hi va escriure una dedicatòria en bolígraf blau. Una dedicatòria llarga.

El llibre va arribar a mans del seu destinatari. El va fer servir molt. Se li nota a les pàgines. I té alguna que altra anotació amb llapis als marges.

Van passar els anys. I un dia, el seu propietari es va morir.

Van seguir passant els anys, i la dona del propietari (la mateixa que havia comprat el llibre?) es va cansar de veure aquell llibre que ella no feia servir per res, i del que no n'entenia ni una sola paraula. Així que el va agafar i el va donar a la biblioteca.

La bibliotecària el va rebre i el va ensenyar a una "clienta". I la clienta li va dir que era un bon llibre, així que la bibliotecària li va deixar perquè el pogués llegir.

I la clienta se'l va mirar atentament. Primer va veure la data d'edició, i va somriure pensant que el llibre era més vell que ella.

Després va veure una pàgina on hi havia una dedicatòria tapada amb tippex. Però el tippex no ho tapa tot, i es pot llegir igualment el que hi deia. Així que, amb una mica d'esforç, la clienta va llegir la dedicatòria i va somriure.

Però la clienta no escriurà la dedicatòria a internet, que una cosa és explicar la seva vida, que per alguna cosa és seva i ho fa sota la seva responsabilitat, i l'altra és anar explicant la vida dels altres.

I la clienta es va mirar el llibre i va veure que era molt bo.

Però la història d'aquest llibre no acaba aquí. Aquest llibre tornarà a la biblioteca. I qui sap qui l'agafarà. Qui sap quantes persones més s'entetindran a mirar què hi diu a la dedicatòria. Qui sap quantes persones més miraran la data en la que va ser publicat. I qui sap quantes persones més aprendran alguna cosa amb aquest llibre.

Hola guapa!

Quan veig a la nineta, normalment no la crido pel nom. Em surt de dintre dir-li "hola guapa". I li diria de totes formes, independentment de si fos guapa o no ho fos. Que ho és molt, de guapa, eh! Però si no ho fos, li diria hola guapa de totes formes.

Quan saludo el meu gos, normalment no el crido pel nom. Em surt de dintre dir-li "hola guapo". Que pobre gos es deu pensar que el seu nom és "guapo", en comptes del nom que li vaig posar. I li diria guapo de totes formes, encara que no ho fos. Però ho és, de guapo, i molt!

D'acord, no tinc cap problema: hi ha gossos que són més macos que d'altres i el meu és d'una d'aquelles races maques. És un labrador, que per qui no sàpiga quina raça és, és de la raça dels gossos de l'anunci de l'Scottex. Jo no el vaig comprar, me'l van regalar, algú que no el volia. Però no deixa de ser molt maco. I sí, jo parlo amb el meu gos. Sé que no m'entèn, però un dia vaig llegir no sé on que els gossos entenien l'entonació amb la que se'ls deien les coses, així que suposo que si li dic "hola guapo", deu entendre que no li dic "marxa d'aquí".

I per què explico això? Doncs perquè jo no estic lliure de culpa, jo també dic "hola guapo" i "hola guapa". El problema està en quan m'ho diuen a mi...

Per què em molesta tant que algú em digui "hola guapa", per saludar-me? Bé, no és que em molesti, és que em posa de mala llet. I no ho entenc. Perquè que et diguin "hola guapa" hauria de ser una cosa bona, no? Aleshores, si és una cosa bona, per què em posa de mala lluna?

Hi ha una persona que em sol dir "hola guapa". La persona em cau bé, i me l'acostumo a trobar sovint. Però és sentir "hola guapa", i s'encèn una alarma al meu cap, com si fos una ambulància, i em poso a la defensiva. Al cap d'una estona, l'alarma desapareix, però durant uns moments, podria saltar i dir qualsevol cosa amb mala llet...

La cosa empitjora quan són persones amb qui no tinc tant de tracte. O fins i tot persones que no saben quina cara faig.

Ahir, algú que no m'ha vist mai (o això em penso), em va saludar "hola guapa". I l'alarma que es va encendre va ser molt més gran que l'ambulància. Deuria ser com una ambulància, els bombers i els mossos tots junts. Vaig fer veure que no me n'havia adonat.

I em vaig preguntar per què això em posa de mala llet. Per què m'he de posar de mala llet perquè em diguin hola guapa? No hauria de ser una cosa bona? Vaig pensar en el meu pare, que sempre diu que sóc una "arisca". Vale, doncs sóc una arisca, com els gats de casa, que no hi ha qui els amanyagui. A la que s'acosta algú a menys de dos metres, surten corrent, no fos cas que els amanyeguessis.

Però el problema, en aquests casos, és que sempre penso el mateix: per què em dius guapa si no saps quina cara faig? I interiorment em dic: "si em veiessis, no em diries guapa", i llavors començo a enfadar-me, perquè resulta que em diuen "hola guapa" com si em diguessin "hola, què tal?", i és clar, com que jo utilitzo l'"hola guapa" per la nineta...

La veritat és que hi penso i somric. No m'ha agradat mai que em diguin "hola guapa". Segurament el meu pare tingui raó. Fa uns 10 anys, algú va descobrir que no m'agradava que em diguessin "hola guapa". No recordo qui va ser. Tinc tres possibilitats, i no sabria dir quina de les tres va ser. Des que ho van descobrir, m'ho van estar dient (i escrivint) dia rere dia, hola rere hora. Al principi em tornaven boja. Després m'hi vaig acostumar. Al final, fins i tot reia quan m'ho deien o en veia algun d'escrit. Però el temps va anar passant, i vaig perdre el costum de sentir l'"hola guapa" de cada dia. Si elles m'ho diuen, no m'enfado. Perquè la cosa encara dura de fa tant de temps. Però... només si m'ho diuen elles. Si m'ho diu algú altre, ja tornen a saltar les alarmes.

Buf, que no m'entenc ni jo mateixa. Gairebé mai entro a xats, però si algun dia algú entra en un xat, li diu "hola guapa" a algú, i ella li contesta de forma borde, aquesta podria ser jo... Bé, em sembla que el pitjor que li he dit a algú és alguna cosa de l'estil de "guapa? Jo, guapa? Què va! Si sóc molt lletja". O alguna cosa de l'estil "va, vés a molestar una altra. Si no tens ni idea de si sóc guapa o no. Podria ser la noia més lletja que coneixes. O podria ser un noi". Però em refereixo que la salutació "hola guapa" no sol ser benvinguda, i pot ser causa de la meva desaparició sobtada.

D'acord, això no està bé, però és que això d'"hola guapa" em fa enfadar. I no sé per què. Si en principi és una cosa bona...

Vols...?

Des de fa uns dies, i no sé com m'ha tocat a mi, em dedico a perseguir a gent, demanant-los si volen venir a un lloc. Bé, crec que sí que sé com m'ha tocat a mi:

- Va, que tu coneixes a molta més gent. (Sí, d'acord, però conèixer no significa que em facin cas).
- Va, a tu et faran cas perquè ets una noia. (Sí, d'acord, sóc la única noia, però si fos una altra noia potser sí que me'n farien, però a mi...)
- Va, que segur que tu saps com convèncer-los. (Ah, sí?)

El resultat, fins ara, és que tothom m'ha donat carbasses. Suposo que hauria de dir que tothom ens ha donat carbasses, però com que sóc jo la que ho demano...

En l'última setmana, fins a 10 nois m'han anat dient que no, un darrere l'altre.

- Ho sento, però...
- Em sap greu, però...
- De veritat que em faria il.lusió, però...

Vaja, que jo no és que em dediqui a donar carbasses a la gent, però després d'aquesta setmana, he creat un repertori que seria l'enveja de qualsevol. I és que encara en trauré alguna cosa bona, de tantes carbasses.

La qüestió és que tinc uns quants noms més a la màniga. Altra gent a qui podria demanar si volen venir. Serà perquè hi ha tants de noms que no m'importa que em diguin que no i per això no sóc prou convincent?

La gent de l'"ens", em va suggerir uns quants noms. I aquests noms, a la vegada, al dir-me que no, me n'han suggerit d'altres. Que vaja, em pregunto jo: si els altres em van suggerir noms, per què no els ho demanaven ells mateixos?

La qüestió és que la última persona que m'ha dit que no, m'ha suggerit un nom. D'acord, me n'ha suggerit més d'un, però n'hi havia un (l'últim) que ressaltava sobre els altres. Ja passen, aquestes coses.

Estic convençuda (però de debó), que aquest últim nom també em dirà que no. Visca l'optimisme! No hi ha cap raó per la que m'hagi de dir que sí. Cap ni una. I jo d'ell, també diria que no.

Però la part optimista del meu cap, diu que potser sí que em digui que sí.

El problema és que hi ha unes quantes persones que l'"ens" convidaria abans, i segurament alguna diria que sí abans que li pogués preguntar a l'últim. Però l'"ens" ha passat de tot i ho ha deixat tot en les meves mans. I quan jo he dit que tothom em deia que no, tampoc han fet cap esforç per intentar trobar algú.

I ara em trobo amb el dilema: faig passar aquesta persona per davant de les altres? Total, no hi perdo res. Si em diu que no, ho estarà dient a l'"ens", jo només sóc el missatger. I si em diu que no a mi, total què? Però i si diu que sí i alguna de les persones que en principi haurien d'anar al davant s'enfada? I si diu que sí i l'"ens" s'enfada perquè aquesta persona està agafada amb pinces, perquè gairebé no li tocaria anar-hi? És clar que... me l'ha recomanat una de les primeres opcions de l'"ens". És clar que estava al final de tot de la llista, però... estava a la llista.

Aquest vespre he d'"atacar" a algú altre. Segueixo la llista normal o em salto l'ordre a la torera?

Va, no sé per què m'ho pregunto, si ja sé el que faré...