Tse-tse

L'únic cop que recordo no haver anat a classe o a treballar perquè estava malalta va ser quan tenia 11 anys. Em van operar i des de la clínica no podia anar al cole...

De petita, com que no tenia cap avi que em pogués cuidar, ni cap veïna, ni ningú, si tenia febre, ma mare em donava una aspirina, i apa, cap a l'escola. I així vaig créixer, acostumada a no estar mai malalta.

De sempre, quan m'he trobat malament, he anat a dormir molt aviat, m'he carregat el cos d'aspirines, i he anat a treballar, o a classe, o el que fos.

És per això que l'altre dia, encara que sabia que no estava bé del tot, vaig anar igualment a la gran ciutat. Feia dies que anava a dormir a les 9, però aquell dia em vaig aixecar i em va semblar que ja em trobava bé.

Vaig agafar el tren i un llibre nou. Vaig començar a llegir i ni me'n vaig adonar, que ja era a la gran ciutat. Mentre estava a la gran ciutat ja vaig notar que no estava massa bé. Bé, de fet qui ho va notar no vaig ser jo. Jo no em trobava massa bé, però vaig pensar que era un simple refredat. I potser ho era. Però ara suposo que deuria estar blanca com la neu. O groga, que diu ma mare. Perquè vaig haver de contestar més d'una vegada i de dues a la pregunta de si em trobava bé.

A la tornada, vaig tornar-me a posar a llegir. El llibre m'havia absorvit tant que gairebé ni em vaig adonar que havia arribat al meu destí. Per sort, baixa força gent a la mateixa parada que jo i vaig tenir temps de recollir les coses a corre-cuita per baixar del tren.

Em vaig prometre que arribaria a casa i acabaria el llibre. No el podia deixar així.

Vaig arribar a casa, vaig sopar i em vaig posar a llegir, amb la determinació d'acabar el llibre abans de dormir.

I un be negre amb potes rosses.

Eren les 9 del vespre i no vaig ser capaç de llegir una pàgina. Em vaig posar a dormir, pensant que dormiria prou hores.

L'endemà, després d'haver dormit 10 hores d'una tirada, em vaig aixecar tan marejada, que gairebé no m'aguantava dreta. Però havia d'anar a treballar... Així que ho vaig fer.

Encara no sé com.

Vaig tornar aviat a casa, abans de les 2. I me'n vaig anar directa al llit. Vaig dormir dues hores, fins que em va despertar el telèfon. Em vaig aixecar, vaig dinar, i li vaig dir al meu pare que aniria a fer el que faig els divendres a la tarda.

Em va dir que no.

Jo tenia forces, ja no em trobava malament, ja no tenia son...

Una hora més tard, tornava a estar al llit.

Vaig dormir dues hores més, fins que em va despertar alguna cosa.

Vaig tornar a aixecar-me, i ma mare em va demanar que la despertés si s'adormia, que havia d'anar a treballar a la nit.

Per poc sóc jo la que m'adormo.

Vaig tornar al llit i vaig dormir 12 (sí, 12) hores seguides.

Aquest matí m'he aixecat. Em trobava bé i he dit que aniria a fer el que faig els dissabtes al matí.

El meu pare m'ha dit que no, que truqués i digués que no hi anava.

I jo que sí, que ja em trobava bé.

No havia passat ni una hora des que m'havia aixecat de dormir 12 hores seguides que ja tornava a ser al llit.

M'he aixecat i ja tornava a tenir forces. Així que he recuperat el llibre, fins que he llegit un tros que m'ha fet molta gràcia. I he pensat que ja n'hi havia prou, que podia engegar l'ordenador i mirar quants mails tenia, que feia molt que no passava per aquí.

Però només d'escriure això, ja m'he tornat a marejar. D'aquí, directa al llit. A dormir altre cop. Per sort, gairebé ningú m'havia dit res.

I ara me'n vaig a dormir. Que aquesta nit tots plegats dormirem una horeta menys... i jo necessito dormir! Bona nit!

I de mica en mica vaig anar transformant les imatges en situacions, i vaig anar inventant i dibuixant una història protagonitzada per una jove col.legiala amb poders, anomenada Lluna, que s'encapritxava d'un cabirol esmunyedís amb una marca peculiar a la pota i el seguia fins als confins de la Terra.
La Lluna era una nena que menjava caramels i dormia abraçada al seu ós de peluix, i amb ella vaig viatjar per altres mons i vaig viure altres vides, fins que les aventures de la Lluna van acabar convertint-se en un còmic.
Vaig dedicar la meva primera obra a la memòria de la Meritxell i la vaig guardar a la bossa. Si alguna vegada tornava a la civilització, aquella seria la meva professió. Intentaria guanyar-me la vida escrivint, dibuixant vinyetes de còmic i creant personatges que, com la Lluna, s'inspiressin en la meva pròpia vida i em permetessin escapar dels meus problemes.

Riure's d'un mateix

No m'havia adonat mai que ho feia, fins que un dia que estava en un bar, l'Elena em va dir, ben enfadada:

- Para ja! No facis més això.
- El què?
- Riure't de tu mateixa!

I llavors me'n vaig adonar. M'havia passat una bona estona enfotent-me de mi mateixa. Potser amb una mica massa de mala llet.

Des d'aquell dia m'hi fixo, i he descobert que sí, que acostumo a riure'm massa de mi. Que faig alguna cosa que em pot deixar en ridícul... doncs jo l'explico a tothom, mentre em ric de mi. Que faig alguna cosa que pot deixar a algú amb la boca oberta (de fet en faig poques, o gairebé cap)... doncs me la guardo per mi i no l'explico a ningú. O a gairebé ningú.

Avui m'he rigut molt de mi mateixa. Que coi, em vaig dir que no ho explicaria. Però no, la Lluna és així, i s'ha de posar en ridícul un cop, i un altre, i un altre...

És clar que avui estava baixa de defenses... Coi de costipat... Qui coi me l'ha enganxat? Que no tinc el cap clar ni per pensar! I són les 8 i ja aniria a dormir, perquè el cap no m'aguanta (i no descarto fer-ho en els propers minuts, ja no parlo coherentment...)

Total, que no sé què volia dir, però venint amb el cotxe m'he recordat d'en Braguetaoberta.

En Braguetaoberta va ser un professor que vaig tenir fa uns anys. Està clar que no es deia Braguetaoberta, però sóc incapaç de recordar com es deia.

Un dia va començar la classe, com sempre. Jo estava asseguda a primera fila, amb l'Anna a un cantó i la Maria a l'altre. Ell, en Braguetaoberta, va començar a explicar-nos alguna cosa que crec que era molt avorrida. De fet, no recordo què era, només que era avorridíssim.

Ell, de tant en tant, es posava davant la pissarra, amb una mà a la cintura, i ens anava explicant coses. Ell a sobre la tarima, i nosaltres a les nostres cadires.

I, de cop, vaig aixecar el cap. Per copiar alguna cosa de la pissarra, o per vés a saber què.

I allà estava, amb el primer botó dels pantalons descordat.

La classe va continuar. Jo no sabia si aixecar el cap perquè sabia que acabaria rient, o no. Però vaig tornar a aixecar el cap.

En aquell moment, ja eren dos els botons descordats.

Val a dir que l'home portava cinturó (ben cordat) i que per això suposo que no li queien els pantalons...

Ja sense gosar aixecar el cap per no tenir un atac de riure, vaig tornar a mirar a la pissarra per copiar alguna cosa. I allà estava ell, amb la mà a la cintura... i tres botons descordats.

Llavors vaig començar a sentir com l'Anna s'aguantava el riure com podia. I la Maria va agafar un dels meus folis i hi va escriure alguna cosa. Jo m'esperava l'"Hola guapa" de sempre, però quan ho vaig llegir, posava:

"Porta la bragueta oberta!"

I a partir d'allà, vaig passar-me tota l'hora intentant aguantar-me el riure com podia.

A la propera classe, en Braguetaoberta va venir amb els pantalons ben cordats. En un moment, algú va comentar alguna cosa amb el del cantó. I ell, es va girar de cop i, tot seriós, va dir:

- Què passa, que porto la bragueta oberta, o què?

Em vaig passar una bona estona amb el cap jup, mirant els apunts, amb la cara ben vermella d'aguantar-me el riure. Al meu cantó, l'Anna estava igual que jo i la Maria aguantava com podia.

Aquell dia vaig pensar que jo no seria capaç de fer un comentari així.

Avui, però, penso que no seria capaç de no fer-lo.

Fins al sostre

Tinc un problema: sóc addicta a comprar llibres.

Sí, ho reconec, no me'n puc estar. Entro en una llibreria i no me'n puc estar. Compro. Perquè he de comprar. Perquè veig un llibre i dic: "ostres, és interessant". I me'l compro. O veig un llibre per internet. I el poso a una llista per comprar-lo. Que em parlen d'un llibre? També va a la llista. Que... a la llista, o a la llibreria. I apa, anar comprant.

La cosa no seria greu si jo em llegís els llibres que em compro. El problema és que no me'ls llegeixo. Bé, sí que me'ls llegeixo, però... en compro amb més velocitat que en llegeixo. Que sí, que amb el que va d'any dec haver acabat... 4 llibres. I quants n'he comprat? 10? 20? Potser he acabat 6 llibres. Potser menys. En tinc 4 de començats, ara mateix (qui em mana llegir 4 coses a la vegada?) Però de llegits, 4. Potser 5. I de comprats...

Els llibres comprats i no llegits tenen un lloc propi. A la meva habitació, hi tinc un moble que té una alçada de... metre quaranta? No ho sé exactament, m'arriba a... a mig camí entre l'espatlla i el colze. És un moble una mica gran, deu fer uns dos metres de llargada. Al principi, els llibres "per llegir" es van anar col.locant, un al cantó de l'altre, a sobre del moble. Fins que se'm va acabar l'espai. Llavors els llibres es van moure una mica més enrere, i tots els llibres que m'anava comprant, anaven a parar a quatre piles, a sobre del moble, depenent de la temàtica.

El sostre no és gaire alt, per ser un sostre d'una casa. És a dalt de tot de la casa, i si estiro els braços, toco al sostre amb les puntes dels dits. Deu fer... 2 metres? O alguna cosa per l'estil.

Aquesta tarda hem anat amb ma mare a la ciutat. En principi, la seva idea era comprar roba. Però és que jo he entrat en alguna botiga i el primer que he dit ha sigut: "On coi són els colors?" Amb el que a mi m'agraden, els colors! On s'ha vist que la roba de primavera sigui blanca, negra i marró? Que la roba de primavera ha de ser de colors!

Total, que no sé com (bé, sí que ho sé) hem acabat, ma mare i jo, sense haver comprat res de roba, i enmig d'una llibreria. Perill!

I servidora, que s'havia promès que no es compraria cap més llibre fins que n'hagués llegit dos o tres, més que res per equil.librar una mica la balança, i que la pila de llibres per llegir no augmenti tant, s'ha vist enmig d'una pila de llibres, tots interessants, tots...

I servidora ha trobat un llibre perfecte per dilluns. I se l'ha mirat. I ha arribat a la conclusió que ella també el llegirà. Algun dia. L'haurà de posar a la llista, que no a la pila, perquè el llibre no serà seu.

Però ai, greu error, el llibre no tenia preu! Així que la progenitora de servidora ha dit: "tu tranquil.la, vés mirant llibres, que jo vaig a preguntar quant costa".

Quan la progenitora de servidora (per resumir, li'n direm mama) ha tornat al lloc on hi havia la seva filla, s'ha posat a riure. Perquè servidora portava dos llibres més a la mà... I llavors li ha dit a la mama: "en tinc un altre d'ullat, però que era gros, i ara l'agafo...", al que la mama ha contestat: "quants diners portes?"

I ai, el tercer llibre no ha pogut ser, perquè no portava prou diners... I no sabria dir si ha sigut una sort o una desgràcia.

Quan servidora ha arribat a casa, ha agafat els dos llibres i els ha portat a la pila.

La pila ja arriba al sostre.

Ja no hi ha lloc per més llibres a sobre el moble.

El pitjor de tot és que sé que compraré més llibres. I que no els llegiré tan ràpid com voldria.

Perquè m'he mirat la pila. I he pensat que aquest me'l volia llegir. I aquell altre. I el de més enllà. Ara mateix els començaria tots. I me'ls llegiria de principi a fi. Però no me'ls puc llegir tots a la vegada i ja en tinc massa de començats.

I la pila ja arriba al sostre.

Crec que el millor és que me'n vagi a llegir...

Friki

L'altre dia li vaig dir a algú que jo era una mica friki. Per mi, que algú em digui friki no és cap insult, més aviat és un "piropo". I segurament jo no em mereixo l'adjectiu friki, perquè no estic a l'alçada dels grans frikis, sinó que només ho sóc una miqueta.

Aquest algú em va dir alguna cosa de l'estil de "però per què dius això?", com si ser friki fos una cosa molt dolenta. És una cosa dolenta?

Corre un test friki per internet, on una de les preguntes és: "has exagerat les respostes a algunes de les preguntes perquè el test et doni més puntuació?" No he sigut capaç d'acabar mai el test (serà que no sóc prou friki?) però a aquesta pregunta sempre dóno la mateixa resposta: "SI".

Perquè jo no sóc com alguna gent que corre pel món. Jo sóc una ignorant en molts temes. Però... un secret... ja ho he dit més d'una vegada que sóc un imant per la gent rara, però és que amb els frikis en concret, l'imant em porta cap allà. Veig un friki, i apa, de cap, cap allà on sigui. Perquè... doncs no ho sé per què, però com més friki sigui una persona, més bé em cau.

Ara, que per friki, friki, això de jugar a la brisca per internet!

Ho sento, sé que no s'ha de fer un post de 5 paràgrafs (6 amb aquest, i curtets) on la paraula friki hi surti... 15 vegades!

Ni al parxís...

No he tingut mai fusta de campiona. I em refereixo a aquella gent que tenen seguretat en sí mateixos, i que ho mostren a la gent amb qui competeixen. Sí, em fan molta ràbia, però també em fan una mica d'enveja. Perquè van amb aquella seguretat... i jo, amb aquella inseguretat...

Però això no vol dir que m'agradi perdre. Jo sóc d'aquelles persones a qui no agrada perdre ni al parxís. Sí, ja ho sé, segurament és una actitut infantil, que mostra que encara no he crescut. Però és que jo no em puc prendre cap joc ni cap competició a broma: si hi ha un guanyador i un perdedor, he d'anar a mort! A guanyar! Sense fer trampes, però a guanyar de la manera que sigui. Perquè, ja ho he dit, no m'agrada perdre ni al parxís!

Jo sempre havia pensat que no era així. Que tant se me'n fotia perdre que guanyar. Bé, que a ningú li agrada perdre, però no em sentia una persona ambiciosa en aquest sentit, per dir-ho d'alguna manera. Però pensant, pensant, m'adono que sí, que jo sóc així, que no m'agrada perdre a res.

Fa uns dies vaig anar a jugar un torneig de costellada. No ens hi jugàvem res. Res de res. Però jo... doncs a mi no m'agrada perdre, i m'hi vaig posar en sèrio. Tant en sèrio m'hi vaig posar, que fins i tot algú em va dir abusona, perquè... bé, perquè quan m'ho proposo, puc guanyar sempre :-)

També fa un parell de dies algú em va fer el comentari. Que sí, que jo puc riure, puc xerrar amb qui sigui, puc entrenar a qui jo vulgui... però que quan competeixo, a l'enemic no li dóno ni aigua! Que sí, que faig mitja por. Que si jo competeixo, competeixo. I si s'ha de competir, ha de ser seriosament. Per no fer-ho seriosament, doncs ja no val la pena competir.

I sí, ja ho sé, segurament això sembli una criaturada. Potser ho sigui. Però és que alguns no volem perdre a res!

Això em recorda algunes tardes de dissabte, jugant a cartes (a la brisca) o al dòmino amb el meu pare i el meu avi. La quarta persona solia variar: a vegades la meva mare, a vegades la meva àvia, algun dels meus tiets... El problema és que el trio (avi-pare-nena) no es cansava mai, i els altres anaven rotant.

L'avi només feia que riure. Ell no deia res, però si et feia passar al dòmino començava a riure, i si et feia passar més d'un cop en una partida, reia tant, que acabava plorant de riure. Em sembla que no l'he vist mai riure tan a gust com quan aconseguia casar el 3 de trumfos a algú.

El meu pare era diferent. Ell comptava tots els punts, i segons el que jugava cadascú, comptava què havia de tenir. Anar amb ell de parella sempre era un mal negoci: t'acabava fotent la bronca perquè havies jugat malament, perquè havies d'haver tirat aquesta carta i no l'altra o perquè no t'adonaves que no sé quina carta ja havia estat jugada, o perquè et faltava només un punt per fer els 61 i deixaves passar una nena, esperant agafar alguna cosa més... i ja no quedaven més pedres a la baralla.

I jo... Doncs jo era una barreja dels dos. Al final vaig aprendre a comptar. Però feia veure que no. Sí, ja ho sé, això no es fa, perquè llavors els altres es confien. I sí, ja ho sé, m'he d'oblidar d'enganyar a algú que es pugui passar per aquí fent veure que jo no compto els punts...

Però jo comptava. I, és clar, comptant vaig començar a guanyar. Tinc la sospita que l'avi, fent-se el tonto com jo, també comptava. El més divertit era anar de parella amb l'avi. Si perdíem, tot era silenci. I quan guanyàvem... quan guanyàvem acabàvem els dos plorant de riure.

I sí, sé que havíem de fer molta ràbia, tots dos. Perquè quan havia de jugar contra ell, em feia molta ràbia quan ell guanyava i es posava a riure d'aquella manera. És clar que jo feia el mateix.

I sí, l'avi no era el pare del meu pare. Però quan estic amb la família per part de mare, tothom em diu el mateix: "ets igual que l'avi". Curiosament, quan estic amb la família del meu pare, em diuen: "eres igual que tu abuelo". Però jo aquí el que hi veig són tres generacions de persones. Tres persones que segurament no van créixer mai. Però tres persones que, al cap i a la fi, no volen perdre ni al parxís!

Em queda pendent explicar les timbes de parxís que féiem amb l'avi les tardes de Reis, quan hi havia tota la família, amb un parxís de 8 colors. Unes partides interminables que, curiosament, només volíem acabar l'avi i jo. Els altres s'anaven rellevant els uns als altres, però nosaltres seguíem allà, rient, i plorant de riure, cada cop que aconseguíem matar alguna fitxa.

Ara fa 30 anys...

Tenia aquest post guardat com a esborrany, no sé per què. Sabia que li volia posar alguna altra cosa, canviar-li'n alguna altra. Però ara no recordo per què no el vaig publicar en el seu moment.

Sí, ja ho sé, és massa nyonyo, però, i què? Ja que està escrit, premeré el botó...

----------------

Aquest any farà 31 anys que, una tarda de primavera, el meu pare va aterrar a la ciutat. Bé, no va aterrar, va venir en tren... Havia aprovat unes oposicions i no hi havia places per la seva zona. Se'n va haver d'anar a l'altra punta d'Espanya, a un lloc on ningú parlava castellà, i on pocs funcionaris d'aquells de les espanyes volien venir.

Vivia en una pensió. El 95% del sou se'l gastava per pagar a la dona de la pensió, que li donava menjar i un lloc on dormir. La resta del sou la guardava per poder tornar de tant en tant a casa, i portar algun regal als seus germans petits.

Viatjava en trens de mercaderies, que li sortien barats (de fet, li sortien gratis). I entrava a les discoteques sense pagar un duro perquè coneixia els policies militars que estaven a la porta, i el deixaven passar.

Entrada la tardor va conèixer a la meva mare en una d'aquestes discoteques. Feia un parell de mesos que es coneixien amb la meva mare, si és que hi arribaven, que es va morir el seu pare, el meu avi. Era un dia d'hivern, un hivern molt fred, i ell va agafar tots els estalvis que tenia per comprar un bitllet d'avió per poder anar a l'enterrament. La mala sort va fer que l'avió no pogués aterrar on havia de fer-ho, el desviessin, i arribés dos dies més tard al seu poble, quan el meu avi ja feia un dia que era enterrat.

Ma mare no va anar a l'enterrament. Feia poc que es coneixien, i havia d'anar molt lluny. Tothom la va aconsellar que no hi anés.

El meu pare va tornar i, al cap de poc, van decidir que es casarien. El meu pare pagava moltíssim per viure a la ciutat i ma mare tenia un pis, que s'havia comprat feia un parell d'anys, i la hipoteca ja estava gairebé pagada. Ara se n'haguessin anat a viure junts, però en aquella època era més complicat.

L'oposició al casament era clara per ambdues bandes. Per una, el meu pare era un "xarnego". Per l'altra, la meva mare era una "catalana" (dit amb tot el despreci que es pugui dir). A més, "es mayor que tú". I, a més, "no te puedes casar con ella, que hace menos de un año que se murió papá y estás de luto". I la frase mai dita, però que estava a l'ambient, de que si ell es casava amb una catalana, no tornaria mai més al poble.

Aquest estiu farà 30 anys que es van casar. El meu pare encara no entenia el català (almenys no correctament). I ma mare no coneixia a ningú de la família del meu pare. Va conèixer a dos dels meus tiets el dia del casament. A la meva àvia la va conèixer a la lluna de mel (no sabria si dir-ne així...), que la va passar a casa la meva àvia, juntament amb els seus cunyats, gairebé tots adolescents o pre-adolescents.

Quan jo vaig néixer, aquest estiu farà 29 anys, el meu pare em va inscriure al registre de la ciutat, perquè no tenia carnet i no podia anar sol al poble, i perquè ma mare estava a l'hospital, bastant fotuda, i no volia marxar massa lluny. Així que a tots els documents hi posa que jo sóc de la ciutat, en comptes de ser del poble.

En aquella època, les famílies del meu pare i de la meva mare no es coneixien personalment, excepte pels dos germans del meu pare que van venir al casament.

Van aconseguir que la meva àvia vingués fent-la padrina meva. No es podia negar a ser padrina, i no podia ser padrina si no hi era present. Li va costar, però va venir.

I d'això ja fa gairebé 30 anys!

Una altra Lluna

Es deia (es diu) com jo. La vaig conèixer a tercer de BUP, quan ella repetia.

No sé com vam començar a parlar. Però ens vam fer amigues. Érem una espècie de parella estranya, però congeniàvem molt bé.

Ella xerrava pels descosits, i jo callava.

Ella parlava amb tothom, i gràcies a ella, jo també vaig començar a parlar amb tothom.

Les dues ens rèiem dels típics empollons llepa-culs. I sí, jo era una empollona, però no era (ni ho he sigut mai) una llepa-culs.

Ella em feia ser més "normal". Una mica menys friki, per dir-ho d'alguna forma. Em deia que fes això o allò altre...

Ella només feia que escoltar Bon Jovi. Sempre em deia el mateix: "escolta'ls". I em passava el seu walkman perquè l'escoltés. I m'ensenyava fotos d'en Jon Bon Jovi, dient-me: "però no ho veus, que és molt guapo?"

I jo li deia que sí, que sí, però tant ella com jo sabíem que era que no, que no.

Vaig escoltar tantes vegades aquesta cançó... Sempre des del seu walkman. Un cop darrere l'altre.

Per això, avui, quan ha sonat a la radio, m'he recordat d'ella. De l'altra Lluna. De l'única persona amb el meu mateix nom que va coincidir a la mateixa classe que jo en... no sé quants anys de col.legi, institut i universitat.

A COU vam tornar a anar a la mateixa classe. I ja no la vaig tornar a veure més.