A la guerraaaaaaaa!!!

No sóc violenta. Almenys no com aquests de la foto. Jo sóc molt pacífica. Però avui he anat a la guerra.

M'he vestit amb el meu vestit de guerra. Res de l'altre món: unes ulleres per veure-hi bé.

M'he begut uns glops del meu preparat vitamínic especial. Res de l'altre món: aigua de l'aixeta.

M'he carregat les meves armes a sobre. Res de l'altre món: uns quants papers amb uns quants gargots (això sí, amb una cal.ligrafia perfecta!)

I me n'he anat a la guerra. Perquè fa uns dies algú em va declarar la guerra. I avui he decidit que d'acord, que em declarin la guerra, però aquesta guerra la guanyaré jo. Perquè no saben amb qui s'han de veure les cares (a que faig por?)

He anat tan convençuda que aquí hi era jo, que la guerra la guanyaria jo... que he guanyat la guerra! I ha sigut tan fàcil...

Fins i tot m'ha sabut greu que al final hagi sigut tan fàcil. No he hagut ni de lluitar. No he hagut de fer res.

Que com he guanyat la guerra? Doncs d'una forma que em semblava impossible: amb un comentari irònic, d'aquells que surten espontàniament, sense pensar. He deixat a tots els que em van declarar la guerra sense arguments.

I he guanyat la guerra. Gràcies a la meva armadura. Gràcies al meu preparat vitamínic. Gràcies a les meves armes. Però, sobretot, gràcies a aquella espontanietat que em surt quan no tinc nervis, quan estic segura de mi mateixa.

I tornaré a guanyar la guerra. Quan faci falta!

El meu millor post?

Avui m'ha arribat un meme. Sí, sí, fins i tot des d'aquest raconet obert fa un parell o tres de setmanes es reben memes, que sembla que arriben a tot arreu. No en posaré l'origen (suposo que seré perdonada per no fer-ho) per aquelles coses de l'anonimat. Tampoc el passaré a ningú, per aquelles coses també de l'anonimat.

Com acostumo a fer amb els memes, li he anat seguint la pista, intentant trobar el culpable de tot plegat. Perquè, no ens enganyem, SEMPRE hi ha un culpable, algú que un dia va inventar-se el meme. Algú que fa que bastants bloguers d'arreu del món contestin a la seva pregunta. Després de passejar-me per uns 10 o 12 blogs (no els he comptat, però la impressió que he tingut ha sigut que han sigut això, 10 o 12) he arribat a l'origen de tot plegat. I m'ha fet gràcia (cliqueu, cliqueu, i sabreu el perquè). També m'ha agradat el títol del blog, tot i que no sé si el blog en sí m'agradarà o no, després li faré una miradeta.

Suposo que qui comença un meme deu anar seguint, a veure quin és el seu poder de convocatòria. A veure qui són els amics dels seus amics, vaja. Jo crec que si algun dia comencés un meme (que no crec que ho faci, tampoc sabria sobre què fer-lo) aniria seguint a veure a quanta gent he fet contestar el meme. És clar que el creixement és exponencial i has de parar boig. Però ha de ser divertit veure com el teu meme va canviant d'idioma, de regió...

La qüestió és que això del meme i una altra cosa (que em guardaré per mi) m'han fet reflexionar i veure (un altre cop) que no em vaig portar massa bé fa un parell o tres de setmanes i m'han fet desfer una cosa ja feta. El què? Jaja! M'agrada proposar problemes a veure qui els resol :-) (mare meva, que dolenta que arribo a ser!)

I el meme què, i el meme què?, suposo que es preguntarà algú. Doncs el meme... el blogger em diu que porto 14 posts escrits, amb aquest 15. No hauria de ser difícil de triar un post entre 14. Però me'ls he mirat així ràpidament i he sigut incapaç de triar-ne cap. Sí, d'acord, n'hi ha un parell o tres que no triaria (i que solen coincidir amb els posts que no tenen comentaris o que només en tenen algun de despistat que no fa referència al post), però no puc triar.

Si me'n torno al passat, crec que sí que tinc un post preferit. Segurament me'n deixo uns quants pel camí, però aquell és el meu preferit. No crec que sigui el millor, ni molt menys, i tampoc crec que sigui jo la que ha de dir quin és el millor. Només puc dir que aquell és el més emotiu, per la raó per la que va ser escrit. És una història inventada. Però és una història que té a veure amb la realitat i amb el moment amb què va ser escrita. I sempre que, per alguna raó o una altra, el destí em porta allà, somric al recordar la història. És una història plena d'esperança, però segurament hauria de ser una història trista. Aquest seria el meu post preferit.

El millor post? Jo crec que tot es pot millorar, que tots els posts que escric són millorables, i més perquè escric a raig, tal com em venen les coses al cap. Sí, d'acord, jo rellegeixo el que escric, però l'essència és el que he anat escrivint a raig. I és per això que crec que el meu millor post encara no l'he escrit. Perquè tots els posts són millorables, perquè segurament algun dia escriuré algun post millor (tot depèn de qui ho miri, és clar) que tots els que he fet. Però aquell post serà millorable, i per tant algun dia en podria escriure algun altre de millor. I així fins l'infinit. Només en una cosa tancada, quan ja no hi ha possibilitat d'afegir-hi res més, es podria dir quin és el millor. Però, és clar, el millor per cadascú seria un post diferent. Tot allò que no sigui quantificable no es pot classificar de millor a pitjor. Fa uns anys vaig anar amb ma mare a Madrid. Crec que era els dissabtes que l'entrada als museus era gratuita. Així que un dissabte a la tarda ens en vam anar de museus. Després d'aquella tarda, ella deia que li havia encantat el Prado. A mi em va encantar el Reina Sofia. I no ens vam pas posar d'acord. Quin era millor? Per mi un, per ella l'altre. Simplement, eren diferents.

Jo estic segura que aquest post que he dit que era el meu preferit no agradaria a molta gent. O potser sí. Si es pogués quantificar, la única forma que tinc jo de quantificar-lo és amb els comentaris. En té 3. Molts, pocs, suficients? Bé, els tres comentaris que té ara m'acaben de fer somriure. Segurament, aquelles persones que van deixar els comentaris també creuen que és un dels millors. O potser no. Però jo no m'atreveixo a dir quin és el millor.

Asimov

Acabo de passar-me els últims 10 minuts amb el cap ficat en un armari, buscant l'origen de tot plegat. I no l'he trobat. És una llàstima. L'armari és un armari bastant gros, on hi ha tota una col.lecció de llibres de butxaca que el meu pare té i que no vol posar a la vista perquè prefereix posar-hi altres llibres més macos. A ell mai li han agradat les edicions de butxaca. A mi sí.

D'allà mateix va sortir el primer llibre que vaig llegir de l'Asimov. De darrere de tot. Hi ha unes quantes fileres de llibres, que el meu pare es va encarregar d'ordenar segons el seu criteri: els llibres més interessants al davant i els menys, al darrere. Un dia d'estiu, fa relativament poc temps, vaig posar el cap a l'armari. Podria haver fet un miler de coses més o podria haver agafat el primer llibre que trobés a l'armari. Però no ho faig fer. Vaig començar a remenar l'armari i em vaig trobar un llibre d'històries curtes de l'Isaac Asimov. No havia llegit res d'ell i em vaig dir que, total, si eren històries curtes, doncs me'n llegiria una i si no m'agradava, podia deixar el llibre. I vaig començar a llegir.

No recordo quin va ser el primer relat que vaig llegir. M'agradaria recordar-ho, però sense el llibre m'és impossible. Però sí que recordo una cosa: la sensació que em va produir. Vaig començar a llegir i em vaig llegir tot el llibre d'una tirada (amb una parada intermitja que em va obligar a fer ma mare per menjar alguna cosa). Em va enganxar, i molt. Cada història era com un tresor.

Així que quan fa uns dies vaig veure que la Clara parlava de l'Asimov, no vaig poder evitar-ne parlar jo també. Malgrat sé que qualsevol post que pugui escriure jo no estarà mai a la seva alçada.

Per mi, pensar en Asimov és pensar en un geni. La gran quantitat d'històries que es va inventar, i el fet que totes tinguessin aquella lògica que només tenen les seves històries. I és que, després de llegir aquell primer llibre, vaig començar amb la Fundació. Amb la Fundació a seques, més tard vaig llegir el Preludi a la Fundació, però el primer va ser la Fundació. I em va enganxar, què voleu que digui? Això de la psicohistòria em va enganxar de seguida. Però va ser l'aparició de la segona fundació el que em va fer dir, per enèssima vegada, que la història era genial.

I és que en totes les històries (que són tantes que jo només n'he llegit una part molt petita) hi ha aquesta part de genialitat. No parlaré de més títols, només diré que jo sí que he llegit algun dels seus llibres de divulgació científica (que em va provocar alguna mirada rara d'algú al tren). El que sí que diré és que tinc pendent de rellegir-me tots els llibres de la Fundació, un darrere l'altre, ja que els vaig llegir amb bastantes pauses al mig i és una cosa que fa temps que vull fer.

I ja per acabar, dir que jo estic completament d'acord amb el llibreter de la Clara: tothom l'hauria de conèixer. Sí, ja ho sé, hi ha moltes coses que jo no sé (moltíssimes), però no estic parlant de llegir-se totes les fundacions, ni de saber les lleis de la robòtica, ni de tenir discusions sobre tal relat o tal altre amb algú. Estic parlant de que si a algú li dius Asimov, com a mínim li soni el nom.

Al cap i a la fi, jo he discutit bastant sobre els seus llibres. Ara potser no tant, perquè fa bastant temps que no en llegeixo res. Però, cada cop que en llegeixo alguna cosa, m'entra una sensació de trobar-me davant d'una cosa genial, que he de posar-me a comentar el que diu amb tothom. I sí, d'acord, molta gent (la majoria, per ser sincera) se'm miren amb cara rara i crec que si poguessin em portarien directament a un manicomi o al lloc on sigui que creguin que han d'anar els frikies. Però jo ja sé amb qui he d'anar a discutir-ho, a qui he d'anar a tocar els nassos amb idees rares de viatges en el temps, robots, paradoxes amb les lleis de la robòtica, Susan Calvin, psicohistòria i tot el demés. Però això potser millor ho deixo per un altre dia.

El camí que porta a la resposta

Una de les coses que més m'agraden és que em proposin (o trobi per alguna banda) un problema senzill, d'aquells que s'expliquen en dues línies, però que són complicadíssims de resoldre. Bé, no m'agrada que em proposin el problema en sí, sinó el fet de buscar-ne la solució: agafar un paper, començar a fer gargots, començar a dibuixar, cap aquí, cap allà, fins a trobar alguna cosa que em diu cap a on pot ser la solució. El millor moment és, és clar, el moment de trobar la solució. I la sensació aquella de que has sigut capaç de resoldre el problema en qüestió.

Recordo, fa un o dos anys, que algú em va posar un problema d'aquests. M'hi vaig trencar el cap 5 minuts i no en trobava la solució. La solució fàcil hagués sigut preguntar quina era, però sóc una mica cap quadrat, i vaig dir-me que trobaria la solució fos com fos. Al dia següent, tornant de Barcelona en tren, vaig agafar un boli i un paper i vaig començar a guixar i marranejar el paper. El tren encara no havia sortit de Sants que jo ja tenia el paper ple de coses. No recordo quan va ser, però recordo exactament que, en un lloc indefinit entre Sils i Caldes vaig somriure i em vaig dir: "Però mira que n'eres de burra, com és que no ho havies vist abans?" I aleshores li vaig dir a la persona que m'havia proposat el problema la solució. Es va quedar ben parada, i em va dir que havia de ser molt intel.ligent, que molt poca gent era capaç de trobar-ne la solució. I jo li vaig contestar que intel.ligent no, que el que passava és que jo era obstinada (i ho segueixo essent, per bé o per mal).

Però, de la mateixa manera que a mi m'agrada resoldre problemes, també m'agrada proposar-ne a l'altra gent, sobretot als nens. M'agrada fer pensar a la gent. M'agrada posar traves i dir "i això per què?" Quan els meus alumnes em veuen preguntar alguna cosa amb un somriure a la cara, crec que si poguessin fugirien corrents, perquè no és una pregunta que es pugui contestar amb un sí o un no, sinó que és una pregunta que requereix pensar... i que a més sol tenir trampa. Però és que m'ho passo molt bé davant d'un grup de gent, plantejant una pregunta i veient com uns diuen que sí, els altres que no, després els altres canvien d'opinió perquè algú ha dit el contrari que ells (o el mateix) i com dubten fins i tot de com es diuen.

Però m'he adonat que això no acostuma a agradar a l'altra gent. Tothom vol les coses ràpid. Proposes un problema a algú i volen-ne saber la solució. Intenten trobar-la, sí, però si la solució requereix més de 10 o 15 segons de reflexió, ja et comencen a demanar que els donis la resposta. Volen saber la resposta, però no volen trobar el camí que porta a la resposta, que en la major part dels casos és la part més interessant del problema, el com arribar a la solució i no la solució en sí.

Avui m'he trobat amb tres casos d'aquests. Uns alumnes que encara no em coneixien (pobrets, el que els espera!) i que se m'han mirat com si fos un bitxo raro. Potser ho sóc, però m'encanta fer-los pensar. Almenys, que pensin 10 segons en tot el dia, si és que no ho fan més. També m'hi he trobat amb un home d'uns 50 anys. Li he proposat un problema. Als 30 segons ja em demanava la solució. Li he contestat que no, que més tard. S'ha enfadat. I quan he dit la solució, s'ha quedat a una certa distància, sense voler saber-ne la resposta. I un nen d'uns 10 anys. Els nens de 10 anys haurien de tenir curiositat per trobar respostes, no? Doncs el nen m'ha demanat que li digués la solució. Li he dit que se la pensés un moment (era una cosa molt fàcil). Tampoc pretenia que hi pensés durant 10 minuts, amb mig minut n'hi havia prou. Però no, ha fet el mateix que el seu pare: se m'ha enfadat, ha marxat i no ha volgut saber-ne la resposta.

29

Després del 4!+4 i els comentaris que en van seguir, he rebut unes quantes propostes pel número 29.

Però... bé, no me n'acabava de convèncer cap. La història venia de quan vam fer 25 anys i d'una llibreta que encara conservo, amb un 25 escrit i una fletxa, que agafava el dos i el ficava com a exponent del 5 i hi havia un igual al mig. Això em recorda una famosa fracció: 16/64. "Tatxem" els sisos, perquè estan repetits a dalt i a baix i em quedo amb 16/64 = 1/4. M'he equivocat o ho he fet bé?

Res, que pensant, pensant, m'he recordat del 25. Per cert, ningú es va adonar que al post del 4!+4 passava del 25 al 27 i no deia res del 26... I aleshores he pensat: ostres! 29=25+4... o sigui 5^2+2^2. Però no m'agradava, no era prou maco. El dia que en faci 57 (*) serà diferent, però aquest no m'agradava.

Però tenia la resposta davant dels nassos i l'he trobat de seguida, un cop vist això del 25+4. Simplement, 29 = 2^2 + 3^2 + 4^2.

D'acord, ara ja tinc solucionat el 30 (**). El 29 encara no m'acaba de convèncer... però per sortir del pas, ja va bé.

Sento el post friki/no sé com, però és que com que he rebut tantes propostes (bé, tampoc moltíssimes, però sí moltes més de les que m'esperava) m'ha semblat que havia d'explicar la proposta que de moment va guanyant, per ser la més maca... segons el meu criteri (un criteri absolutament just i gens subjectiu, per descomptat!)

(*) 57 = 5^2 + 2^5
(**) 1^2 + 2^2 + 3^2 + 4^2, per si de cas.

Ring, ring...

Ja me n'anava a dormir (sí, què passa, el meu despertador sona abans de les 6 del matí i si no dormo 6 o 7 hores no tiro...) Estava a punt de tancar l'ordenador, quan he sentit el telèfon. Ring, ring...

No és el primer cop que sona aquesta nit. Ma mare és a treballar i mon pare té el son massa lleuger. Tan lleuger té el son que, si algun dia m'aixeco al lavabo a mitja nit, el sento preguntar-me que si em trobo bé. I és que a vegades em desperto i ja no vaig al lavabo per no haver de contestar a mitja nit que si em trobo bé, que si no sé què més (perquè, com que es desperta, llavors té ganes de xerrar).

Ring, ring... Segon cop avui, des que el meu pare és a dormir. He fet una aposta amb mi mateixa: quant de temps trigarà a venir a preguntar qui trucava? Ha sigut penjar el telèfon i començar a escriure. Tic, tac, tic, tac...

Quan acabava d'escriure el "si no dormo" s'ha obert la porta. I és que ja em perdonaran, però les 11 de la nit no són hores de trucar.

Me'n vaig a dormir. Tornarà a sonar el telèfon? I si sona, algú l'agafarà?

Que ningú em faci cas. He escrit aquest post mentre estava oficialment dormint. Ni tan sols sé què hi diu... Només una petita anècdota amb el telèfon d'ahir (prometo que no torno a despenjar el telèfon mai més!)

- Sí?
- Hola...
La veu s'assembla a la veu d'una amiga de ma mare.
- Hola.
- Què tal?
- Bé.
Un parell de segons de silenci...
- Lavínia?
Vaja, no era l'amiga de ma mare...
- S'ha equivocat.

- ¿Quién ha llamado?
- Se han equivocado.
- ¿Y entonces por qué le contestaste que bien?

Almenys sort que era a mitja tarda i que no eren les 11 del vespre...

La sol mi, la sol mi, ...

- Ai que t'atrapo!
- No!
- Sí!
- No!

20 minuts més tard...

La nena està amb la cara ben vermella. I la nena gran també. Com corre la nena petita!

- Ai que t'atrapo!
- No!
- Sí! Mira, menjaré nena per sopar!
- No!
- Sí!
- No!
- Doncs m'hauràs de fer el sopar.

- M'has fet una truita?
- Sí.
- Ara me la menjo.
- Té.

I la nena petita tira una paella de joguina plena de "iagua" (perdó, una truita) per sobre de la nena gran.

- Mira què t'he fet!
- Ostres, una coca!
- Sí!

I la nena petita torna a tirar la "iagua" (perdó, la coca) per sobre de la nena gran.

- Mira!
- Que bo!
- Són lenties!
- Que bones...

I la nena gran corre abans que la nena petita li tiri la "iagua" (perdó, les llenties) per sobre.

- I ara has de sopar tu.
- No!
- Sí, mira, que ja és tard.
- No!
- Sí, que demà comences el cole.
- No!
- Sí, mira, que ja ha sortit la Lluna.
(Greu error!)
- Iontés?
- A veure si la veig...
- No hi és!
- Vinga, canta i així sortirà.
- No. Tu.
I la nena petita li dóna una flauta a la nena gran.
- La Lluna!
- La sol mi, la sol mi, ...
- Unata lluna!
- La sol mi, la sol mi, ...
- Més!
- La sol mi, la sol mi, ...
- Unata!
- No, ara prou.
- I quan sortirà la Lluna?
- Ara aviat.
- I per què?
- Perquè el Sol ja no hi és.
- I per què?
- Perquè es fa de nit.
- Iontés el Sol?
- Mira allà. Veus aquella muntanya? El Sol se n'ha anat a dormir allà darrere.
- I per què?
- Perquè és tard i tu també has d'anar a dormir.

Arriba la seva mare. Li diu que té puré de patates. Li pregunta què vol.

- La Lluna!

Què, sinó?

- I la Lluna?
- Si cantes ben fort sortirà.

S'acosta un cotxe...

- Mira, el cotxe de la Lluna! La Lluna ve allà dintre!

Sa mare la crida a sopar.

- No!
- Sí, que demà has d'anar al cole.
- I la Lluna?
- Tu sopes. I quan hagis sopat, sortirà la Lluna per allà dalt.
- No!
- No?
- No! Sortirà aquí terra.
- Segur?
- Sí, segur!
- I la tindràs per tu sola?
- Sí, serà la casa de la Lluna!
- Vale. Però quan surti hauràs d'anar a dormir, que demà has d'anar al cole.
- Tu canta la Lluna!
- La sol mi, la sol mi, ...
- Més!
- La sol mi, la sol mi, ...
- Unata!
- La sol mi, la sol mi, ...
- Més!
- No, ara a sopar! Et menjaràs tota la Lluna?
- Sí.

Sa mare em pregunta si la Lluna que ha fet és quart creixent o quart minvant. Son pare em pregunta que com es veu la Lluna des de l'hemisferi sud. I jo torno a casa amb una flauta, mentre la nena es va menjant la Lluna...

La sol mi, la sol mi, la sol mi sol fa, sol fa re, sol fa re, sol fa re fa mi.