Fa dues setmanes...
- Doncs el dia tal, a tal hora, seré a tal lloc, perquè passarà tal cosa.
- Ah, vale.
I dic només "ah, vale", perquè sé que no hi puc anar. Perquè sé que tampoc hi hauria d'anar. I perquè vaja, tampoc se'm passa ni per un moment pel cap que m'ho digui perquè hi vagi. De fet, ara mateix no crec que m'ho digués perquè hi anés.
Dijous a la tarda...
- Sí, sé el dia, l'hora i el lloc.
- Però si no surt enlloc...
- Ah, és que m'ho va dir.
- Amb insinuació perquè hi anéssis? (pregunta feta amb punyeteria i rient, o alguna cosa per l'estil).
- Bah, què va. Només ho va dir per dir. No? (per què coi havien d'entrar els dubtes dins del meu cap?)
Dijous al vespre...
Bah, segur que només ho va dir per dir.
És clar que... després de l'última cosa que li vaig dir, qualsevol diu res més.
No et mengis més el coco. Vivies molt feliç fins ara, no? Doncs apa.
Dijous a la nit...
A més, fa molt que no hi parles.
Mentida podrida. O és que no et recordes de dimarts?
Ostres, mira, està a internet. Segur que em veu.
10 segons més tard una pantalleta m'informa que acaba de connectar el messenger. Jo estic invisible, perquè... no sé ben bé per què.
I, com que sóc idiota, tenco l'ordenador i me'n vaig a dormir. Perquè si es connecta (que no ho fa gairebé mai) és perquè té ganes de xerrar i... ja és tard, i sé que si em connecto i li dic hola em quedaré aquí enganxada fins massa tard.
Però podria haver dit hola i desitjar que li anés bé, almenys. Però en fi, sóc idiota.
Divendres al matí:
M'aixeco amb un munt de dubtes al cap.
I si hi anés? Total, ningú em diu que no hi pugui anar. Hi pot anar tothom que vulgui, i tinc verdadera curiositat per veure com és tot allò.
Sí, però... només saps l'hora i el lloc i ningú t'ha dit que hi anessis.
Sí, és clar, però comptant amb què no sortia enlloc l'hora i el lloc, si no haguessis sigut ben rebuda, només dient-te el dia ja en feia prou. De fet, ni tan sols calia que et digués el dia. Si no fossis benvinguda no t'ho hagués dit.
Ja, però no et pots presentar allà perquè sí, sense dir res.
Ja, però i la curiositat que tens? Perquè tens curiositat.
Sí, és clar, tinc curiositat, però... si pogués convertir-me en invisible i veure-ho sense ser vista... això estaria bé! M'aniria bé la capa d'invisibilitat d'en Harry Potter...
Però la gràcia és anar-hi sense ser invisible...
Sense dir que hi vaig?
Sempre pots dir que hi vas...
Però no hi sóc a temps, em sembla.
I aleshores què faràs?
Divendres al migdia:
Suposo que tot es redueix a unes quantes preguntes.
Si hi vaig, seré benvinguda?
Si hi vaig, se'm veurà o quedaré diluida entre la gent?
Si no hi vaig, tindré altre cop una oportunitat com aquesta? Aquesta oportunitat és única, però... n'hi haurà alguna altra?
Si hi vaig, aleshores què?
Divendres al migdia, una mica més tard:
La decisió està presa. Tampoc tenia massa temps per decidir-la, és clar. Tan feliç que vivia jo ahir a aquesta hora.
La cosa es redueix a dues preguntes. Dues preguntes que sé que em faré, just a l'hora en la que passi tot.
Si hi vaig, estaré allà al mig i em preguntaré: Què coi hi fas, aquí?
Si no hi vaig, estaré a qualsevol lloc, però em recordaré del lloc on no sóc, i em preguntaré: Què coi hi fas, aquí?
divendres, 19 de gener del 2007
dimecres, 17 de gener del 2007
... i 100
Mai havia cel.lebrat els 100 posts de cap blog. El primer anyet el vaig cel.lebrar. El segon, vaig pensar que feia dos anyets, però no el vaig cel.lebrar. Ara, quan fa gairebé cinc mesos que estic en aquesta nova casa, arribo al post número 100 i penso que potser hauria de fer balanç del que han sigut aquests 100 posts.
Miro enrere i penso que mai no hauria d'haver deixat el primer blog. Si vaig començar per aquell camí, encara que no m'agradés el títol que havia triat, el que importava era el que escrivia, crec jo. I el segon canvi encara va ser pitjor. M'hauria d'haver quedat on estava, que llavors el nom ja m'agradava. Però no, vaig haver d'emigrar altre cop. Tres blogs en poc més de dos anys. I aquest no em convenç. Ni el nom, ni el nom que tinc. Però no... de moment no penso canviar. Perquè no es tracta d'anar fent ballar a la gent que més o menys es passa per aquí. Al cap i a la fi, això és una plataforma des d'on explicar les meves coses i prou. Vaja, dic jo.
Miro a la dreta, a les categories, i als enllaços que són inexistents. Sé que hauria de posar-hi enllaços. Però no ho faig mai. Mira que n'és, de fàcil, de posar-los. Però sempre em fa mandra perquè sé que, per més que vigili, em deixaré algú. I llavors em sabrà greu deixar-me algú. I l'ordre... no tinc ganes d'ordenar els enllaços. Tots són importants, però posar-los en ordre alfabètic no m'acaba de convèncer. Mai ho ha fet. Malgrat que...
Segueixo mirant les categories i em poso a riure. Recordo el primer post i penso que, de tot el que vaig dir, res de res. O gairebé res. Tinc 19 categories, però la segona amb més posts és una que es diu sense classificar. La majoria de categories tenen molt pocs posts, i de les categories que vaig dir que només tindria el blog... pocs posts n'he fet. Potser tot això necessiti una reorganització, però no la faré pas.
Però miro enrere i algun post em fa somriure. Passo pels mesos, llegint en diagonal i m'aturo en una cançó infantil,
i en la seva interpretació: un pomer que promet molt, perquè té 10 pometes, però mica en mica va perdent totes les pometes i es queda en un pomer sense pomes.
M'aturo també en un parell de converses i en un parell de coses que em diuen que he de tornar a la feina, que si sóc lenta i a sobre em distrec...
I somric altre cop, pensant que... pensant que cada cop que dic que baixaré el ritme de publicació, és escriure-ho i venir-me posts com xurros. Però bé, ja fa uns dies que escric poquets posts... o no.
Em miro el post d'ahir i somric. Jo no sóc així. No tenia intenció de fer un meme així... Així que si algú arriba fins aquí, torno a fer el meme, i aquest cop sí que diré la solució. Bé, no diré la solució: el primer cop que algú digui quines són veritat i quines són mentida (si algú vol jugar) li diré quantes en té de bé i de malament. Així que som-hi, el meme de les veritats i les mentides, segona part (sense xuleria, que amb la d'ahir ja en vaig tenir prou... però com que tampoc ningú sabrà quines són correctes...)
Miro enrere i penso que mai no hauria d'haver deixat el primer blog. Si vaig començar per aquell camí, encara que no m'agradés el títol que havia triat, el que importava era el que escrivia, crec jo. I el segon canvi encara va ser pitjor. M'hauria d'haver quedat on estava, que llavors el nom ja m'agradava. Però no, vaig haver d'emigrar altre cop. Tres blogs en poc més de dos anys. I aquest no em convenç. Ni el nom, ni el nom que tinc. Però no... de moment no penso canviar. Perquè no es tracta d'anar fent ballar a la gent que més o menys es passa per aquí. Al cap i a la fi, això és una plataforma des d'on explicar les meves coses i prou. Vaja, dic jo.
Miro a la dreta, a les categories, i als enllaços que són inexistents. Sé que hauria de posar-hi enllaços. Però no ho faig mai. Mira que n'és, de fàcil, de posar-los. Però sempre em fa mandra perquè sé que, per més que vigili, em deixaré algú. I llavors em sabrà greu deixar-me algú. I l'ordre... no tinc ganes d'ordenar els enllaços. Tots són importants, però posar-los en ordre alfabètic no m'acaba de convèncer. Mai ho ha fet. Malgrat que...
Segueixo mirant les categories i em poso a riure. Recordo el primer post i penso que, de tot el que vaig dir, res de res. O gairebé res. Tinc 19 categories, però la segona amb més posts és una que es diu sense classificar. La majoria de categories tenen molt pocs posts, i de les categories que vaig dir que només tindria el blog... pocs posts n'he fet. Potser tot això necessiti una reorganització, però no la faré pas.
Però miro enrere i algun post em fa somriure. Passo pels mesos, llegint en diagonal i m'aturo en una cançó infantil,
Deu pometes té el pomer
de deu una, de deu una.
Deu pometes té el pomer
de deu una ja en caigué
Si mireu el vent d’on ve
veureu el pomer com dansa
Si mireu el vent d’on ve
veureu com dansa el pomer.
i en la seva interpretació: un pomer que promet molt, perquè té 10 pometes, però mica en mica va perdent totes les pometes i es queda en un pomer sense pomes.
M'aturo també en un parell de converses i en un parell de coses que em diuen que he de tornar a la feina, que si sóc lenta i a sobre em distrec...
I somric altre cop, pensant que... pensant que cada cop que dic que baixaré el ritme de publicació, és escriure-ho i venir-me posts com xurros. Però bé, ja fa uns dies que escric poquets posts... o no.
Em miro el post d'ahir i somric. Jo no sóc així. No tenia intenció de fer un meme així... Així que si algú arriba fins aquí, torno a fer el meme, i aquest cop sí que diré la solució. Bé, no diré la solució: el primer cop que algú digui quines són veritat i quines són mentida (si algú vol jugar) li diré quantes en té de bé i de malament. Així que som-hi, el meme de les veritats i les mentides, segona part (sense xuleria, que amb la d'ahir ja en vaig tenir prou... però com que tampoc ningú sabrà quines són correctes...)
- Em vaig passar els 3 anys de BUP sense fer una hora de gimàs.
- Tinc al.lèrgia als gats.
- Mai he pujat a un arbre.
- Sóc una gran jugadora de butifarra.
- Vaig portar ferros a les dents durant uns 6 anys.
- Sóc incapaç de fer ganxet, mitja, cosir, i aquestes coses que sabien fer les mares (o àvies, suposo que hauria de dir).
- Tinc coses penjades a l'habitació, que de nit fan llum (i les he penjat essent adulta, i amb la carrera acabada...)
- La meva habitació està pintada de color lila (perquè jo vaig voler).
- Fa un mes i mig em vaig rapar (o gairebé) els cabells, i ara han crescut i són de dues o tres tonalitats diferents, que van del negre al castany.
- Tinc un rellotge digital i sempre vaig amb rellotge digital. Els de broques no m'agraden.
dimarts, 16 de gener del 2007
5 veritats i 5 mentides
Per aquí i per allà veig un meme en el que has de dir 5 veritats i 5 mentides sobre tu. I m'ha fet gràcia.
Avui vaig directament al gra, a posar les veritats i mentides. Només avisar que ho sento, però que m'ha quedat una mica repel.lent. Jo no sóc així de repel.lent... o sí...
Ah! I no penso dir quines són veritat i quines mentida, només diré que hi ha 5 veritats i 5 mentides, i que estic segura que les mentides no colen... però després de llegir-ne d'altra gent i veure que anava perdudíssima, doncs vés a saber! Potser fins i tot colen i tot, les mentides!
Avui vaig directament al gra, a posar les veritats i mentides. Només avisar que ho sento, però que m'ha quedat una mica repel.lent. Jo no sóc així de repel.lent... o sí...
Ah! I no penso dir quines són veritat i quines mentida, només diré que hi ha 5 veritats i 5 mentides, i que estic segura que les mentides no colen... però després de llegir-ne d'altra gent i veure que anava perdudíssima, doncs vés a saber! Potser fins i tot colen i tot, les mentides!
- Una de les persones a qui entreno ha guanyat un campionat de Catalunya.
- He sigut campiona en més de 20 competicions oficials.
- He participat en un mundial.
- Vaig passar la primera fase d'unes olimpiades d'aquestes que es feien pels alumnes de COU, i que diria que vaig participar a les fases prèvies de totes tres.
- Sóc la única persona de menys de 50 anys que ha fet el pregó de la festa major d'un poble en els últims 20 anys.
- Em van fer un test per calcular el quocient intel.lectual fa un temps i va donar que tenia 121.
- Tinc un vincle familiar (no massa llunyà) amb la família reial espanyola.
- Vaig anar a un institut on hi havia vuit línies, i les classes eren de 40 (no com ara). El dia que van sortir les notes de la selectivitat, jo tenia la nota per entrar a la universitat més alta de tot l'institut.
- He sigut sots-campiona d'Espanya.
- Mai he suspès un examen, comptant tots els exàmens de tot tipus que he fet.
dilluns, 15 de gener del 2007
I jo, abans, què feia?
Sembla mentida les preguntes que t'arriben a fer els nens. Per posar un exemple, la conversa que vam tenir amb la nineta el dia de Reis:
- Vine a casa, que els Reis han deixat una cosa per tu.
- Per mi?
- Sí, per tu.
- I per què l'han deixat a casa teva?
- Perquè s'han equivocat.
- I si són màgics i ho saben tot, per què s'han equivocat?
- Doncs perquè ho portaven tot en un sac, i com que vivim tan a prop, es deurien confondre.
- Però, si són màgics, no s'haurien d'equivocar. Per què es van equivocar?
I jo em pregunto: si ara que té 3 anys pregunta això... quan en tingui 5, què em preguntarà? Que quants mil.lisegons han de passar els Reis a cada casa per poder passar per totes?
Però no és de la nineta que volia parlar... i ja porto una extensió que ja donaria per un post. Volia parlar d'unes altres nenes. Estic amb elles i de cop una em fa una pregunta que m'he de pensar. Mentre penso, em diu:
- Per què fas això?
Me la miro i em pregunto què faig. I aleshores m'assenyala l'anell. Em miro l'anell i m'adono que realment estic jugant amb ell, però no poquet, sinó que hi estic jugant bastant.
I em ve a la memòria el dia que me'l vaig comprar. A vegades em sembla que sóc una mica massoca (una mica massa, vull dir). Va ser un dissabte de l'estiu passat a la tarda. Podria dir el dia exacte mirant el blog, però no penso anar-hi. Si algú té curiositat, diria que era el segon o el tercer post. Ma mare em va arrastrar a comprar roba i jo hi vaig anar, encara no sé per què. A canvi, vaig comprar-me un anell molt xul.lo. He de reconèixer que aquest anell... bé, no sé per què, però des de llavors l'he portat cada dia, fins avui.
Aquell dia vaig arribar a casa tota contenta. Vaig estar una estona amb ma mare i després vaig anar a mirar el mail. Vaig treure'm el rellotge i els anells com sempre que he d'escriure o em poso davant d'un ordenador. Als cinc minuts estava jugant amb l'anell, mirant com anava muntat. La veritat és que em sembla que em vaig equivocar de professió, m'hauria d'haver fet mecànic, que sempre em dedico a muntar i desmuntar coses i veure com funcionen...
Crec que des de llavors m'he dedicat a jugar amb l'anell. Perquè va ser una dir-me que estava jugant amb l'anell, que totes les altres van començar a dir-me que m'havien vist en tal ocasió o tal altra jugant amb l'anell.
Vaig pensar que em volien prendre el pèl. Fins que... fins que avui, enmig d'una conversa, m'he sorprès jugant amb l'anell.
I aleshores m'he preguntat: i jo, abans de jugar amb l'anell, què feia?
- Vine a casa, que els Reis han deixat una cosa per tu.
- Per mi?
- Sí, per tu.
- I per què l'han deixat a casa teva?
- Perquè s'han equivocat.
- I si són màgics i ho saben tot, per què s'han equivocat?
- Doncs perquè ho portaven tot en un sac, i com que vivim tan a prop, es deurien confondre.
- Però, si són màgics, no s'haurien d'equivocar. Per què es van equivocar?
I jo em pregunto: si ara que té 3 anys pregunta això... quan en tingui 5, què em preguntarà? Que quants mil.lisegons han de passar els Reis a cada casa per poder passar per totes?
Però no és de la nineta que volia parlar... i ja porto una extensió que ja donaria per un post. Volia parlar d'unes altres nenes. Estic amb elles i de cop una em fa una pregunta que m'he de pensar. Mentre penso, em diu:
- Per què fas això?
Me la miro i em pregunto què faig. I aleshores m'assenyala l'anell. Em miro l'anell i m'adono que realment estic jugant amb ell, però no poquet, sinó que hi estic jugant bastant.
I em ve a la memòria el dia que me'l vaig comprar. A vegades em sembla que sóc una mica massoca (una mica massa, vull dir). Va ser un dissabte de l'estiu passat a la tarda. Podria dir el dia exacte mirant el blog, però no penso anar-hi. Si algú té curiositat, diria que era el segon o el tercer post. Ma mare em va arrastrar a comprar roba i jo hi vaig anar, encara no sé per què. A canvi, vaig comprar-me un anell molt xul.lo. He de reconèixer que aquest anell... bé, no sé per què, però des de llavors l'he portat cada dia, fins avui.
Aquell dia vaig arribar a casa tota contenta. Vaig estar una estona amb ma mare i després vaig anar a mirar el mail. Vaig treure'm el rellotge i els anells com sempre que he d'escriure o em poso davant d'un ordenador. Als cinc minuts estava jugant amb l'anell, mirant com anava muntat. La veritat és que em sembla que em vaig equivocar de professió, m'hauria d'haver fet mecànic, que sempre em dedico a muntar i desmuntar coses i veure com funcionen...
Crec que des de llavors m'he dedicat a jugar amb l'anell. Perquè va ser una dir-me que estava jugant amb l'anell, que totes les altres van començar a dir-me que m'havien vist en tal ocasió o tal altra jugant amb l'anell.
Vaig pensar que em volien prendre el pèl. Fins que... fins que avui, enmig d'una conversa, m'he sorprès jugant amb l'anell.
I aleshores m'he preguntat: i jo, abans de jugar amb l'anell, què feia?
dissabte, 13 de gener del 2007
La Mary i l'Eulogio
Avui em tocava fer el dinar. Vaig cap a la cuina tota decidida fins que... em recordo de la meva mare ahir al vespre.
- Merda!
- Què passa?
- S'han acabat les cerilles.
(i a mi què que es diguin llumins... algú diu llumins?)
- Ah...
I allò que ahir no m'importava massa... avui, quan he anat a encendre el foc, s'ha tornat un problema.
He mirat al lloc on hi solen haver les cerilles i no hi eren. Ai... Però, de lluny, he vist una cosa groguenca, com un paper d'aquells que, de tan vells, s'han acabat tornant grocs. I m'hi he acostat, per veure què era.
Eren cerilles! No sé si encara n'hi ha, però jo feia moltíssim anys que no en veia. Però molts anys! Potser perquè com que no fumo i a casa sempre hi ha cerilles de les normals d'ara (de les que són de fusta, vull dir), tampoc m'he preocupat de si encara hi havien cerilles d'aquestes.
M'he trobat una cosa similar a això:
L'he tancat i hi he llegit "Enlace de Mary y Eulogio". No tinc ni idea de qui són la Mary i l'Eulogio. Just a sota hi havia la data del casament. Jo tenia 5 anys.
Segur que la Mary i l'Eulogio no s'haguessin pensat mai que 23 anys després del seu casament algú agafaria les cerilles aquelles que ells donaven amb tanta alegria (o no) i servirien per fer el dinar.
O potser sí, mai se sap.
- Merda!
- Què passa?
- S'han acabat les cerilles.
(i a mi què que es diguin llumins... algú diu llumins?)
- Ah...
I allò que ahir no m'importava massa... avui, quan he anat a encendre el foc, s'ha tornat un problema.
He mirat al lloc on hi solen haver les cerilles i no hi eren. Ai... Però, de lluny, he vist una cosa groguenca, com un paper d'aquells que, de tan vells, s'han acabat tornant grocs. I m'hi he acostat, per veure què era.
Eren cerilles! No sé si encara n'hi ha, però jo feia moltíssim anys que no en veia. Però molts anys! Potser perquè com que no fumo i a casa sempre hi ha cerilles de les normals d'ara (de les que són de fusta, vull dir), tampoc m'he preocupat de si encara hi havien cerilles d'aquestes.
M'he trobat una cosa similar a això:
L'he tancat i hi he llegit "Enlace de Mary y Eulogio". No tinc ni idea de qui són la Mary i l'Eulogio. Just a sota hi havia la data del casament. Jo tenia 5 anys.
Segur que la Mary i l'Eulogio no s'haguessin pensat mai que 23 anys després del seu casament algú agafaria les cerilles aquelles que ells donaven amb tanta alegria (o no) i servirien per fer el dinar.
O potser sí, mai se sap.
dimecres, 10 de gener del 2007
El misteri dels untais
Als matins, quan arribo a la feina, sovint em trobo una sorpreseta. I és que no sé què passa a les nits al meu lloc de treball, que a vegades (massa sovint) quan arribo al matí, els fulls que he deixat a sobre la taula estan plens d'untais.
Sí, plens d'untais. I sé que jo sóc una mica maniàtica, però és que aquests untais... són de campionat! Tant es queden tacats els folis de sobre el piló com els folis de sota.
Que d'acord, puc acceptar el fet que cada nit algú toqui els meus papers. I és que jo sóc d'aquelles persones que sembla que ho tinguin tot desendreçat, però hi ha un cert ordre en el que faig, tot té el seu lloc, encara que sembli desendreçat a l'altra gent. I vaja, que no suporto el que cada matí els fulls estiguin en llocs on no estaven (o sigui, una mica moguts de lloc o no ben arrenglerats). Això té solució, però... i els untais?
Em miro els untais i em poso de mala llet. Bona manera de començar el matí. I és que al principi es van tacar uns apunts que tenia, que havia fet a consciència, i que eren molt macos. Apa, tot untat. I així ja no són apunts ni res: són una guarreria.
I és que ahir estava fent una cosa amb uns apunts que tenia de fa temps. Uns apunts macos. Vaig tornar a casa, però avui els havia de tornar a agafar. Vaig tenir la temptació de deixar-los a sobre la taula, total, només estaria unes hores sola i després tornaria a treballar-hi. A l'últim moment, però, vaig pensar en els untais. Aquests apunts no me'ls untava res ni ningú! Així que els vaig deixar dintre d'una carpeta de cartró, a sobre la taula. Aquest matí, quan he arribat, la carpeta estava untada! Però no només això. L'untai feia com 2 centímetres de diàmetre. Però no només això. L'untai havia traspassat la carpeta i m'havia tacat els apunts!
I, és clar, jo, que sempre tinc els apunts tan ordenats i macos, resulta que ara... vaig a tot arreu amb els apunts tacats. Amb la ràbia que em fa. Amb el que vigilo jo amb les coses. Amb els apunts tan apreciats que tinc jo! Si quan anava a l'institut, tenia uns apunts que tothom volia. Els hagués hagut de vendre. Fins i tot un dia vaig veure un noi que no coneixia de res i que no venia a la meva classe estudiant amb fotocòpies dels meus apunts! És clar que en aquella època era més políticament correcta i no hagués escrit mai "untais". Però, què vols que et digui, si "untalls" hagués sigut correcte, hagués escrit untalls. Però no vull posar "untets", perquè a casa meva són, i sempre seran, untais. Així que... escric untais!
Jo crec que és la dona de la neteja, que quan deu passar per la meva taula deu ser hora d'esmorzar o del que sigui. No he sentit a ningú més queixar-se d'untais. Però, és clar, em fa una mica de cosa, perquè quedo com una marrana, quan en realitat, els untais no els faig jo! El primer dia vaig pensar que hauria pogut ser jo, perquè em semblava estrany. Però, després de passar els dies, i com que jo no menjo allà, m'hi vaig fixar... fins que vaig veure això de que les coses s'untaven a la nit.
Fins i tot un dia vaig trobar un llapis trencat per la meitat, al matí, quan vaig arribar.
Estic temptada de posar una càmera de vídeo a la meva taula, a veure què és el que passa cada nit al meu despatx. Perquè ha arribat un moment que no només em posa de mala llet... sinó que fins i tot em té intrigada! D'on surten aquests untais tan grossos? És que jo crec que si ho volgués fer expressament, no seria capaç de fer-los així de grossos!
Sí, plens d'untais. I sé que jo sóc una mica maniàtica, però és que aquests untais... són de campionat! Tant es queden tacats els folis de sobre el piló com els folis de sota.
Que d'acord, puc acceptar el fet que cada nit algú toqui els meus papers. I és que jo sóc d'aquelles persones que sembla que ho tinguin tot desendreçat, però hi ha un cert ordre en el que faig, tot té el seu lloc, encara que sembli desendreçat a l'altra gent. I vaja, que no suporto el que cada matí els fulls estiguin en llocs on no estaven (o sigui, una mica moguts de lloc o no ben arrenglerats). Això té solució, però... i els untais?
Em miro els untais i em poso de mala llet. Bona manera de començar el matí. I és que al principi es van tacar uns apunts que tenia, que havia fet a consciència, i que eren molt macos. Apa, tot untat. I així ja no són apunts ni res: són una guarreria.
I és que ahir estava fent una cosa amb uns apunts que tenia de fa temps. Uns apunts macos. Vaig tornar a casa, però avui els havia de tornar a agafar. Vaig tenir la temptació de deixar-los a sobre la taula, total, només estaria unes hores sola i després tornaria a treballar-hi. A l'últim moment, però, vaig pensar en els untais. Aquests apunts no me'ls untava res ni ningú! Així que els vaig deixar dintre d'una carpeta de cartró, a sobre la taula. Aquest matí, quan he arribat, la carpeta estava untada! Però no només això. L'untai feia com 2 centímetres de diàmetre. Però no només això. L'untai havia traspassat la carpeta i m'havia tacat els apunts!
I, és clar, jo, que sempre tinc els apunts tan ordenats i macos, resulta que ara... vaig a tot arreu amb els apunts tacats. Amb la ràbia que em fa. Amb el que vigilo jo amb les coses. Amb els apunts tan apreciats que tinc jo! Si quan anava a l'institut, tenia uns apunts que tothom volia. Els hagués hagut de vendre. Fins i tot un dia vaig veure un noi que no coneixia de res i que no venia a la meva classe estudiant amb fotocòpies dels meus apunts! És clar que en aquella època era més políticament correcta i no hagués escrit mai "untais". Però, què vols que et digui, si "untalls" hagués sigut correcte, hagués escrit untalls. Però no vull posar "untets", perquè a casa meva són, i sempre seran, untais. Així que... escric untais!
Jo crec que és la dona de la neteja, que quan deu passar per la meva taula deu ser hora d'esmorzar o del que sigui. No he sentit a ningú més queixar-se d'untais. Però, és clar, em fa una mica de cosa, perquè quedo com una marrana, quan en realitat, els untais no els faig jo! El primer dia vaig pensar que hauria pogut ser jo, perquè em semblava estrany. Però, després de passar els dies, i com que jo no menjo allà, m'hi vaig fixar... fins que vaig veure això de que les coses s'untaven a la nit.
Fins i tot un dia vaig trobar un llapis trencat per la meitat, al matí, quan vaig arribar.
Estic temptada de posar una càmera de vídeo a la meva taula, a veure què és el que passa cada nit al meu despatx. Perquè ha arribat un moment que no només em posa de mala llet... sinó que fins i tot em té intrigada! D'on surten aquests untais tan grossos? És que jo crec que si ho volgués fer expressament, no seria capaç de fer-los així de grossos!
diumenge, 7 de gener del 2007
Som tots iguals, som tots diferents
Obro un paquet que porta el meu nom. Just obrir-lo, hi veig ninotets. Oh, no!, penso. Altre cop ninotets! Com si encara tingués 10 anys... El pitjor de tot és que prové d'algú que m'ha sentit queixar-me més d'una vegada (i de dues, i de tres) que no m'agraden els ninotets, i que estic fins als nassos que em regalin coses que tinguin o ninotets o animalons. L'últim cop que vaig portar a sobre alguna cosa amb ninotets o animalons va ser... a principis dels anys 90, que jo recordi. Estem al 2007... fa uns 15 anys, més o menys. I en aquella època m'ho posava perquè m'hi obligaven.
- Mira, són les * races del món.
Jo m'ho miro i veig que sí, que els ninotets són lleugerament diferents uns dels altres. I aleshores em pregunto: * races? Mai m'havia passat pel cap que n'hi haguessin exactament *. Les intento comptar, però tampoc sé quines he de triar: una persona del nord d'Europa és de la mateixa raça que jo? Però si separo, on és la diferència? Una persona rossa i d'ulls blaus és la mateixa raça que una de morena? I si és així, on m'he de col.locar jo? Amb els que tenen la pell tan blanca, com jo? O amb els que tenen la pell una mica més fosca i els cabells també més foscos?
Em miro el regal i hi intueixo un asiàtic. Però no sabria com dir-ne, de la raça. No tots els asiàtics són iguals. Aquest sembla xinès, però... potser no ho és.
Em miro els * ninotets, en rotllana, donant-se les mans. Preguntaria per què n'hi ha exactament *, però no ho faré. Sí, ja ho sé, la meva cultura és tan petita... m'ho han dit com si fos una cosa coneguda per tothom, però... no tenia ni idea que fossin exactament *. Però hi ha un familiar a casa. Un familiar que sempre em tracta d'idiota, d'inculta, i de moltes altres coses dolentes que comencen amb i (tot i que ara no se me n'acudeix cap més, deu ser que sóc immemoriosa... ai no, que se'n diu desmemoriada) i no li vull donar la satisfacció de tractar-me d'inculta una vegada més, deixant-me anar el nom de les * races. Així que en prenc nota mental i penso que el google ja em contestarà.
Però el google no em contesta. La wikipedia tampoc. Potser és que no sé buscar on he de buscar. Potser vaig perdre una bona oportunitat de dir-li alguna cosa de l'estil de: i els esquimals, què? A quina de les * races pertanyen? Perquè, la veritat, jo en veig moltes més que *.
Tot i així, què més dóna? Tots som diferents. Alguns més diferents que altres, però, per què hem de diferenciar-nos per quatre característiques diferents que tinguem uns i altres? Per què diferenciar-nos per l'exterior?
Amb aquest pensament arribo a la casa del dinar. No arribo sola, perquè em trobo algú a la porta. Jo porto roba normal. L'altra va vestida com per anar a una festa de gal.la. Me la miro i penso que jo no aniria així a un dinar familiar. És clar que jo no em posaria el que porta ella en ma vida. I, de totes formes, encara que m'ho posés, no seria res més que jo mateixa amb un vestit que no em quedaria gens bé, perquè... perquè jo mai he tingut aquest glamour, o el que sigui.
Entrem a la casa. A hores d'ara, un dia més tard, encara espero que em saludin. A ella sí que la van saludar, és clar. Li van dir com anava de maca i es van posar a parlar de roba i altres coses per l'estil, mentre em miraven amb despreci.
Penso en el meu regal. I penso que sí, que tots som iguals, però també som diferents. Per què no em mereixo ni que se'm digui hola, només perquè no porto un vestit que costa 5 vegades el que costa la roba que porto? Per què se m'ha de jutjar (a mi o a algú altre) per l'exterior? I quina importància té que jo porti uns pantalons i un jersei? Per què si jo vaig amb uns pantalons i un jersei no puc ser igual que algú que va amb un gran vestit? Perdó, un "gran vestit" no, que de gran no en tenia res, el vestit. Més aviat hauria de dir petit...
Callo. No dic res a la meva mare, perquè sé que sinó algú es discutirà. Poc després arriba una altra noia amb un altre vestit de gal.la. Em pregunto si és que s'ho van comprar per cel.lebrar el cap d'any i ara ho han d'amortitzar... També em pregunto què hi faig jo, enmig de la competició entre les dues noies d'entre 30 i 40 anys per ser la més maca de la festa. A mi que em deixin en pau. Que competeixin tot el que vulguin, però a mi que ningú em digui res per anar tal com sóc.
Decideixo quedar-me amb el regal. Tots som iguals, malgrat com siguem per fora. Tots som diferents, encara que semblem iguals.
Ha passat un dia i comento a ma mare l'incident. Se'm mira i diu: "ara ho entenc tot". A més d'ignorar-me, a sobre encara volien fer-me quedar malament. Sort que vaig tancar la boca a temps i només vaig explicar l'incident des de darrere d'una pantalla. Avui volien fer parlar a ma mare, saber si m'havia enfadat perquè m'haguessin ignorat. Però ma mare no sabia res, per sort.
Per sort s'han acabat les festes de Nadal. Per sort s'ha acabat el voler fer veure que tot és perfecte, quan en realitat està molt lluny de ser-ho. No, no vull ser políticament correcta. Si una persona no em dirigeix la paraula des de fa més d'un any, per què li he de somriure? El nostre aspecte, el com som, el que volguem aparentar... no farà que siguem persones diferents.
M'he quedat el regal. Cada cop que el porti a sobre, espero recordar que tots som iguals. I que tant li fa com siguem per fora, si ens donem les mans en rotllana. Metafòricament, és clar.
- Mira, són les * races del món.
Jo m'ho miro i veig que sí, que els ninotets són lleugerament diferents uns dels altres. I aleshores em pregunto: * races? Mai m'havia passat pel cap que n'hi haguessin exactament *. Les intento comptar, però tampoc sé quines he de triar: una persona del nord d'Europa és de la mateixa raça que jo? Però si separo, on és la diferència? Una persona rossa i d'ulls blaus és la mateixa raça que una de morena? I si és així, on m'he de col.locar jo? Amb els que tenen la pell tan blanca, com jo? O amb els que tenen la pell una mica més fosca i els cabells també més foscos?
Em miro el regal i hi intueixo un asiàtic. Però no sabria com dir-ne, de la raça. No tots els asiàtics són iguals. Aquest sembla xinès, però... potser no ho és.
Em miro els * ninotets, en rotllana, donant-se les mans. Preguntaria per què n'hi ha exactament *, però no ho faré. Sí, ja ho sé, la meva cultura és tan petita... m'ho han dit com si fos una cosa coneguda per tothom, però... no tenia ni idea que fossin exactament *. Però hi ha un familiar a casa. Un familiar que sempre em tracta d'idiota, d'inculta, i de moltes altres coses dolentes que comencen amb i (tot i que ara no se me n'acudeix cap més, deu ser que sóc immemoriosa... ai no, que se'n diu desmemoriada) i no li vull donar la satisfacció de tractar-me d'inculta una vegada més, deixant-me anar el nom de les * races. Així que en prenc nota mental i penso que el google ja em contestarà.
Però el google no em contesta. La wikipedia tampoc. Potser és que no sé buscar on he de buscar. Potser vaig perdre una bona oportunitat de dir-li alguna cosa de l'estil de: i els esquimals, què? A quina de les * races pertanyen? Perquè, la veritat, jo en veig moltes més que *.
Tot i així, què més dóna? Tots som diferents. Alguns més diferents que altres, però, per què hem de diferenciar-nos per quatre característiques diferents que tinguem uns i altres? Per què diferenciar-nos per l'exterior?
Amb aquest pensament arribo a la casa del dinar. No arribo sola, perquè em trobo algú a la porta. Jo porto roba normal. L'altra va vestida com per anar a una festa de gal.la. Me la miro i penso que jo no aniria així a un dinar familiar. És clar que jo no em posaria el que porta ella en ma vida. I, de totes formes, encara que m'ho posés, no seria res més que jo mateixa amb un vestit que no em quedaria gens bé, perquè... perquè jo mai he tingut aquest glamour, o el que sigui.
Entrem a la casa. A hores d'ara, un dia més tard, encara espero que em saludin. A ella sí que la van saludar, és clar. Li van dir com anava de maca i es van posar a parlar de roba i altres coses per l'estil, mentre em miraven amb despreci.
Penso en el meu regal. I penso que sí, que tots som iguals, però també som diferents. Per què no em mereixo ni que se'm digui hola, només perquè no porto un vestit que costa 5 vegades el que costa la roba que porto? Per què se m'ha de jutjar (a mi o a algú altre) per l'exterior? I quina importància té que jo porti uns pantalons i un jersei? Per què si jo vaig amb uns pantalons i un jersei no puc ser igual que algú que va amb un gran vestit? Perdó, un "gran vestit" no, que de gran no en tenia res, el vestit. Més aviat hauria de dir petit...
Callo. No dic res a la meva mare, perquè sé que sinó algú es discutirà. Poc després arriba una altra noia amb un altre vestit de gal.la. Em pregunto si és que s'ho van comprar per cel.lebrar el cap d'any i ara ho han d'amortitzar... També em pregunto què hi faig jo, enmig de la competició entre les dues noies d'entre 30 i 40 anys per ser la més maca de la festa. A mi que em deixin en pau. Que competeixin tot el que vulguin, però a mi que ningú em digui res per anar tal com sóc.
Decideixo quedar-me amb el regal. Tots som iguals, malgrat com siguem per fora. Tots som diferents, encara que semblem iguals.
Ha passat un dia i comento a ma mare l'incident. Se'm mira i diu: "ara ho entenc tot". A més d'ignorar-me, a sobre encara volien fer-me quedar malament. Sort que vaig tancar la boca a temps i només vaig explicar l'incident des de darrere d'una pantalla. Avui volien fer parlar a ma mare, saber si m'havia enfadat perquè m'haguessin ignorat. Però ma mare no sabia res, per sort.
Per sort s'han acabat les festes de Nadal. Per sort s'ha acabat el voler fer veure que tot és perfecte, quan en realitat està molt lluny de ser-ho. No, no vull ser políticament correcta. Si una persona no em dirigeix la paraula des de fa més d'un any, per què li he de somriure? El nostre aspecte, el com som, el que volguem aparentar... no farà que siguem persones diferents.
M'he quedat el regal. Cada cop que el porti a sobre, espero recordar que tots som iguals. I que tant li fa com siguem per fora, si ens donem les mans en rotllana. Metafòricament, és clar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la