I tu, què vols?

Quan venia cap a casa amb el cotxe, m'he recordat d'una parella que tenen una parada d'artesania de les que munten al pont de pedra. Un dia, ara deu fer un any o un any i mig, vaig passar per allà, vaig mirar dos segons, i vaig dir que volia unes arrecades. L'home es va mirar a la dona i li va dir alguna cosa de l'estil de "veus? Així és com s'ha de ser". La dona em va començar a preguntar que si no en volia unes altres, que si m'agradaven aquelles d'allà, que si això, que si allò altre. Però jo ho tenia clar. Jo volia aquelles arrecades que havia triat.

Amb la roba em passa una cosa similar. Entro en una botiga, i vaig directa a allò que vull. Sé què vull i no em costa massa de veure-ho. Tinc molt clar el que m'agrada i el que no, i sóc incapaç de provar-me gaires coses. Vaig directa allà on vull, m'ho provo, i la major part de les vegades, m'ho quedo.

Avui pensava que el que passa és que no distingeixo el que vull, sinó el que no vull. Vull dir que tinc clar el que no vull, i com que no vull allò, deixo de banda el que no vull, i aleshores em queda el que vull. Vull, vull, vull... ho sé, em repeteixo. Però bé, no és ben bé això. En algun cas sí, com amb les eleccions de demà passat. Comences a descartar, i a descartar, i a descartar... fins que et quedes amb la única opció que no has descartat. Però no sempre és així.

No, no sempre és així, però bastant sovint tinc molt clar el que no vull, i així és més fàcil triar el que vull.

És complicat escollir entre diverses opcions. Però avui m'he adonat que, de la mateixa manera que amb la roba, tinc molt clar el que vull (i el que no vull). Una altra cosa és que pugui aconseguir-ho. De fet, i com em passa amb les eleccions, tinc molt clar el que no vull, i a partir d'aquí, si trobo alguna cosa que em convenci, doncs veuré si la vull.

Algun cop algú m'ha insinuat (o m'ha dit directament) que sóc massa exigent. Jo no crec que sigui exigent. Simplement, sé el que vull. O el que no vull, per ser més exactes. L'altre dia algú parlava dels alumnes en general, i deia que sempre, sempre, se't pujaran a cavall. Si a la que veus que n'hi ha que queden enrere comences a baixar el nivell perquè tothom hi pugui arribar, aquests que quedaven enrere encara aniran pitjor i aniràs baixant el llistó fins a uns límits que no et pots imaginar. Si mantens el llistó alt, d'altra banda, els costarà més arribar-hi, però segur que al final hi arribaran i hauràs aconseguit coses que semblava que no podien fer.

A mi sempre em van agradar molt més aquests professors que posaven el llistó a dalt de tot. Explicaven molt bé, sí, però llavors t'exigien molt més que els altres. Jo sempre volia tenir aquests professors. Tampoc es tractava de suspendre a tothom. Simplement, es tractava de posar el llistó alt. Perquè, al final, la gent hi acabava arribant.

Però no volia parlar d'això. Volia parlar de mi, i el que vull. I el que vull és un llistó ben alt. No m'importen alguns comentaris que he sentit de gent bastant propera a mi. Jo no vull conformar-me amb una cosa que estigui més a baix del llistó només perquè tothom digui que no existeix una cosa per sobre del llistó. Només perquè diguin que potser no existeix i em quedaré sense res.

Però, saps què et dic? Que prefereixo quedar-me sense res que no quedar-me amb alguna cosa que no superi un cert llistó. I que al final, jo que tinc les coses tan clares, potser acabaré amb una cosa molt per sota del llistó que he posat. Però ho dubto. Perquè no sé si sé exactament el que vull. El que sí que tinc molt clar, però, és el que no vull.

Agre-dolç

Un nen petit que juga a bàsquet. El nen no passa del metre-vint. Davant seu, un "gegant" de metre-seixanta. El nen petit se'l mira, veu el nen gran, però no té por. El nen petit fa una finta al nen gran, es troba sol davant de la cistella, llença, i la pilota entra dins de la cistella.

Un penal que decideix una eliminatòria. El porter a sota la porteria (o una mica més avançat, tant li fa). El millor davanter de l'altre equip a punt de tirar el penal. El porter conserva la sang freda. Espera el moment just fins que el jugador dóna una patada a la pilota. Veu cap on va la pilota. Es tira cap aquell cantó. I atura el penal.

La Lluna en una situació similar. Ningú dóna un duro per ella. Tothom mira amb cara de circumstàncies. És com si fos aquell nen petit que té el gegant al davant. O com el porter davant d'un penal. Sí, hi ha casos en què el petit o el porter se'n poden sortir, però la major part de les vegades, no.

Però la Lluna no s'ha rendit. La Lluna ha seguit lluitant. Perquè sabia que avui pararia el penal. Sabia que avui aconseguiria fintar al gegant. Encara que ningú donés un duro per ella.

Si algú ha sigut mai el nen petit, sabrà què es sent en aquest moment. Si algú ha sigut porter, també. En el meu cas, tremolo. Tota jo tremolo i no puc deixar de tremolar. I somric. No puc deixar de somriure. I, no sé com ni per què, la meva timidesa se'n va, i tinc la confiança necessària per fer qualsevol cosa. Que em menjaria el món, vaja. Just després de fer una gesta d'aquest tipus sé que jo puc fer el que em proposi, sé que no hi ha barreres. I a la merda amb els complexes i amb tot el que sempre em diu que sóc incapaç de fer alguna cosa. Jo sóc capaç. D'això i de molt més. I qui digui el contrari... s'equivoca!

Però, és clar, a ningú se li escapa què passa quan un nen petit fa una gesta d'aquestes davant d'un gegant. El nen està content, però, estaria igual de content si ningú hagués vist que ho ha fet? Avui, un nen de 4 anys, ha vingut corrents a saludar-me. No perquè tingués ganes de saludar-me (o sí, jo què sé) sinó perquè em volia explicar que havia fet una gesta d'aquestes davant d'algú molt més gran. Algú que, de fet, era el seu pare, i sé perfectament que el seu pare s'ha deixat... però això és un altre tema. El nen estava content d'haver-ho fet, però estava més content encara de poder venir corrent a explicar-me el que havia fet.

I, és clar, si ets un porter que pares un penal decisiu, et converteixes en un heroi, molta gent veu el que has fet.

La veritat, en aquests casos, no sé si és millor la satisfacció personal per haver aconseguit allò que semblava impossible, o el fet que la gent que està al teu voltant reconegui que has fet una cosa que ningú es pensava que arribessis a aconseguir. Perquè sí, la satisfacció personal és molt gran... però només amb la satisfacció personal no es va enlloc.

I aquí entra la història de la Lluna. Just acabar de realitzar la proesa, comença a tremolar. I somriu. No pot deixar de somriure. Com fa dues setmanes, quan es va trobar en una situació semblant. Ningú donava un duro per ella, però ella va aconseguir fer el que semblava impossible. I avui també. Però...

Però ningú li ha donat importància. Coi, que acabava d'aconseguir una proesa que poca gent seria capaç de fer. I ni tan sols la gent que es mirava la Lluna amb cara de "no ho aconseguiràs" ho ha reconegut. "Ah, sí, has fet això? Doncs vale". Sense donar-li cap importància. Quan la Lluna estava eufòrica, quan tremolava, quan tenia el cap als núvols i era capaç de fer qualsevol cosa. Quan tenia la confiança suficient per fer el que volgués. Quan no necessitava cap empenteta per aconseguir arribar allà on volia.

Exactament com fa dues setmanes, quan també va aconseguir una proesa i ningú en va fer cas.

Aleshores va agafar i ho va explicar a una de les poques persones que creia que podria entendre-ho. Li va explicar de dalt a baix el que havia fet, com ho havia aconseguit. Pensant-se que aleshores algú valoraria el que havia aconseguit fer.

Però la persona a qui ho va explicar li va dir que tenia feina. Que ja l'escoltaria quan pogués. Han passat dues setmanes i no ha tingut 5 minuts per escoltar-la, per saber quina era la proesa de fa dues setmanes.

Avui, la Lluna ha fet una proesa encara més gran que la que va fer fa dues setmanes. Però la gent que estava al seu voltant no ho han trobat una proesa. Podria tornar a intentar explicar-ho a la mateixa persona que ho va intentar explicar fa dues setmanes. Però sap que li importa una merda.

I aquí està, la Lluna amb la seva proesa. Una proesa que ningú entèn, perquè qui hauria de comprendre-ho, no en fa ni cas.

I ella, que està aquí, pensa. Quin sentit tenen les proeses si ningú les valora, a part de tu? Si el nen de quatre anys no hagués pogut explicar a tothom la seva proesa... li faria la mateixa il.lusió?

Fent un meme

- Ei, feia dies que no apareixies per aquí...
- Sí, bé, és que encara estava una mica fomuda.
- Ah...
- I mira, he vist un meme que no és un meme.
- Un meme que no és un meme?
- Sí. Aquest meme. I he pensat...
- Ja, que no et podies resistir a contestar les preguntes.
- Sí...
- Per què t'agrada tant fer aquestes tonteries?
- No ho sé.
- I és llarg.
- Ho sé.
- És tan llarg que segurament ningú arribarà al final.
- Ho sé.
- Potser ni tan sols a la meitat.
- Ho sé. Però m'és igual. M'ho passo molt bé, fent aquestes coses.
- Ah...
- Vinga, som-hi! Hi he de posar un títol.
- Sí, és clar.
- No era una pregunta, era una afirmació.
- Ah... I quin títol hi posaràs?
- Ni idea.
- Doncs ja pots anar pensant.
- I la categoria. "Memes".
- I no hi hauries de posar "Converses amb mi mateixa"?
- Doncs tens raó. I ara tinc un dubte.
- Un dubte?
- Sí. Si hi poso primer la categoria de memes i després la de converses, conservarà l'ordre o les posarà per ordre alfabètic?
- Bona pregunta. A veure què fa.
- Bé, anem pel meme. Només que hi ha un problema... que jo no sóc Pere Calders i les meves respostes no tenen interès.
- Si ja comencem així, anem bé...
- Sí, però és igual. M'ho passaré bé fent-lo, no? I això és el que compta!
- És clar!
- Anem per feina... la primera pregunta: el principal tret del meu caràcter?
- Ai, com riuré...
- Per què?
- No sé, però tinc la impressió de que riuré al veure't la cara pensant les respostes...
- Vols dir?
- Va, vinga, què contestes a aquesta primera?
- Doncs...
- Veus? Va, digues, quin és el principal tret del teu caràcter?
- Doncs la veritat, no ho sé. Suposo que no ho hauria de dir jo, això, no? Perquè jo no em veig des de fora.
- No has contestat...
- Ja ho sé. Mira! Ja ho tinc. La resposta d'en Calders em ve que ni pintada: "Una timidesa exterior, que em fa esquerp, en pugna constant amb alegria interior que desitja la sociabilitat."
- Això és trampa!
- Ho sé... però, jo no ho hauria dit millor!
- Va, per aquesta te la passo...
- D'acord, anem per la segona: la qualitat que prefereixo en un home. Va, no riguis, que t'ofegaràs, de tan riure!
- Vinga, va, contesta!
- De fet, la faré juntament amb la tercera, la qualitat que prefereixo en una dona.
- Ja tornem a fer trampes?
- No faig trampes... És que contestaria el mateix.
- Segur?
- Sí. Almenys avui.
- I què contestaries?
- Doncs que siguin del gènere tonto.
- Del gènere tonto?
- Sí, em sembla que no m'explico massa bé.
- Home, és que preferir que algú sigui del gènere tonto, no és massa normal, que diguem...
- Ho sé, ho sé. Bé, volia dir que prefereixo la gent que altra gent diu que són tontos. La gent que va de bona fe, vaja. La gent aquella a qui tothom pren el pèl. Mira, és una debilitat que tinc...
- Mira que ets rara...
- Ja... i pesada. Porto 3 preguntes i el qüestionari en té 31. I això ja ocupa bastant més que qualsevol post normal... Això no m'ho rellegiré ni jo! D'aquí a una estona podré començar a escriure el que vulgui que ja no quedarà ningú llegint!
- Estàs una mica malament, eh!
- Ho sé. Anem per la quarta... allò que més estimo dels amics? Doncs... i si torno a posar el mateix que a la 2 i la 3? Buf, un altre dia segur que diria alguna altra cosa.
- I per què no la dius ara?
- Perquè això és el que m'ha vingut al cap ara. Vinga, anem per feina, la 5: el meu principal defecte.
- Veig que penses. No contestes?
- És que estava pensant que si en tinc algun, de defecte :-)
- Voldràs dir que si en tens algun que sobresurti dels molts altres defectes que tens, no?
- Sí, això.
- I?
- Doncs... que sóc del gènere tonto?
- Et repeteixes...
- Ho sé... vaig a fer la 6, a veure si canvio una mica les respostes: la meva ocupació preferida.
- I ara per què rius?
- Doncs perquè ara podria dir que la meva ocupació preferida és fer memes!
- Va... no m'ho crec!
- Ja m'ho pensava. Bé, doncs la meva ocupació preferida és... no en tinc ni idea. Però la feina que faig ja m'agrada, així que suposo que podria dir la feina que faig.
- Avorrida!
- Ho sé. Anem per la 7: el meu somni de benestar. Buf... i ara què dic?
- No ho sé, el meme el fas tu...
- Bé, em sembla que passo i hi torno més tard.
- Ep, avui no val, això...
- Per què?
- Doncs perquè avui no tornaràs enrere a omplir els buits. Contesta!
- Doncs... jo què sé. Una vida com la que tinc ara... però sense viure d'okupa, en una casa (qui diu casa, diu pis o piset) que jo em pogués pagar... Cosa difícil, d'altra banda, perquè com està el pati...
- El pati o els pisos?
- Jaja. Quina gràcia que fas! Vinga, la 8: la meva pitjor desgràcia. Ui, aquesta és difícil.
- Ningú ha dit que el qüestionari fos fàcil.
- Ja ho sé. Ara se m'acaba d'acudir una cosa, però segur que si fes el meme un altre dia, diria alguna altra cosa.
- Segur. Però, quina cosa és?
- Doncs perdre el cap. No físicament, sinó psicològicament. Ja saps.
- Sí, ja sé...
- Saps, avui he vist a la nena de la Lluna.
- Ah, sí?
- Sí. I li he donat xocolata. En tenia de negra i de blanca.
- I ha agafat la blanca?
- Sí, la negra no li agrada, però la blanca li encanta...
- No sé per què, això em sona...
- Ja... què diu la pregunta 9?
- Què voldries ser?
- Ah, aquesta és la pregunta més fàcil que he contestat fins ara.
- Ah, sí?
- Sí. La vaig descobrir aquest estiu, tornant de Banyoles un dia de tempesta.
- Oh, que maco!
- No te'n riguis! És veritat. El que voldria ser és jo mateixa. No voldria ser res més. No voldria ser ningú més. Jo mateixa i prou.
- Doncs si no ho vas descobrir fins aquest estiu, vas trigar uns quants anys, eh!
- És que ho has de criticar tot?
- Sembla que sí. És el paper que m'has donat tu...
- Doncs ara critica la resposta a la pregunta 10: on desitjaries viure?
- Ah, aquesta és fàcil, no?
- Doncs sí... voldria viure a casa meva :-)
- Ja sembles una política!
- Ja... Ostres, saps què han fet als cartells electorals?
- No...
- Doncs aquest matí, arribo a la ciutat, i el primer que em trobo és la cara d'en Mas a les faroles. Però... estava tapada!
- Tapada?
- Sí, per anuncis del circ Raluy.
- Ah, sí?
- Sí, després en Montilla.
- També tapat?
- Sí.
- I després el de ciutadans...
- També tapat?
- No, a aquest no l'han tapat!
- Per què?
- I jo què sé, els hauries de preguntar als del circ Raluy, no a mi... O als polítics, perquè aquesta campanya ja és un bon circ...
- Tens raó. Què diu la pregunta 11?
- Que quin color prefereixo.
- Ah, aquesta també és molt fàcil, no?
- Sí, facilíssima: el groc. Anem per la 12: que quina flor prefereixo.
- D'acord, no fa falta que contestis.
- No?
- Em sembla que no, anem per la 13. Què diu?
- Que quin ocell prefereixo.
- Ah, aquesta sí que l'has de contestar...
- Doncs... la veritat és que no ho sé, però ara m'he recordat d'una curiositat.
- Primer l'ocell...
- Doncs... Jo què sé. Els pardals, per dir alguna cosa.
- Per dir alguna cosa?
- Sí, no tinc cap ocell preferit, és un crim, això?
- No, no... i la cosa que has recordat?
- Res, una tonteria de persona inculta.
- La persona inculta ets tu, veritat?
- Sí... Es tracta d'aquest gat. Jo em pensava que el nom estava posat a l'atzar... Fins que l'altre dia, mirant esquelets d'animals, ...
- Mirant què?
- Sí, m'entretenia mirant animalons.
- A on?
- A un lloc on tenen exposats esquelets d'animals. Però, a més dels esquelets, hi ha el nom comú i el nom científic era felix catus. Em va fer molta gràcia, perquè no tenia ni idea que fos felix catus. Però, és clar, té la seva lògica...
- Sí, és clar. Vinga, la 14: els teus autors preferits en prosa.
- Ah, aquesta també és fàcil. I en posaré només un: Asimov. Vinga, la 15, que ja em temo què serà i no sabré què contestar...
- Doncs sí: els teus poetes preferits...
- Doncs passo i quan acabi el meme tornaré a contestar.
- Saps que no ho faràs.
- Sí, però passo igualment. Vinga, la 16: els meus herois de ficció.
- Ja tornes a fer cara d'estar pensant...
- Ostres, és que és difícil... Un heroi de ficció? És que ha de ser heroi, i ha de ser de ficció.
- Doncs sí, ja ho tenen, això, els herois de ficció...
- No sé. Avui em quedo amb l'Spiderman. Demà... segurament sigui un altre. A que endevino quina és la 17?
- Suposo que sí. La teva heroïna de ficció.
- Mmm... S'hi val posar la Susan Calvin? O a ella no se la considera heroïna?
- Va t'ho deixo passar, perquè ara riuré... i molt!
- Per què?
- Per la pregunta 18.
- Quina és?
- Doncs diu, literalment, quins són els teus compositors predilectes. Jaja! Amb la cara ja pagues. Va, vinga, què contestes a això?
- Què vol dir, compositors predilectes?
- No contestis amb una pregunta... va, vinga! Vull veure què contestes a això...
- Doncs depèn.
- De què depèn?
- De què vulgui dir compositor predilecte...
- Contestaràs o no?
- Vale... Si he de tocar la seva música, em quedo amb Bach. Si l'he d'escoltar, Vivaldi.
- I això és tot.
- Sí...
- Doncs anem per la següent, que ja he perdut el compte.
- La 19, els meus pintors predilectes. Doncs qualsevol que sigui abstracte.
- Quina resposta més sosa...
- Ja... Anem per la 20: els meus herois de la vida real. Em pregunto per què pregunten sempre primer pels homes i després per les dones...
- Per algun han de començar...
- Sí, però podrien començar amb un de cada... Tot i que he vist que les preguntes són diferents.
- Diferents?
- Sí, per què et pregunten els teus herois de la vida real i després les teves heroïnes històriques? Per què no és exactament la mateixa pregunta?
- Doncs no ho sé. Jo no he fet el qüestionari...
- Vinga, et contesto la 20: els meus herois de la vida real. Tot i que segur que d'aquí a 5 minuts et contestaria una cosa completament diferent. Els meus herois són... doncs no sabria dir-t'ho. La deixo per després...
- Tramposa...
- És que ja estic una mica cansada de contestar preguntes... i total, tampoc s'ho llegirà ningú. I ja que tinc clara la resposta a la 21...
- A la 21?
- Sí, la meva heroïna històrica.
- Ah, sí? Qui és?
- Marie Curie.
- És heroïna?
- Jo dic que sí... i jo poso la resposta. Si no t'agrada... doncs a mi sí! Vinga, la 22...
- Quins noms prefereixes?
- Noms? Noms de què? Noms de persona? Noms de coses?
- Jo què sé. Noms!
- Mira, doncs Anna és un nom que sempre m'ha agradat. I Marc també. Eren noms propis, no?
- Suposo... Va, quina és la 23?
- Què detesto més que res?
- I què és el que detestes més que res?
- Doncs no sé si és el que més detesto, però les persones amb un alt grau de xuleria em treuen de polleguera.
- Ai...
- Ai què?
- Doncs que has contestat la 24, en comptes de la 23!
- I què diu la 24?
- Ai, no, si ja m'he tornat a deixar els "històrics" pel mig. Pregunta quins caràcters històrics menysprees més.
- Ah...
- I?
- Doncs jo què sé... Ja porto moltes preguntes contestades! La següent...
- La 25? Quin fet militar admires més?
- Si n'eren 3 tambors, que anaven a la guerra, i el més petit de tots...
- Què cantes, tu, ara?
- Els tres tambors.
- Sí, però el meme de les cançons era un altre! Aquest no és el meme de les cançons.
- I?
- Doncs que hauries de contestar bé!
- Ja contesto bé. No admiro cap fet militar. No hi hauria d'haver guerres. I el tambor petit, el que portava el ram de roselles, era el que més admiro.
- Ah... doncs vinga, que ja queda poc. Ara ve la 26... Quina reforma admires més?
- Reforma? Admirar? La deixo per després...
- D'acord, doncs la 27: quins dons naturals voldries tenir?
- Doncs estaria bé poder-se teletransportar. I també m'agradaria el do de la telepatia. A part, doncs el de sempre: una mica més d'intel.ligència, que això sí que seria possible! Molt possible, diria jo...
- I tant! Perquè d'intel.ligència no te'n sobra pas...
- Vinga la següent... Ja només en queden 4!
- Com t'agradaria morir?
- Doncs m'agradaria morir sense adonar-me'n. Bé, vull dir que te n'has d'adonar, però estaria bé morir-se com l'avi, de vell, sense haver patit cap malaltia greu. I si no pot ser així, si no em puc morir essent una velleta adorable (o una velleta cascaràbies, vés a saber, però velleta al cap i a la fi), doncs en algun tipus d'accident. D'avui per demà. Sense temps de pensar que em queda molt poc temps de vida perquè tinc una malaltia terminal.
- Doncs res a dir, que jo sóc la teva altra meitat... Vinga, la 29: estat present del teu esperit?
- Una mica cansat, la veritat, i amb ganes d'acabar el qüestionari! Vinga, la 30!
- Els fets que t'inspiren més indulgència?
- Mmmm... Doncs no ho sé. Puc canviar la pregunta i contestar les coses que m'inspiren menys indulgència?
- No sé, no sé...
- Va, és igual. Total, tampoc sabria què dir. Hi ha una cosa que em genera moooooolta indulgència: que algú hagi començat a llegir això i a les dues línies ho hagi deixat.
- Ja, perquè si algú ha llegit fins aquí, pobre! Quin rotllo acabes de fotre! I encara queda una pregunta.
- Exacte... Em demana el meu lema, però tinc un problema...
- Quin?
- Que no puc posar cap lema.
- Per què?
- Perquè no sé resumir! I no saps com ho sento! Perquè després d'aquest rotllo, si és que algú ha arribat fins aquí... ja no tornarà mai més!

Fórmula 1

Recordo temps enrera, quan ningú a casa es mirava la fórmula 1. De fet, gairebé ningú sabia ni que existia, o com a mínim, no se'n parlava tant com ara. Recordo els diumenges, envoltada de llibres i apunts, amb una tele petita, escoltant (i mirant de tant en tant) els cotxes. No me la perdia mai, encara que mai me la mirava del tot. Sempre me la mirava a mitges, però me l'escoltava. Era l'època en què encara la feien al canal 33 i a tv2. O a les dues. O començaven a tv3 i llavors passaven al 33. I el 33 era el 33, i no el k3.

Després d'aquella època, va començar una època amb en Marc Gené i en Pere Martínez de la Rosa. Aquella va ser una bona època, perquè no hi havia problema per veure-la per la tele: a tv3 (o al 33) ja sempre la feien, i la gent en parlava. Es seguia el mundial i podies estar informat del que era realment el mundial.

Des de fa un temps, a casa, que mai s'havien preocupat de la fórmula 1 i sempre em criticaven que me la mirés, se la miren. Entrenaments del divendres, del dissabte, la carrera del diumenge i tot el que facin.

El que em posa nerviosa és que ells no es miren la fórmula 1. Ells sempre diuen "vas a mirar a Alonso?" Com si no corregués ningú més a la fórmula 1! Com si només aquest noi fos important.

Em posa nerviosa mirar la fórmula 1 amb ells. Perquè tot és l'Alonso, i tot és mirar si guanyarà o no. Les meves converses del dissabte solen ser:

- Com sortiran demà?
- L'Alonso sortirà *** (podeu substituir els asteriscos pel que més us agradi).
- D'acord, i què, i els altres?
- Ah, no ho sé, però l'Alonso sortirà ***.

I comptant que a mi no m'importa massa el que faci aquest noi, doncs això em posa dels nervis. Perquè, d'acord, si el noi en qüestió surt primer, està bé que m'ho diguin, però si el noi no surt dels 3 primers... no m'haurien de dir qui surt primer i segon?

Avui m'he negat a mirar la fórmula 1. Fa una estona m'han preguntat: "Vas a ver a Alonso?" I jo he dit que no. Perquè jo no vull veure l'Alonso. Vull veure la fórmula 1. I sí, tinc un preferit. Però millor no el dic, perquè encara us enriureu de mi. Però penseu que el dia que se li acabi la mala sort... no hi haurà qui l'atrapi! La pena és que llavors, tot i així, aniré a mirar la fórmula 1, preguntaré què fan, i em trobaré amb el de sempre: "L'Alonso va ***."

El meme de les cançons (o alguna cosa similar)

Ningú me l'ha passat, però jo el faig igualment. Perquè em ve de gust. Després d'una setmana d'estar perduda, l'he vist per aquí i per allà i m'he decidit a fer-lo. En principi les normes diuen que has de triar un grup o cantant i contestar a cada pregunta amb el nom d'una cançó del grup o cantant. Jo, com que sóc una mica (massa) criatura, he decidit que no escolliria cap grup ni cap cantant, sinó que jo escullo cançons infantils catalanes. Algú hi haurà que les canti totes, dic jo. Encara que sigui una mestra...

Ets home o dona? Les nenes maques del dematí

Descriu-te: La Lluna, la pruna.

Què senten les persones sobre tu? Plou i fa sol.

Com descriuries la teva anterior relació sentimental? 10 pometes té el pomer.

Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu novio/a o pretendent: Sol, solet.

On voldries estar ara? El tren pinxo de Banyoles.

Com ets respecte a l'amor? El gall i la gallina.

Com és la teva vida? Ara plou, ara neva.

Què demanaries si tinguessis un sol desig? Volem pa amb oli!

Ara acomiada’'t: És l'hora dels adéus.

Viure a 30K

No era el llibre que em tocava llegir. Quan vaig acabar l'anterior, que ja no recordo quin era, vaig acostar-me a la meva pila de llibres per llegir. A davant de tot, on hi havia els llibres que volia llegir primer, només hi havia llibres molt semblants en temàtica als últims llibres que havia llegit. Així que vaig buscar una mica més enrere i em vaig trobar amb el llibre en qüestió, mig amagat entre una bona pila de llibres. Qui m'havia de dir que aquell llibre que estava allà amagat m'acabaria agradant tant?

He de reconèixer que quan vaig començar a llegir-lo, Plutó encara es considerava un planeta. Només de pensar això, ja m'adono que he trigat massa a llegir-lo. I sí, pel mig n'he llegit algun altre, però... no m'ha agradat, això d'adonar-me que feia tant de temps que llegia un llibre que no és llarg i que a sobre m'agradava. Però, en fi, això és un altre tema.

Que per què dic això de Plutó? Doncs perquè el pròleg són 5 o 6 pàgines fabuloses, on diu coses com la següent:

Algunos piensan que Plutón es el planeta más externo del Sistema Solar. Pero Plutón no es un planeta. Plutón es un cometoide doble formado por el propio Plutón, cuyo diámetro es dos tercios el de la Luna, y Caronte, de casi la mitad de tamaño que Plutón. La órbita de Plutón-Caronte es altamente elíptica y tiene una inclinación de diecisiete grados respecto al plano elíptico donde orbitan todos los planetas de verdad. La densidad de Plutón es sólo 2.4 veces la del hielo, lo que indica un pequeño núcleo rocoso con una densa cobertura de hielo, pero Caronte, con una densidad de sólo 1.4, es casi todo de hielo. En efecto, se trata de cometoides, no de planetas.

I ho deixo aquí. Seguiria transcrivint el pròleg, però em sembla que això ja serà prou llarg, i malgrat que a mi em va encantar, a algú li pot semblar pesadíssim.

El llibre parla d'una civilització que es troben els humans al cinturó de Kuiper. És un planeta, on la temperatura mitjana és de 30K, i d'aquí el títol, "Camelot 30K". Podria dir moltes coses del llibre, però el faria malbé. Només dir que té un final sorprenent, que a mi m'ha generat molts dubtes. De fet, jo, que tinc molta confiança en la raça humana, em pensava que el llibre s'acabaria amb la destrucció de la civilització d'aquell planeta degut a la influència (mala influència, és clar) dels humans. I bé, una mica d'influència sí que acaben tenint els humans en el planeta, però... el final no me l'esperava pas. M'he quedat amb la pregunta (entre d'altres) de com s'ho van fer per tenir els coneixements per fer el que van fer, quan semblava que no estaven tan avançats. Però... en fi, amb el dubte em quedaré.


I, ja que hi sóc, diré que properament, en aquest mateix canal, es podrà trobar el llibre de la biblioteca, que comença:

De més enllà de les muntanyes dels voltants arribava un silenci ressonant que es feia més intens per les peülles lentes dels ponis de càrrega sobre l'herba i els cops suaus que es donaven amb la cua als costats. El cel era d'un color blau pàl.lid, però la brisa era intensa.
Hi havia quatre components de l'equip de recerca geològica: Malc, Tim, Dave i Caro. Havien deixat el XXI aquell mateix matí a les vuit, per anar, a través del Tub, cap al XVI, on pensaven passar-hi quatre dies. Cap d'ells no havia estat mai tan lluny de casa i sovint miraven enrere cap al Tub. Era la única manera que tenien de tornar.

O el llibre que porto al cotxe i que, probablement, trigaré bastant més a llegir (tot depèn del trànsit i de les possibilitats de trobar aparcament ràpidament):

He was a highly unusual boy in many ways. For one thing, he hated the summer holidays more than any other time of year. For another, he really wanted to do his homework, but was forced to do it in secret, in the dead of night.
It was nearly midnight, and he was lying on his front in bed, the blankets drawn right over his head like a tent, a torch in one hand and a large leather-bound book propped against the pillow. He moved the tip of his eagle-feather quill down the page, frowning as he looked for something that would help him write his essay.

En aquest cas, m'he permès la llicència de treure un nom propi (i substituir-lo per He) i escurçar una mica el primer paràgraf del llibre. És que sinó seria massa obvi. Tot i així, suposo que ho és. I sí, no visc en aquest món: dec ser una de les poques persones que ni s'han llegit el llibre ni han vist la pel.lícula. Així que no conec la història...

Baba de caracol

Me'n vaig a dormir aviat. No tan aviat com hagués volgut, però prou aviat per ser aviat per la resta de la gent.

El rellotge marca les 22 i sóc incapaç de dormir, tot i que no m'aguanto dreta. Incapaç de llegir res o de fer qualsevol cosa de profit, intento pensar coses bones, perquè ja sé la nit que m'espera.

Em desperto dintre d'un cub de Rubik de dimensions enormes. En vull sortir, però un inconscient intenta fer-lo, amb unes instruccions al cantó. I jo vinga a donar voltes dins el cub de Rubik. Miro el rellotge. Les 23:12. Quina nit més llarga m'espera.

Em passo tota la nit igual. El somni del cub de Rubik encara té mitja gràcia. L'estona que puc dormir més estona seguida és de la 1:11 a les 2:15. Cada cop em desperta un somni pitjor, tot i que suposo que hauria de dir un malson. I això que fa dos dies que tiro d'aspirines, que sinó no sé pas què faria.

Vaig a treballar, encara que sé que no em podré concentrar. Faré coses que no necessitin massa concentració, això rai. Així que m'aixeco aviat. Encara amb els ulls mig tancats baixo a la cuina i mentre intento esmorzar poso la tele.

Un cop oberta la tele em recordo del cub de Rubik i penso que encara dec estar tenint un dels meus deliris. Surten un conjunt de noies amb cara somrient, que anuncien una cosa similar a "extracto de baba de caracol". Deixant de banda el fet que em fa mal el cap, gairebé no he dormit, i tinc més ganes de vomitar que de menjar alguna cosa, això de la bava de cargol no m'ajuda gaire a esmorzar. I les noies aquelles passant-se la punyetera crema o el que sigui per la cara, amb un somriure ben gros. Me les miro i penso que ja els regalo la bava de cargol. Que això jo no m'ho fico ni borratxa (i mira que és difícil emborratxar-me a mi, més que res perquè no bec res d'alcohol). I ara segur que em sortirà algú amb què segur que em poso coses pitjors, però com que no em poso cap crema, crec que puc estar tranquil.la. A no ser que les aspirines portin alguna cosa pitjor.

S'acaba l'anunci (per sort) i diuen que si en compres un te'n regalen un altre. Penso que jo no el vull per res, aquest extracte de bava de cargol. Somric pensant que potser al gos li agradaria. I és que quan era petit es menjava els cargols. Si veies un cargol, ell el veia de seguida, i al moment ja no veies el cargol i senties les seves dents com rossegaven una cosa cruixent i sabies que era el cargol. Tot el cargol. Vés a saber, potser són prou bons. Però jo, que no en menjo, ja els regalo tots.

Quan entro al cotxe sento alguna cosa del zoo d'en Pitus. Recordo que me'l van fer llegir, no sé si a l'escola o a l'institut. Fa molt de temps, d'això. No és que no recordi com acaba, és que ni tan sols recordo de què anava. I no tinc cap problema a admetre-ho. Per què me n'hauria d'avergonyir? Jo puc recitar (més o menys) l'Oda a la Pàtria de l'Aribau. Per què m'he d'avergonyir de no recordar com acaba el zoo d'en Pitus? És clar que a mi ningú em jutjarà perquè no ho recordi, no? O potser sí?

En fi, qui sap, potser al zoo d'en Pitus hi havia cargols i el llibre s'acaba amb gent recollint bava dels cargols del zoo per fer-ne cremes perquè algú sembli més jove (*). Vés a saber, cremes que potser són usades pel mateix que s'avergonyeix de no saber com s'acaba el llibre en qüestió!

(*) Sento ser irreverent contra aquest llibre. Però suposo que se'm pot perdonar... tinc febre i no sé què em dic!